dijous, 18 de desembre del 2014

Caminada per la marató TV3 (14/12/2014)

Per segon any, el Consorci dels Aspres d’Empordà organitzava una caminada i dinar popular, en el que tots els fons recollits anaven destinats a la Marató de TV3 i Xiruca i Forquilla va participar  en aquest acte. Es tractava d’un acte de germanor entre la gent de la contrada -Capmany, Espolla, Sant Climent, La Jonquera i Cantallops-, amb una finalitat solidària. En aquests acte hi van participar unes 190 persones.

La caminada començà a la Plaça Major de Cantallops a les 9.00 del matí fins arribar al veïnat de Requesens lloc escollit per dinar, productes locals de primera qualitat: botifarra, xuia, mongetes, pa amb tomata, galetes, vi, aigua i garnatxa.

En aquesta activitat es van recaptar uns 1900 euros aproximadament destinats a les malalties del cor. A Catalunya es van recaptar un total de 8.864.016 euros.


Catalunya ha bategat al ritme de La Marató de TV3. El resultat d’aquesta intensa jornada és un marcador que frega els 9 milions d’euros i que permetrà impulsar de manera decisiva la recerca en malalties del cor. 

Després de 15 hores d’emissió en directe, La Marató de TV3 ha aconseguit avui, en la seva 23a edició, dedicada a les malalties del cor, un èxit contundent de participació i una recaptació de 8.864.016 €. Aquesta és la xifra que reflectia el marcador quan, a les 0.58h, Mònica Terribas i Quim Masferrer acomiadaven el programa des del plató 1 de Televisió de Catalunya. 

Han fet possible aquest resultat les desenes de milers de donatius al 905 11 50 50 i la mobilització social que s’ha desplegat a l’entorn de la iniciativa. La xifra aconseguida és provisional, ja que s’incrementarà amb els donatius que arribin fins al 31 de març, quan es farà el tancament definitiu d’aquesta edició.






Catalunya s’ha mobilitzat intensament per La Marató

La societat catalana ha tornat a protagonitzar un moviment de gran vitalitat per donar suport a La Marató. S’han fet més de 2.000 activitats populars organitzades per entitats i col·lectius de tot tipus, que des de les 41 comarques catalanes han sumat esforços per impulsar la recerca en les malalties del cor. Un moviment que ha aconseguit implicar 1 milió de persones i que s’ha mostrat de diferents maneres al llarg del programa. 

Nombroses cares conegudes dels àmbits esportiu, cultural i artístic han mostrat la seva adhesió a La Marató amb una crida amb gran càrrega emocional en la qual situaven la seva mà sobre el cor i pronunciaven l’eslògan de La Marató d’aquest any: “Truca. La investigació respon”. 

Al voltant de 2.400 voluntaris han cedit el seu temps per atendre els milers de trucades de donatius al 905 11 50 50 des de les 4 seus telefòniques que han funcionat al llarg de la jornada: Fira de Barcelona, Universitat de Lleida, Port de Tarragona, i Palau de Congressos de Girona. Un miler de línies telefòniques instal•lades en aquests espais han permès absorbir la solidaritat dels catalans que s’ha traduït en el marcador final. 

La Marató  també ha tingut una gran presència a les xarxes socials. Al llarg de 15 hores d’emissió, la pàgina de Facebook ha guanyat 2.576 nous seguidors i en aquest moment compta amb 202.439 usuaris.

A Twitter s’han guanyat 1.455 seguidors durant el programa i ara en suma 43.900. 

Els “hashtags” que han centrat aquesta edició de La Marató a les xarxes socials han estat #LaMaratóTV3 i #LaInvestigacióRespon, que en 24 hores han obtingut 39.581 piulades.

Com a novetat d’aquest any a les xarxes socials trobem el compte d’Instagram del programa, @lamaratotv3, que en un sol dia ha sumat 1.041 seguidors i ara en compta amb 2.405. 





La destinació dels fons recaptats en La Marató 2014

La inversió en recerca dels fons recaptats a La Marató 2014 permetrà continuar avançant per guanyar anys i qualitat de vida a persones afectades per alguna malaltia del cor, mitjançant el finançament de projectes d’investigació.

Al febrer del 2015, La Fundació La Marató de TV3 obrirà la convocatòria d’ajudes a la recerca en les malalties del cor, on els investigadors experts en aquestes patologies es poden presentar per optar al lliurament d’ajudes. Serà durant el mes de novembre del 2015 quan es farà pública la destinació final dels fons recaptats en aquesta edició.



Felicitats a tots. Orgull i emoció després de veure un país sencer mobilitzat per una única causa!!!! .


Per veure el reportatge fotogràfic fet per en Ramon Boix, cliqueu aquí.

dimecres, 3 de desembre del 2014

VII Festa del Xuixo (29/11/2014)

Com fem cada any, i ja en van 7, el propassat dissabte dia 29 de Novembre varem celebrar la Festa del Xuixo. Enguany varem decidir que la dulça convidada fossin els Taps de Cadaqués. Aquesta mena de postra de pa de pessic, que no és exclusiva de Cadaqués, ha estat adoptada amb èxit des de fa molts anys pel món de la restauració, introduint-hi variacions reeixides  com ara el fet de banyar-los en rom cremat, xocolata desfeta o altres aportacions del gremi dels fogons.
Nosaltres com que, tot i ser de terra endins, comptem amb algun llop de mar, varem preparar un bon rom cremat per banyar els taps. Els artífexs d'aquesta beguda marinera varen ser en Xicu, la Lourdes i en Miquel. Hi va haver qui els va preferir xocats al rom i d'altres s'estimaren més menjar-se'ls en sec. Això anava a gust del consumidor. De totes maneres, perquè la cosa no quedés massa seca o empalagosa, també disposàvem de begudes variades per remullar el bec, sobretot garnatxa i moscatell, ambdues coses prou bones per fer baixar xuixos i taps.
Xuixos i taps realitzats pel mestre pastisser Victor Capalleras.

