La Flama del Canigó torna a Cantallops (23/06/14)

La Flama del Canigó homenatja a les dones de Cantallops

La Flama del Canigó arribà per tercer any consecutiu a Cantallops i, seguint el model dels anys anteriors, l’acte serví per homenatjar a un grup de persones que, voluntàriament, han treballat pel bé del poble. Enguany, la celebració es dedicà a les dones que, any rere any, col·laboren servint, netejant i engalanant festes com el sopar popular, la de la vellesa i la calçotada, entre d’altres.

Xiruca i Forquilla van ser els encarregats d’anar a buscar la Flama al cim del Canigó, el diumenge 22, amb una autorització prèviament concedida per la Prefectura francesa, qui restringeix el nombre de vehicles que hi poden pujar per motius mediambientals. Després de fer-hi nit van aconseguir endur-se el foc i portar-lo al Puig Neulós, on van cedir la flama als corredors David Alsina i Albert Cuadros, que la van baixar corrent fins al poble en només 58 minuts.

Així, es canvià la ruta dels dos últims anys en què havia arribat per la carretera vella de La Jonquera. Tot i la pluja que uns minuts abans havia fet acte de presència, a dos quarts de vuit de la tarda veïns i veïnes, els Xanquers i Tambors de l’Albera l’esperaven a la Font de la Carretera. Aquí s’iniciava el recorregut que passaria pel carrer Figueres amb parada a la placeta de la Societat per realitzar el canvi de relleu. La cercavila va seguir fins a la Plaça del Fort, punt en què –per darrer cop- es donà la Flama a dues dones del poble, petita representació simbòlica d’aquest col·lectiu de voluntàries. La recepció s’efectuà a la placeta de l’església on l’últim toc dels tambors donà pas al silenci i a l’expectació en el moment en què la Flama era cedida al poble. Posteriorment es va encendre un ciri i amb un parlament de Montse Burset –veïna de Cantallops- es va reconèixer el treball altruista d’aquestes dones juntament amb el simbolisme d’unió i catalanitat de la Flama del Canigó. Per finalitzar l’acte, els assistents entonaren Els Segadors i es convidà a coca i cava. Tot i la inestabilitat meteorològica i la presència dels núvols en tota la celebració,aquesta va transcórrer amb normalitat.

L’endemà es va pujar la Flama a Requesens en motiu del tradicional romiatge del dia de Sant Joan.

(A. Font)

Una flama il·lumina i escalfa. Reuneix gent al seu voltant.

La Flama del Canigó, com a flama en moviment, il·lumina un camí i escalfa els ànims. Mobilitza gent al seu voltant. Així comença el missatge de la flama d’aquest any escrit per Carles Capdevila.

El nostre poble també manté un flama encesa tot l’any, simbolitzada pel dia de Sant Joan, amb un gran paral·lelisme amb la flama del Canigó. Un cop a l’any, el poble es mobilitza al voltant d’un festa, d’un pelegrinatge...es prenen relleus talment com amb la flama.Una persona diferent cada any s’encarrega de pujar a peu la Mare de Déu des de Cantallops fins a Requesens. Una bona part del poble l’acompanya al llarg de tot el camí fins a la muntanya estimada per tots. Allà es gaudeix d’un dia de germanor, de festa, un dia on tothom es retroba, on es comparteix.

I és en aquest moments on un recorda que res està perdut, on es deixen de banda els individualismes i apareix un sentiment d’unitat, de pertinença a un mateix destí, els nostres cors s’il·luminen i al voltant d’una costellada o compartint el cant del Goigs a la Mare de Déu de Requesens ens sentim UN, un poble que té uns valors, alguna cosa immaterial i no palpable, i per això més important, és allò que no es diu, que no es troba en el dia a dia, però que hi és, saps que si cal, hi és...i això es diu veïnatge. Sempre hi haurà un veí o una veïna d’un poble petit com el nostre que t’ajudarà sense demanar res a canvi quan t’entrebanquis en el teu camí. I també és aquest veí o veïna qui es posa en marxa d’una manera altruista quan s’organitza alguna cosa al poble. Aquesta és la fortalesa d’un poble. La capacitat de mobilitzar-se quan cal.

D’exemples en trobem molts al llarg de l’any...d’una forma completament anònima, un grup de gent es posa en marxa. I ara sí que posarem nom al col·lectiu, les DONES, són les dones les que treballen anònimament a casa i també pel poble.

Aquest any hem volgut aprofitar el missatge de la Flama del Canigó en la seva arribada a Cantallops amb un sentit homenatge a les dones del nostre poble. Aquelles dones que sempre hi són, aquelles dones que pugen i baixen la nit abans d’una festa...venen de netejar, de preparar-ho tot. Aquelles dones que, voluntària i desinteressadament s’encarreguen de deixar-ho tot a punt. Parlem de la Festa de la Vellesa, d’un Sopar Popular o del dia de Sant Joan. Moltes vegades el cuiner és un home, però les dones paren, desparen, netegen, serveixen...sempre hi són. És la feina fosca, la que no es veu, la que volem reconèixer avui.

No oblidem que el dia de Sant Joan en la nostra tant sentida professó, és el pes d’aquestes dones també qui manté viu l’esperit.

La mare de Déu la porta una dona, algun dia potser serà un home, no crec en els immobilismes i el nostre poble també s’adaptarà,però fins ara i pel motiu que sigui, sempre ha estat una dona. Siguem religiosos o no, ens agrada mantenir les tradicions i està clar que la nostra professó no seria el mateix sense els càntics que es fan al llarg del camí. Sempre és una dona qui condueix. Qui porta el pes del cant de la Salve? I el rosari?

Recordeu l’Anita de can Freixenet que sempre havia dit el rosari? Ara n’ha pres el testimoni la Fina.

