dimecres, 25 d’abril de 2012

Fortificacions del segle XX: Búnquers.

En els anys de la postguerra i fins l’obertura de la nova duana i el “desvio”, el nucli urbà de la Jonquera acabava on avui hi ha la comissaria de policia, ja que allí – des del 1936 – hi havia la duana. Carretera amunt només hi havia una casa “Can Conxa”, que havia servit per fer controls sanitaris del viatgers en èpoques d’epidèmies. Al carrer Pau Casals, un dels búnquers – sempre els havíem nomenat nius – es troba sota les cases i un altre fou enderrocat quan es construí un bloc d’habitatges.

Seguint la pista que porta al mas Brugat hi ha tres búnquers més i se suposa que aquests foren construïts abans (1943 ?) de la Línia P. Aquestes fortificacions actualment estan tancades amb portes metàl•liques i cadenat. No continuàrem – per qüestió d’horari – cap el mas Brugat, on abans d’arribar-hi ni ha dos més. Vam seguir ruta anant cap el sector de ponent; des de la rotonda de la NII es veia el lloc on hi ha un búnquer sobre el còrrec dels Querols, al costat mateix de la carretera, amb l’entrada - tancada – pel aparcament del supermercat Escudero. Travessat el pont sobre l’autopista es feu una petita explicació del lloc on hi havia la Gran Guardia n. 1 i continuàrem – passant per sota de la línea de ferrocarril - cap els planers de la Serafina, on al mig del bosc hi ha dos búnquers més, un preparar per ser visitat, també tancat amb porta de ferro a pany i clau, i un altre de difícil localització si no se sap la seva situació.

Continuem l’excursió per a visitar un altre búnquer amb dues boques d’entrada, una tapiada – suposem que estava destinat a dipòsit de municions – i després descendírem per un corriol per anar a buscar el camí de pujada. En la zona dels Querols, dos búnquers més, aquest coneguts de tothom, ja que estan en el camí de Sant Julià i de l’antic camí del mas Gros. Arribats al pas subterrani de l’autopista donem per acabada l’excursió les fortificacions del segle XX a la Jonquera.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

Una mica d'Història.



Fortificacions militars als Pirineus. El 24 d’agost de 1944 es va signar a l’Estat Major Central, la organització defensiva del Pirineus. Per uns seria coneguda com la Línia “P” de Pirineus o de Pérez i per altres – la més popular – com la Línia Gutiérrez, que estaria classificada en tres categories: Actives, perilloses i passives. Les zones actives eren les que tenien bones comunicacions i que permetien una penetració enemiga, com la Jonquera. En el setembre de 1940, existia un pla de fortificacions del Pirineus Orientals, davant un possible intent de penetració amb tropes motoritzades per el Portús. Per executar aquest pla, es constituí la Comisión de Fortificaciones del Pirineo Oriental, presidida per el general Latorre, d’artilleria. Segurament a causa de que la guerra era favorable als alemanys, no hi va haver-hi pressa per dur-lo a la pràctica i potser tampoc mitjans a causa de les precarietats de la postguerra. L’alliberament de França per part dels aliats i l’ocupació pels maquis de la Vall d’Aran el setembre de 1944, acceleraren la construcció de la Línia “P” i apart d’aquesta zona de defensa, les Juntas Locales de Defensa, haurien de preparar un pla de destruccions i obstaculitzacions , en una profunditat de 150 km. des de la frontera.



El 15 de desembre ja hi havia un avantprojecte per l’estudi de la línia de vigilància. El pla originari era que cada emplaçament construït, fos voltat de pous de tiradors comunicats amb aquell amb camins coberts; tot el conjunt estaria envoltat per una filferrada. I, en alguns casos, per un camp de mines. És important ressaltar que no sempre es va dur a terme, ja que moltes filferrades i les portes blindades destinades a tancar aquestes fortificacions, van quedar emmagatzemades a Figueres, Jaca i Pamplona; aquest no fou el cas de la Jonquera. Les fortificacions de la Jonquera tenien el nom de “Gran Guardia nº l” i les consideracions geogràfiques i tàctiques eren: “Enclavada próxima a los pasos principales y fáciles del Pertús, coll de Panissars y Coll Portell, su situación geogràfica es excelente, por hallarse enclavada en las proximidades de la entrada principal a España por el Pirineo Catalán. Se halla situada al S. del castillo de Bellagarde dominando todas la vaguadas, carretera general y caminos más factibles de irrupción, se encuentra enclavada en un pequeño promontorio dominante y a su vez rodeado por la parte E. Por el rio Llobregat y del O. a E. por el afluente del Riera (Querols). Tácticamente presenta grandes ventajas, por cerrar los dos primeros pasos y dominar y batir totalmente el camino carretera que desde M. Grós conduce a La Junquera, y camino carretero que de la Junquera conduce al M. Pujaltó (?) y M. la Granja bifurcándose con el de M. Gros en la parte S. de la Gran Guardia. Igualmente domina y bate la carretera general desde su entrada por el Pertus no siendo accesibles los carros de combate por su parte O. N. y E. Por existir obstáculos naturales y unicamente por su parte S. Por lo que sus condiciones tácticas al tener batidas todas las anteriores partes son inmejorables para la defensa contra el Carro” (Zona del Treze Vents).

El IV batalló del regiment d’infanteria Badajoz n. 26, era el que havia de defensar-ho amb una companyia d’infanteria, 3 grups de metralladores, una secció de morters de 81 m/m. i un escamot de ccc. Amb unes fortificacions destinades a 18 assentaments de fusell metrallador, 11 assentaments de metralladores, 4 assentaments de canons d’infanteria de 6,5, 4 assentaments de metralladores antiaèries, 2 assentaments de morters del 81 i 8 assentaments amb canó anticarro. El sistema de defensa es complementava amb la voladura del pont d’Espanya (km 784,5) i el desmunt sobre la carretera en el Km. 784,6 (revolts de les Ferreries) on estaven situades defenses artificials contra carros. També a la NII es van fer túnels per poder volar la carretera.

A Requesens hi havia 3 zones de resistència, al castell i a banda i banda del castell, amb 1 secció d’infanteria i a Cantallops amb 2 seccions d’infanteria i un escamot de ccc. L’exèrcit passaria anys en la construcció d’aquestes fortificacions. La “Línea P”, però, estaria més avall, a l’alçada del pont de Capmany des de la costa de la mediterrània, Darnius, Maçanet... fins a la costa Atlàntica. Els soldats marxaren de la Jonquera l’octubre de 1957 per anar a “lluitar” contra els efectes de les grans inundacions del Túria a València. De Requesens marxaren el 1960.


Ramon Boix - Abril 2012