Enguany érem molta colla, senyal de la bona salut d'aquesta festa que humilment organitzem, i que no és res més que una trobada d'amics al voltant d'una taula, I de fet, sempre hem tingut molt clar, que no cal res més en aquesta vida. Per molts anys ho puguem fer!!!

Per veure més fotos cliqueu aquí.

divendres, 21 de novembre del 2014

Remuntem la riera de Requesens (16/11/2014)

La tardor és un moment en què  els boscos ofereixen un espectacle cromàtic únic, enriquint el paisatge amb infinitat de tonalitats, a més de descobrir els colors que ens ofereixen aquests acompanyats de l'aire fresc i net, també ens fan venir ganes de trepitjar fulles seques, de sentir el soroll gairebé místic dels rierols i rieres,  de conèixer els sons, sabors, etc..  Resumin, de viure les sensacions d’uns mesos de certa bonança abans de l’arribada de l’hivern.
Són aquestes petites  coses senzilles que ens emocionen i  que en altres circumstàncies no en soms conscients de viure-ho, com per exemple l’Henri que va quedar impressionat de les parets de pedra seca que ens varem trobar a la primera part del recorregut, o bé l’excel·lent recorregut que varem gaudir, digne del millor recorregut botànic imaginable (suros, alzines, roures, castanyers, faigs,grèvols aurons, cedres i molts d’altres). Aquestes són una petita mostra de les coses que varem viure en tot el seu esplendor.


Doncs bé, el diumenge 16 de novembre, dia frecs però assolellat, varem decidir endinsant-nos a la riera de Requesens; amb una molt bona participació sortírem de La Cantina direcció la Rajoleria, d’allà continuarem pel camí que ens porta a seguir la riera, per la seva banda esquerra, fins a travessar el Pont de les Cutives, d’allà i agafant el camí de mà esquerra anàrem ascendint de manera molt pausada gaudint de tot el que ens envoltava, fins arribar a un punt espectacular on es troba un salt de d’aigua a la zona coneguda com el Xurro, després  continuarem la marxa fent un gir de 180º tot vorejant el torrent per la seva banda dreta. A uns cinc minuts d’allà trobàrem un dipòsit acompanyat de fagedes, i a pocs metres aprofitant una de les poques clarianes de Sol, varem fer la típica parada per esmorzar, on  l’Alvar ens oferir per acompanyar l’àpat de cadascú un bon fuet de Darnius, en Xicu com sempre la seva arma secreta (la cantimplora plena de vi), finalment per endolcir, la Mònica que ens obsequiar amb unes galetes de xocolata que varen entrar molt i molt bé. Després d’aquesta pausa començarem a  baixar, sempre  a prop de la riera on varem poder veure diferents rescloses, fins arribar al pantà de Requesens, força malmès en aquest moments, si ho comparem amb el lloc idíl·lic que era abans. En aquest instant ja no quedava gaire camí per arribar de nou a La Cantina a on aprofitem per fer un “apéro” abans de baixar cap a Cantallops.



La Riera de Requesens
El riu anyet, conegut també com a riera de Requesens, la condició i qualitat de l’aigua s’ha conservat perfectament, a diferència de altres rieres en l’actualitat. Aquesta és una riera que recull aigües que baixen de tota la carena del Puig Neulós. L’activitat de l’home (agrària, ramadera i forestal) a la muntanya de Requesens va originar també la construcció d’algunes rescloses.
Resclosa de les Pipes. Situada a pocs metres més amunt de les edificacions avui gairebé en ruïnes de les Pipes, servia per regar el prat.
Resclosa del Llac. Bastida als voltants de l’any 1930 pel Duque del Infantado, antic propietari de la muntanya de Requesens, amb la intenció de construir-hi una petita central elèctrica. L’any 1942 els nous propietaris, Comercial Borés, S.A. la varen utilitzar per produir l’energia per fer funcionar la serraria de les Pipes. És en bon estat i forma un llac que antigament era de gran bellesa; per tornar-ho a ser hauria de fer-se alguna intervenció de neteja.
Resclosa de les Cutives I. A pocs centenars de metres aigües amunt del llac s’hi troba aquesta resclosa per regar els prats d’en Gumbau i d’en Francisco.
Resclosa de les Cutives II. Més amunt de l’anterior i per sota l’hort d’en Rafel, servia per fer arribar l’aigua als camps del coll del Castell.
Resclosa de la Capella. Es troba situada al rierol de la Font Rovellada. Servia per subministrar  l’aigua al veïnat de Requesens, omplint la bassa d’en Gumbau des de la qual es feia arribar a les cases.
El Xurro. Es troba situat al rierol de Parmal (un dels que forma la riera de Requesens). És una construcció d’aprofitament d’aigua construït probablement a la mateixa època que el Castell. Consta d’una petita caseta amb dos dipòsits filtrants que feia arribar l’aigua fins al Castell a través d’un llarg rec.
Text extret de la revista Esquerda de la Bastida nº 26 - La Jonquera en el seu passat: El Llobregat, l’Anyet i l’aprofitament de les seves aigües. - Setembre 2000 de Joan Budo Bagués.


Aquí us fem un recull en imatges on podreu sentir el goig d’observar tan bell espectacle; i si a més les condicions ambientals són favorables com va ser el cas, tenim al nostre abast un regal de la natura.


Cliqueu aquí.

dimecres, 29 d’octubre del 2014

Puig de les Canals "La Muntanya" (26/10/2014)

Aquest diumenge 26 d'octubre l'objectiu xirucaire era fer l'ascenció al pic més alt del poble, el cim del puig de les Canals, de gairebé 900 metres sobre el nivell del mar. Generalment per pujar-hi es passa per les Fonts, per l'Auleda o pel coll de les Canals, però és una mica dret i costerut. Per fer-ho més accessible i apte per gairebé tots els públics, aquesta vegada la idea ha estat accedir-hi per darrera i sortint del veïnat de Requesens. De bon matí, a les 8 de l'hora nova (recent canviada als rellotges que encara no es canvien sols) una vintena de xirucaires entusiasmats pel bon dia que feia enfilàvem cap a Requesens, reciclàvem uns entrepans congelats gairebé dos mesos enrere i agafàvem el camí del Coll Forcat seguint el GR-11.



La pujada des de Requesens (500 m) comença suau però a partir de la Font de la Verneda (725 m) comença a muntar més fort fins al coll. Amb mitja gana feta, vam esmorzar al Coll Forcat (827 m). En acabat, vam seguir el camí que voreja el Puig Llobregat per l'esquerra fins el Coll de l'Espinàs (872 m). Allà vam poder observar una mostra d'arquitectura popular (o millor dit, pastoral), una de les barraques de pastor de l'Albera, molt ben conservada. I d'allà vam seguir cap al sud fins a arribar a la punta del Puig de les Canals, seguint les antigues parets que divideixen la banda de Requesens de les Vinyasses. A la punta de les Canals hi ha una de les antigues fites que delimita, en aquest cas, Cantallops (C) de Requesens (R). Des d'aquest punt la vista és impressionant. Al sud, la vall de la ribera Torrelles i la plana de Cantallops, la resta de l'Empordà i el golf de Roses al fons. A l'est, El castell de Requesens, Mirapols, Baussitges, Roc Colom, el Ras de la Menta i el Coll de la Massana. Més al nord, El Puig Neulós, Roc furiós i el Pic de Sant Cristau darrera el Puig Pinyer i el Puig Llobregat, prop d'on neix el Llobregat d'Empordà, que baixa cap al Fitó. I a l'oest, Bellaguarda, El Portús, l'imponent Canigó, Les Salines, La Mare de Déu del Mont, etc. 360 graus de vista, tot l'Empordà, part del Vallespir, la Garrotxa i Girona. 




Després de la foto de família de rigor (Lluís, Chesse, où-est le titi?), de retorn a Requesens una part del grup va explorar la part de dalt del cim del Puig del Llobregat (925 m) i una altra part va arribar-se fins a la Font d'en Manel (770 m), baixant del Coll Forcat cap a Sant Martí d'Albera, un lloc ombrívol, dels més bonics de l'Albera. Allà el famós pastor Manel Costa (1822-1911), de Sant Martí d'Albera va fer i esculpir una font amb diverses llegendes, com "Assenteu-vos que la muntanya canse" o "Anaquet puestou ayfa de bon está par mangea, beoure y foumá". Aquest pastor també fa fer, anys més tard, la font del Coll de l'Ullat (La Reyne de les Founs) i la Torre d'en Manel del Puig Neulós.

Tot baixant, encara vam poder trobar algun cep i algun oriol dels que van quedar de la gran florida boletaire de fa dues setmanes. I avall que fa baixada, aviat vam trobar-nos a Requesens per tornar a casa amb els cotxes o bé quedar-nos a dinar a la Cantina.


Després de caminar tranquil·lament Coll Forcat avall, de tornada del cim de les Canals, ens esperava a La Cantina una taula parada per tots els xirucaires que van voler continuar la sessió amb la part de "Forquilla" i pels forquillaires que es van saltar la part de "Xiruca". A l'ombra dels castanyers d'Índies d'un molt bon dia que no semblava d'octubre van anar passant platats d'amanida, pa, embotit, allioli, patates fregides, alguna truita i carns a la brasa de tota mena: filets, cuixes de pollastres, botifarres, xai i senglar per parar un tren. Els més menuts, els forquilletes, van trobar distracció mirant el ramat de vaques que campava i en la construcció d'una barraca de pals i fustes diverses sota el noguer d'allà a la vora. I els més grans, els forquillasses, anar tastant primers, segons i postres à plein air fins a l'hora de tornar per avall. Aquest cop la forquilla ha guanyat la xiruca, ja que vam acumular energies i calories per fer un parell d'excursions més.

Apunts històrics

La Muntanya, o sigui la serra de les Canals, al nord del poble de Cantallops, constitueix la part més elevada del terme (puig de les Canals, 894 m). La carena fa de partió amb el terme de La Jonquera i és en aquest cim on la tramuntana bufa de manera més impetuosa. És un terreny molt escabrós i salvatge,ja que és ple de barrancs i gorgs llaurats i erosionats per l’aigua. És la capçalera de la riera de Torrelles – la ribera, tal com tothom l’anomena al poble. Hi neixen diferents fonts i còrrecs d’aigua que baixen per les valls i canals per acabar ajuntant-se i formar la ribera. La Muntanya està principalment poblada per boscos de suros i alzines i, a les cotes més elevades, per clapes de roures martinencs i aurons negres.


La serra de les Canals va ser l’última superfície boscosa de les antigues terres comunals que va conservar el comú de Cantallops. Fou d’ús públic del comú de 1610 a 1780-85, anys en què va ser cedida en emfiteusi a les famílies que tenien certes possibilitats econòmiques i tenien el poder municipal, com ara els Batlle, Sobrepera, Daviu, Cortada (Vilademires), Descalç (Darnius) i Subirós (Rabós). Aquestes famílies,que tenien especial interès en l’explotació del suro, van construir masos, si no els tenien d’antuvi, a la riba esquerra de la ribera. Així, el comú de Cantallops es va quedar sense tenir el domini útil de la Muntanya, un recurs en el qual moltes famílies basaven el seu sosteniment. Aquesta qüestió va portar més d’un segle de recursos, plets,enfrontaments, divisions i resolucions judicials per recuperar els terrenys. Els processos principals van ser contra els comtes de Peralada, detentors del domini directe, per intentar recuperar-ne el domini útil (1853-1862) i contra Maria Batlle, hereva de Pere Batlle, beneficiari del primer establiment emfitèutic, per reclamar l’usdefruit de la muntanya (1893). En cap cas el govern municipal va aconseguir les seves reivindicacions. Durant la revolució de 1936 l’Ajuntament, junt amb el Comitè local de milícies antifeixistes, confiscà aquests boscos al·legant els antics drets del comú de Cantallops. Tot seguit foren col·lectivitzats. Actualment la Muntanya pertany, principalment, als hereus dels antics emfiteutes. 

Text extret del llibre "Cantallops" (2007) d'Antoni Cobos, Lluís Serrano i Miquel Serrano. Quaderns de la Revista de Girona núm. 133. Girona, Diputació de Girona / Fundació Caixa de Girona (Pàgines 32 i 33).


Cita d'arxiu del s. XIX:
El pueblo de Cantallops se hallaba en la posesión inmemorial de utilizarse y disponer de los frutos y réditos de  un monte que lleva su mismo nombre, cuyo perímetro o circunferencia era de más de cuatro horas, su terreno irregular, lleno de malezas, peñascos y cañadas profundas, y contenía más de tres mil vesanas de tierra poblada de una frondosa arboleda, en su mayor parte de robles, encinas y alcornoques que producían abundante bellota y era por una sola el alivio de los vecinos, cada uno de los cuales según su esfera y facultades se dedicaba a criar ganado lanar y de cerda, que alimentado con aquella y con la hierva que prodigaba el monte, remediaban su lastimero estado. También disfrutaba de igual posesión, el propio común de Cantallops acerca del arrendamiento del corcho que producían los mismos árboles, del cual se sacaba una cantidad muy suficiente para cubrir los gastos ordinarios y acudir a otra cualquiera urgencia.

AHCF. Manual del Notari Conte Lacoste 2ºde 1859, 848-933. Notaria de Figueres.

Més informació addicional:



Per veure el reportatge fotogràfic podeu clicar aquí.



dijous, 26 de juny del 2014

La Flama del Canigó torna a Cantallops (23/06/14)

La Flama del Canigó homenatja a les dones de Cantallops

La Flama del Canigó arribà per tercer any consecutiu a Cantallops i, seguint el model dels anys anteriors, l’acte serví per homenatjar a un grup de persones que, voluntàriament, han treballat pel bé del poble. Enguany, la celebració es dedicà a les dones que, any rere any, col·laboren servint, netejant i engalanant festes com el sopar popular, la de la vellesa i la calçotada, entre d’altres.


Xiruca i Forquilla van ser els encarregats d’anar a buscar la Flama al cim del Canigó, el diumenge 22, amb una autorització prèviament concedida per la Prefectura francesa, qui restringeix el nombre de vehicles que hi poden pujar per motius mediambientals. Després de fer-hi nit van aconseguir endur-se el foc i portar-lo al Puig Neulós, on van cedir la flama als corredors David Alsina i Albert Cuadros, que la van baixar corrent fins al poble en només 58 minuts.

Així, es canvià la ruta dels dos últims anys en què havia arribat per la carretera vella de La Jonquera. Tot i la pluja que uns minuts abans havia fet acte de presència, a dos quarts de vuit de la tarda veïns i veïnes, els Xanquers i Tambors de l’Albera l’esperaven a la Font de la Carretera. Aquí s’iniciava el recorregut que passaria pel carrer Figueres amb parada a la placeta de la Societat per realitzar el canvi de relleu. La cercavila va seguir fins a la Plaça del Fort, punt en què –per darrer cop- es donà la Flama a dues dones del poble, petita representació simbòlica d’aquest col·lectiu de voluntàries. La recepció s’efectuà a la placeta de l’església on l’últim toc dels tambors donà pas al silenci i a l’expectació en el moment en què la Flama era cedida al poble. Posteriorment es va encendre un ciri i amb un parlament de Montse Burset –veïna de Cantallops- es va reconèixer el treball altruista d’aquestes dones juntament amb el simbolisme d’unió i catalanitat de la Flama del Canigó. Per finalitzar l’acte, els assistents entonaren Els Segadors i es convidà a coca i cava. Tot i la inestabilitat meteorològica i la presència dels núvols en tota la celebració,aquesta va transcórrer amb normalitat.
L’endemà es va pujar la Flama a Requesens en motiu del tradicional romiatge del dia de Sant Joan.
(A. Font)

Una flama il·lumina i escalfa. Reuneix gent al seu voltant.

La Flama del Canigó, com a flama en moviment, il·lumina un camí i escalfa els ànims. Mobilitza gent al seu voltant. Així comença el missatge de la flama d’aquest any escrit per Carles Capdevila.

El nostre poble també manté un flama encesa tot l’any, simbolitzada pel dia de Sant Joan, amb un gran paral·lelisme amb la flama del Canigó. Un cop a l’any, el poble es mobilitza al voltant d’un festa, d’un pelegrinatge...es prenen relleus talment com amb la flama.Una persona diferent cada any s’encarrega de pujar a peu la Mare de Déu des de Cantallops fins a Requesens. Una bona part del poble l’acompanya al llarg de tot el camí fins a la muntanya estimada per tots. Allà es gaudeix d’un dia de germanor, de festa, un dia on tothom es retroba, on es comparteix.




I és en aquest moments on un recorda que res està perdut, on es deixen de banda els individualismes i apareix un sentiment d’unitat, de pertinença a un mateix destí, els nostres cors s’il·luminen i al voltant d’una costellada o compartint el cant del Goigs a la Mare de Déu de Requesens ens sentim UN, un poble que té uns valors, alguna cosa immaterial i no palpable, i per això més important, és allò que no es diu, que no es troba en el dia a dia, però que hi és, saps que si cal, hi és...i això es diu veïnatge. Sempre hi haurà un veí o una veïna d’un poble petit com el nostre que t’ajudarà sense demanar res a canvi quan t’entrebanquis en el teu camí. I també és aquest veí o veïna qui es posa en marxa d’una manera altruista quan s’organitza alguna cosa al poble. Aquesta és la fortalesa d’un poble. La capacitat de mobilitzar-se quan cal.

D’exemples en trobem molts al llarg de l’any...d’una forma completament anònima, un grup de gent es posa en marxa. I ara sí que posarem nom al col·lectiu, les DONES, són les dones les que treballen anònimament a casa i també pel poble.

Aquest any hem volgut aprofitar el missatge de la Flama del Canigó en la seva arribada a Cantallops amb un sentit homenatge a les dones del nostre poble. Aquelles dones que sempre hi són, aquelles dones que pugen i baixen la nit abans d’una festa...venen de netejar, de preparar-ho tot. Aquelles dones que, voluntària i desinteressadament s’encarreguen de deixar-ho tot a punt. Parlem de la Festa de la Vellesa, d’un Sopar Popular o del dia de Sant Joan. Moltes vegades el cuiner és un home, però les dones paren, desparen, netegen, serveixen...sempre hi són. És la feina fosca, la que no es veu, la que volem reconèixer avui.



No oblidem que el dia de Sant Joan en la nostra tant sentida professó, és el pes d’aquestes dones també qui manté viu l’esperit.
La mare de Déu la porta una dona, algun dia potser serà un home, no crec en els immobilismes i el nostre poble també s’adaptarà,però fins ara i pel motiu que sigui, sempre ha estat una dona. Siguem religiosos o no, ens agrada mantenir les tradicions i està clar que la nostra professó no seria el mateix sense els càntics que es fan al llarg del camí. Sempre és una dona qui condueix. Qui porta el pes del cant de la Salve? I el rosari?
Recordeu l’Anita de can Freixenet que sempre havia dit el rosari? Ara n’ha pres el testimoni la Fina.

Si ens remuntem a l’origen de la festa de la vellesa, trobem el mateix, aquell grup de dones amb il·lusió per fer tot el que calgui de tal manera que l’endemà els nostres avis, els nostres pares, els nostres veïns que ja són grans, puguin gaudir d’una merescut homenatge. Any rere any es recrea el mateix escenari i any rere any les DONES hi són, anònimament i sense reconeixement.

Avui els relleus de la flama del Canigó a l’arribada al nostre poble i aquest mateix escrit els dediquem de tot cor a vosaltres, DONES de Cantallops, vosaltres configureu potser sense ser-ne conscients el voluntariat en la seva essència més genuïna, no aquell voluntariat que surt a la televisió en els grans actes, sinó aquell que ajuda sempre que cal, i un cop feta la feina torna a casa sense esperar res a canvi.



Avui és el vostre dia, el poble es mobilitza al voltant de la flama un any més reforçant el sentiment de poble, la unió que tots sentim avui i ara en els nostres cors volem que tingui una direcció, un sentit, un record a la feina fosca i no reconeguda.

Voldria aprofitar aquest homenatge per citar algú que simbolitza una mica tot aquest col·lectiu, la Juanita Costa, la nostra Juanita que ens va deixar fa poc i que durant tants anys era sempre a tot arreu. L’estimada tieta, que va haver de lluitar tant durant tota la seva vida, podria ben bé ser el símbol del voluntariat de les dones del nostre poble.

Gràcies tieta, gràcies dones de Cantallops.

Discurs de la Flama del Canigó  per Montse Burset.

Si voleu veure més fotos sobre aquesta diada, cliqueu aquí.

dijous, 19 de juny del 2014

FORT DE BELLEGARDE (15/06/2014)

A vegades viatgem a països llunyans i llocs exòtics per conèixer les seves històries, les seves belleses cosa que sens dubte és molt positiu, però a vegades ens oblidem de totes aquelles riqueses i meravelles que tenim a prop nostre. Per aquest motiu la visita al Fort Bellegarde el passat diumenge 15 de juny. 

La visita guiada a càrrec de la Sra. Marie-Claire MARTY va ser excel•lent, els seus coneixement històrics i anècdotes del castell al igual que de tota la regió en general va aconseguir que ens transportes amb la ment en aquells temps. L’única nota negativa va ser el fort vent que bufava, però també ens va fer reflexionar de com de dur havia de ser en aquell temps està en un indret com aquell. 

Just aquell mateix matí a dins el Fort hi havia una trobada de corals, que ens van convidar a quedar-nos a compartir amb ells una sala del castell per si volíem dinar allà en comptes d’anar al llac de St. Jean Pla de Corts, cosa que varem agrair, però finalment vam seguir el guió que teníem previst. 

Un cop finalitzada la visita i per completar la jornada, uns quants de nosaltres varem “picnicar” tots junts al llac de Saint Jean Pla des Corts; aquest llac té unes bones vistes de la serra de l’Albera així com del Canigó. Tothom portava seu menjar, així com cadires i taules, en resum tot el indispensable per fer un picnic com cal i gaudir d’un gran dia fent petar la xerrada i fent bacainotes buscant les ombres.

FORT DE BELLAGUARDA
El pujol de Bellaguarda (423 m) domina els colls del Pertús (271 m) i de Panissars (335 m), els més baixos de la serralada del Pirineu. Col•locat en el centre de la vasta depressió formada per aquests dos colls, Belleguarda ha jugat un gran paper estratègic en el transcurs dels segles.

És probable que una torre de senyals hagi estat la primera obra militar construïda dalt d’aquest pujol. En efecte, la paraula «guarda» és un topònim que evoca les famoses torres d’on sorgien, segons un codi establert, uns senyals d’alerta que eren de foc a la nit o de fum durant el dia.

És així com es comunicaven les poblacions i el castell dels Reis de Mallorca a Perpinyà que centralitzava la visió de les torres de Madeloc, de la Massana i de Sant Cristau. Ja des del començament del regnat de Jaume II s’havia previst la necessitat d’una fortalesa en aquest lloc per la importància estratègica capital per a un regne massa fràgil. La primera menció d’un fort medieval a Bellaguarda data de 1324 i es tracta d’un salari ingressat als servents del castell de «Bellaguàrdia.»

EL CASTELL MEDIEVAL
L’atles del cavaller de Beaulieu es troba un gravat representant aquest castell abans de ser destruït i reemplaçat per la fortalesa actual. Es tracta d’una torrassa rectangular de diversos pisos envoltada d’un recinte.

PRIMERA OCUPACIÓ FRANCESA
L’ any 1462 el rei d’Aragó Joan II, que tenia alguns conflictes interns, sol•licita al rei de França Louis XI ajuda financera i militar. Aquest últim la hi concedeix però amb uns condicionants que pesaran sobre el Rosselló i la Cerdanya. Com que Joan II triga a complir amb el seu deute, Louis XI s’apodera de Perpinyà. Bellaguarda és aleshores ocupat. Caldrà esperar a l’any 1493 perquè el fort sigui retornat a la corona catalanoaragonesa.

Serà a l’any 1659 quan el fort medieval passarà a dependre del rei de França, conseqüència del Tractat dels Pirineus que lligarà el Rosselló, el Conflent i part de la Cerdanya al regne de França.

A partir d’aquest moment s’obre un període de guerres ininterrompudes entre França i l’Espanya. Diversos conflictes van posant al descobert la importància estratègica del fort de Bellaguarda i això fa que els francesos es decideixin a fer la construcció d’un fort més modern.

Són els enginyers militars Sant Hilaire i Vauban els arquitectes de la nova fortalesa prevista per acollir 1.200 homes i fins a 150 cavalls, i a més serà equipada amb una poderosa artilleria. Els treballs de construcció s’allargaran en un termini llarg, concretament entre 1670 i 1688.

LA CONSTRUCCIÓ DEL GRAN POU
El fort de Bellaguarda és situat al cim d’un pujol granític i per tant no es pot beneficiar de cap font natural. Per aquest motiu s’havien previst cinc cisternes destinades a recollir les aigües pluvials per resoldre aquest greu problema. L’any 1683 Vauban donava una estimació de la capacitat de les cisternes les quals un cop plenes haurien de proveir d’aigua a uns 1.200 homes per un període de quatre mesos amb la hipòtesi que en aquest termini no hi caigués ni una sola gota d’aigua. Tanmateix les cisternes es van revelar insuficients i es van haver d’iniciar els treballs per a la construcció d’un pou al bastió de “Saint André”. Aquest pou, excavat a la roca, té una profunditat de 63 metres amb un diàmetre de gairebé 6 metres. L’alçada mitja de l’aigua varia entre els 27 i 30 metres, el que representa un volum d’entre 750 a 850 metres cúbics. Així doncs, entre les cisternes i el pou, a la fortalesa mai no li hauria de faltar aigua.

ESTRUCTURA
El fort de Bellaguarda té una extensió de 14 hectàrees i fins a 8.000 m2 en edificis. Hi ha tot un fossar cavat a la roca i un primer recinte format per cinc bastions batejats com de Le Perthus, de Sant André, d’Espanya i del Precipici. Entre el bastió de Le Perthus i el de Sant André s’hi obre la porta de França, la més gran, proveïda d’un pont llevadís. Entre el bastió d’Espanya i el del Precipici s’hi troba la porta d’Espanya igualment dotada d’un pont llevadís. Davant la porta de França s’estén una mitja lluna tancada per un tercer pont llevadís.

El segon recinte s’eleva sobre els terraplens dels bastions. Desproveït de fossat, el recinte es compon d’una torre rodona i de quatre petits bastions superposats als del primer recinte.

El recinte protegeix una plaça d’armes tancada al nord per la capella i l’estància del governador, mentre que sobre als laterals s’hi troben els aquarteraments. Totes aquestes construccions s’han proveït de magatzems a prova de bombes.




ARMAMENT DE LA FORTALESA 
En un inventari de l’any 1705 es comptabilitzen 24 peces d’artilleria preparades per a tots els calibres i municions (32.000 bales de canó, 2 morters, 858 mosquets, 38 fusells, 20 arcabusos, 35 alabardes, 35 pertuisanes, 25 bombes, mig-bombes i granades, 59.843 lliures esterlines de pólvora i 78.680 lliures esterlines de plom. Poderosament armat el fort era protegit per entre 500 i 600 homes en temps de pau. En temps de guerra en podia contenir el doble.

EL FORT I ELS REDUCTES
L’any 1674, en un assalt a la fortalesa s’havien aconseguit col•locar quatre canons a alguns centenars de metres al sud del castell on s’hi s’elevava una feble fortificació encerclada. Aquesta artilleria havia causat destrosses importants. Però a partir de la recuperació del fort, els francesos van decidir construir un fortí sobre aquest emplaçament estratègic. Es tractava d’una fortificació composta de dos mig-bastions. Al nord es troba un angle destacat i agut en forma de mitja lluna defensada per un petit reducte. Un fossat cavat al peu de la muralla oest i d’una part del front sud el feia inaccessible. Un camí cobert envolta aquesta obra i el comunica amb la resta del fort. L’entrada d’aquest fortí era defensada per un pont llevadís que avui ha desaparegut. A més dels aquarteraments per a un centenar de soldats, quadres i un polvorí situat sobre el front nord, el fortí està equipat amb una capella i un pou al sud de la seva plaça d’armes.

Per tal de complementar la defensa de Bellaguarda i la vigilància dels colls, es van construir els reductes del Precipici (1668), de Panissars (1678) i de Le Perthus (1693).

BELLAGUARDA, DEL SEGLE XVIII FINS ALS NOSTRES DIES
Des d’aleshores Bellaguarda compleix amb el seu paper de seguretat, però també de reserva de tropes i de municions durant totes les campanyes portades per Louis XIV a Catalunya: la guerra de la Lliga d’Augsbourg (1689-1697) i la guerra de successió a Espanya (1701-1715). Després de la mort del monarca francès i la consolidació del seu nét Philippe V al tron d’Espanya, s’obre per a Bellaguarda un llarg període de pau. La fortalesa havia de conèixer de nou la guerra gairebé un segle més tard, durant la Revolució francesa. El 1793 el general espanyol Ricardos envaeix el Rosselló i posa a setge Bellaguarda. Privada de tot contacte i bombardejada sense treva durant dos mesos la guarnició es veu obligada a capitular. L’any següent el general Dugommier, després d’haver obligat l’exèrcit espanyol a retrocedir fins a la Catalunya sud, organitza el setge del fort de Bellaguarda però en prohibeix tot bombardeig ja que el vol tornar a França en bon estat. Quatre mesos i mig més tard, són els espanyols els qui capitulen. El fort ja no coneixerà cap altra guerra i només servirà per a les tropes de Napoléo, durant les campanyes a Catalunya (1808- 1813). L’exèrcit hi mantindrà un regiment fins a la primera guerra mundial. Servirà d’hospital l’any 1939 durant la Retirada dels republicans fins que de 1943 a 1945 hi albergarà militars alemanys. Finalment serà desafectat per l’exèrcit i serà recomprat pel municipi nordcatalà de Le Pertús. Actualment, el fort de Bellaguarda s’ha reconvertit en un destí ben pacífic. Es pot visitar des de finals de maig fins als mes de setembre.


Text original de Joan Tocabens el qual ha estat readaptat, traduït i retallat en determinats punts.

Saint Jean Pla des Corts és coneguda actualment pel seu llac. Es tracta de fet dos llacs molt propers un de l'altre, que tenen usos diferents. Un està dedicat a les activitats familiars i d'oci (tirolina, bany , grimpada d’arbres...), que durant l’època estival més de 1000 persones diàriament recorren el llac i les seves zones verdes, mentre que l'altre està reservat a la pesca.
Antigament el poble de Sant Jean hi havia un castell que durant el període dels Reis de Mallorca el van declarar "Residència Reial"; i van rebre a Jaume I el Conqueridor i la seva cort.


Si voleu veure el reportatge fotogràfic d'aquest diada, cliqueu aquí.

dijous, 29 de maig del 2014

Roc Colom i les Collades de Parmal (24/05/2014)

Primavera, temps per passejar per la natura, en aquesta ocasió, dia excel•lent per fer una bona caminada, tot i que aquest cop no érem molta colla. 
El punt de sortida era Les Pipes, d’allà ens dirigírem al llac i un cop passat, puja que pujaràs fins a les collades de Parmal, just a sobre de Roc Colom (901 m.). Per admirar un dels molts grans valors que tenim en el nostre patrimoni natural. Les vistes panoràmiques de la plana empordanesa amb tot el seu esplendor, que efectivament, va aconseguir que quedéssim en silenci, embadalits contemplant aquesta meravella. Com la passada vegada que varem pujar per aquest indret , no varem saber trobar la mina de Roc Colom. Aquesta mina s’extreia mineral de ferro. Està composada per una sola galeria d'uns 50-60 metres, explotada a finals de XIX, i actualment es troba amb molt mal estat. Hi ha el perill imminent de que s’ensorri, segons informacions alienes.

En aquesta ruta a mesura que ascendíem anàvem  admirant la gran varietat de vegetació que té. La vegetació de Requesens, en particular i la de l’Albera en general, presenta diverses peculiaritats que la fan molt interessant, donant-nos la possibilitat d’estudiar una vegetació corresponent a climes molt diferents en pocs quilometres de distancia, ja que passem del nivell del mar on trobem un clima mediterrani pur fins als 1.256 metres de Puig Neulós, on podríem dir que ens trobem amb un clima atlàntic, corresponent a zones subalpines.
Un altre factor que ens condiciona el tipus de vegetació que podem trobar és el terreny, trobar-nos amb granits, pissarres i esquists principalment – formats amb els grans plegaments que van crear els Pirineus -, els quals donen un terreny àcid.

A continuació us presentem aquesta varietat de vegetació. Les zones planes de casa nostra es troben cobertes per brolles on dominen estepes, brucs, ginestes i d’altres espècies arbustives. A mesura que anem pujant passem a trobar una Sureda amb molt de matoll. Al arribar a l’Anyet trobem una zona amb vegetació de ribera. Després a mesura que ens acostem a Requesens trobem una Sureda, però ja sense tant sotabosc. Per sobre d’aquí – punt de partida de la nostra excursió – fins a uns 650 metres trobem un alzinar i damunt d’aquest, fins a uns 850 metres un bosc caducifoli mixta, format per roures, acompanyats d’aurons i altres arbres caducifolis. Per sobres d’aquests trobem una fageda, amb un sotabosc de grèvol a la part més alta i un cop arribem a la carena trobem una pastura, formació condicionada per l’acció de la ramaderia.


Cal dir que aquests canvis de vegetació no són sobtats, si no que hi ha un pas gradual entre unes espècies i les altres. Així per exemple, entre la Sureda i l’alzinar trobem una zona d’ impàs amb alzines i suros i així amb cadascuna de les formacions.
Als votants del Castell de Requesens trobem una vegetació exòtica, que no correspondria a la zona. Això és degut a l’acció de l’home des de fa molts anys que han anat repoblant amb espècies per embellir la zona.
En resum, una excursió simplement fantàstica. La natura i nosaltres.

Si voleu veure més fotos cliqueu aquí.

dijous, 17 d’abril del 2014

Barraques de pedra seca a Cantallops (13/04/2014)

El passat diumenge dia 13, diada de Rams, varem fer la nostra habitual sortida mensual. En aquest cas, es proposava donar a conèixer els encants d'un paisatge com les barraques de pedra seca, sovint desconegudes del terme de Cantallops. Acompanyats d'en Modest Soy i en Xavi Laporta, grans coneixedors d'aquesta matèria, varem visitar-ne algunes de les més representatives, que no queden massa lluny del poble. En Modest i en Xavi varen ajudar-nos a interpretar cadascuna d'aquestes construccions, fent-nos veure com i amb quines tècniques s'havien anat bastint, quines particularitats tenien, etc. Fins i tot en alguns casos gairebé podíem deduir un perfil humà del paretaire en qüestió. La veritat és que resulta increïble la quantitat d'informació que se'n pot obtenir si se'n tenen uns mínims coneixements. Va resultar una matinal interessantíssima i tremendament pràctica, perquè no hi ha com anar a veure-ho in situ per poder entendre la dificultat i l'art de construir sense cap mena de morter, ni res que lligui els materials. Una feina aparentment simple però complexa, enganyosament fàcil. Només pedra. Una sobre l'altra i anar fent, sense presses però amb precisió i coneixement i amb unes tècniques que pràcticament no han evolucionat des del Neolític. Una activitat de la que l'home, des d'antuvi, s'ha servit per a modelar el paisatge i domesticar-lo per a les seves conveniències, i que cal conèixer mínimament per saber d'on venim. Moltes gràcies Modest i Xavi!!!




Per a completar aquesta excursió i donar un caire màgic, abans de veure aquest extens patrimoni paisatgístic rural, en varem acostar a visitar la creu de Cauadiu a on l’Albert Campsolinas ens va explicar la història d’aquesta misteriosa creu, la qual us expliquem a continuació.

 La llegenda de la creu de Cauadiu.
Expliquen els més vells de Cantallops, que a la zona de Cauadiu -un bosc proper al poble- durant la guerra civil, un milicià republicà anava en direcció a França amb una important suma de diners per fer una compra d'armament. Malauradament, els seus propis companys el van trair i el van matar per robar-li els calés, enterrant-lo allà mateix a sota d'una gran llosa de granit. Temps després, dos germans bessons del poble ho varen descobrir, varen traslladar el cadàver al cementiri municipal per donar-li una sepultura "com calia" i en aquella llosa hi varen fer una creu amb pedres perquè en quedés un record. Moltes dècades després, es forjà una llegenda que deia que si anaves allà i desfeies la creu, aquesta en pocs dies es tornava a formar tota sola. Recordo que de jovenots -alguna nit de gresca i amb ganes d'emocions fortes- hi havíem anat a desfer-la per veure què passava i al cap de pocs dies efectivament la creu tornava a ser-hi com si res no hagués passat. També hi havia qui deia que alguna persona del poble, directament implicada en l'assassinat, es dedicava a refer-la fruit del seu penediment.

Sigui com sigui, veritat o no, gairebé vuitanta anys després la creu continua allà mateix amb les pedres gairebé falcades per la molsa, senyal que fa temps que ningú les mou. I posats a alimentar llegendes, creences, supersticions o digues-li com vulguis, només afegir que en el gran incendi que afectà l'Empordà l'istiu passat, el foc arribà just fins a aquest punt del bosc i d'allà seguí en direcció sud, però de la creu cap al poble no va passar, com si aquesta hagués aturat el foc...

Text d’aquesta llegenda extret del bloc de l’Albert “Forat Gatiner



Paisatges de la Pedra seca.
La pedra seca és el nom que pren un tipus d'arquitectura tradicional popular on la pedra s'utilitza en sec, és a dir, sense cap mena de morter, argamassa o material d'unió entre les diferents peces. En aquest tipus d'arquitectura les peces es van encaixant pel seu propi pes, presentant tipologies constructives molt diverses. La construcció en pedra seca és un mètode senzill i relativament ràpid, basat en materials locals, sovint pedres de rebuig dels propis camps de conreu, i es realitza fonamentalment a mà. Això ha permès un aprofitament racional dels recursos de cada territori i la seva integració en el paisatge.

La pedra seca és un dels principals elements estructuradors dels paisatges rurals de Catalunya, de la conca mediterrània, així com també de molts racons del planeta, i constitueix un testimoni d'una activitat humana ancestral que ha modelat -i modela- un tipus determinat de paisatge: el paisatge de la pedra seca. Als paisatges de la pedra seca en conjunt i a l'arquitectura de la pedra seca en particular se li atribueixen arreu valors estètics, històrics, simbòlics i ecològics que van més enllà de la seva funció pràctica original.

Les ribes de la Mediterrània són una de les zones del món amb una major presència d'elements de pedra seca. La durabilitat del material usat (fonamentalment pedra calcària) i l'escassa vegetació espontània de les zones on abunda (a causa de l'escassa pluviometria) han contribuït a la conservació de moltes d'aquestes construccions: marges, barraques de vinya, cabanes de volta, basses, paravents, etc. Per la seva banda, la part meridional de Catalunya, les illes Balears, així com el nord del País Valencià constitueixen un dels màxims exponents de la pedra seca a la riba mediterrània. 

La presència de la pedra seca a Catalunya es manifesta d'una forma més tangible al Camp de Tarragona, el Penedès, als secans de les Garrigues, l'Urgell, el Segrià, la Ribera d'Ebre, la Terra Alta, l'Empordà i el Montsià, entre d'altres.


VALORS EN EL PAISATGE 
Les construccions de pedra seca tenen un gran valor històric i són un autèntic referent identitari a molts territoris on predominen. En aquest sentit, han configurat al llarg dels segles uns paisatges agrícoles i ramaders de gran valor dominats sobretot per l'olivera, la vinya, l'ametller i els cereals, plenament adaptats als sòls i al clima. 

Els murs de pedra seca, per la seva banda, a més de formar bancals o delimitar parcel•les, constitueixen rics ecosistemes per a moltes espècies animals (insectes i invertebrats, amfibis, rèptils i petits mamífers i també algunes espècies d'aus que hi nidifiquen) i vegetals (falgueres, líquens i molses).


L'ARQUITECTURA DE CONDICIONAMENT DE FINQUES
Al llarg de la història, moltes generacions han extret dels que acabaven essent camps de conreu les pedres que n'impedien la llaurada i el correcte creixement de les llavors. aquestes pedres han servit per construir els marges de despedregar i els murs de pedra seca, que protegeixen i limiten els camps i, en alguns casos, també les propietats.

L'ARQUITECTURA DE SUPORT A L'ACTIVITAT AGRÍCOLA I RAMADERA
Corresponen a construccions que feien la funció de cobert d'estris i lloc de descans. L'utilitzaven els pagesos quan les feines del camp requerien romandre-hi més temps i per protegir-se de les tempestes quan les finques eren lluny del nucli urbà. Si les dimensions ho permetien s'utilitzaven també com a lloc de descans pels animals de tir. Amb la irrupció dels tractors i els cotxes, aquestes construccions han anat perdent la funció original. D'altra banda, les vores de les cabanes i barraques solen ser l'espai de la finca elegit per ubicar els diversos arbres d'ombra que, per la seva major grandària, han esdevingut referents d'un paisatge dominat per cobertures vegetals de poca alçada. 
 Text extret de la web Paisatges de la pedra seca 




Per veure l’àlbum fotogràfic de la sortida, cliqueu aquí.
Reportatge fotogràfic realitzat per Ramon i Xavi Boix.