Si ens remuntem a l’origen de la festa de la vellesa, trobem el mateix, aquell grup de dones amb il·lusió per fer tot el que calgui de tal manera que l’endemà els nostres avis, els nostres pares, els nostres veïns que ja són grans, puguin gaudir d’una merescut homenatge. Any rere any es recrea el mateix escenari i any rere any les DONES hi són, anònimament i sense reconeixement.

Avui els relleus de la flama del Canigó a l’arribada al nostre poble i aquest mateix escrit els dediquem de tot cor a vosaltres, DONES de Cantallops, vosaltres configureu potser sense ser-ne conscients el voluntariat en la seva essència més genuïna, no aquell voluntariat que surt a la televisió en els grans actes, sinó aquell que ajuda sempre que cal, i un cop feta la feina torna a casa sense esperar res a canvi.

Avui és el vostre dia, el poble es mobilitza al voltant de la flama un any més reforçant el sentiment de poble, la unió que tots sentim avui i ara en els nostres cors volem que tingui una direcció, un sentit, un record a la feina fosca i no reconeguda.

Voldria aprofitar aquest homenatge per citar algú que simbolitza una mica tot aquest col·lectiu, la Juanita Costa, la nostra Juanita que ens va deixar fa poc i que durant tants anys era sempre a tot arreu. L’estimada tieta, que va haver de lluitar tant durant tota la seva vida, podria ben bé ser el símbol del voluntariat de les dones del nostre poble.

Gràcies tieta, gràcies dones de Cantallops.

Discurs de la Flama del Canigó  per Montse Burset.

Si voleu veure més fotos sobre aquesta diada, cliqueu aquí.

FORT DE BELLEGARDE (15/06/2014)

A vegades viatgem a països llunyans i llocs exòtics per conèixer les seves històries, les seves belleses cosa que sens dubte és molt positiu, però a vegades ens oblidem de totes aquelles riqueses i meravelles que tenim a prop nostre. Per aquest motiu la visita al Fort Bellegarde el passat diumenge 15 de juny. 

La visita guiada a càrrec de la Sra. Marie-Claire MARTY va ser excel•lent, els seus coneixement històrics i anècdotes del castell al igual que de tota la regió en general va aconseguir que ens transportes amb la ment en aquells temps. L’única nota negativa va ser el fort vent que bufava, però també ens va fer reflexionar de com de dur havia de ser en aquell temps està en un indret com aquell. 

Just aquell mateix matí a dins el Fort hi havia una trobada de corals, que ens van convidar a quedar-nos a compartir amb ells una sala del castell per si volíem dinar allà en comptes d’anar al llac de St. Jean Pla de Corts, cosa que varem agrair, però finalment vam seguir el guió que teníem previst. 

Un cop finalitzada la visita i per completar la jornada, uns quants de nosaltres varem “picnicar” tots junts al llac de Saint Jean Pla des Corts; aquest llac té unes bones vistes de la serra de l’Albera així com del Canigó. Tothom portava seu menjar, així com cadires i taules, en resum tot el indispensable per fer un picnic com cal i gaudir d’un gran dia fent petar la xerrada i fent bacainotes buscant les ombres.

FORT DE BELLAGUARDA
El pujol de Bellaguarda (423 m) domina els colls del Pertús (271 m) i de Panissars (335 m), els més baixos de la serralada del Pirineu. Col•locat en el centre de la vasta depressió formada per aquests dos colls, Belleguarda ha jugat un gran paper estratègic en el transcurs dels segles.

És probable que una torre de senyals hagi estat la primera obra militar construïda dalt d’aquest pujol. En efecte, la paraula «guarda» és un topònim que evoca les famoses torres d’on sorgien, segons un codi establert, uns senyals d’alerta que eren de foc a la nit o de fum durant el dia.

És així com es comunicaven les poblacions i el castell dels Reis de Mallorca a Perpinyà que centralitzava la visió de les torres de Madeloc, de la Massana i de Sant Cristau. Ja des del començament del regnat de Jaume II s’havia previst la necessitat d’una fortalesa en aquest lloc per la importància estratègica capital per a un regne massa fràgil. La primera menció d’un fort medieval a Bellaguarda data de 1324 i es tracta d’un salari ingressat als servents del castell de «Bellaguàrdia.»

EL CASTELL MEDIEVAL
L’atles del cavaller de Beaulieu es troba un gravat representant aquest castell abans de ser destruït i reemplaçat per la fortalesa actual. Es tracta d’una torrassa rectangular de diversos pisos envoltada d’un recinte.

PRIMERA OCUPACIÓ FRANCESA
L’ any 1462 el rei d’Aragó Joan II, que tenia alguns conflictes interns, sol•licita al rei de França Louis XI ajuda financera i militar. Aquest últim la hi concedeix però amb uns condicionants que pesaran sobre el Rosselló i la Cerdanya. Com que Joan II triga a complir amb el seu deute, Louis XI s’apodera de Perpinyà. Bellaguarda és aleshores ocupat. Caldrà esperar a l’any 1493 perquè el fort sigui retornat a la corona catalanoaragonesa.

Serà a l’any 1659 quan el fort medieval passarà a dependre del rei de França, conseqüència del Tractat dels Pirineus que lligarà el Rosselló, el Conflent i part de la Cerdanya al regne de França.

A partir d’aquest moment s’obre un període de guerres ininterrompudes entre França i l’Espanya. Diversos conflictes van posant al descobert la importància estratègica del fort de Bellaguarda i això fa que els francesos es decideixin a fer la construcció d’un fort més modern.

Són els enginyers militars Sant Hilaire i Vauban els arquitectes de la nova fortalesa prevista per acollir 1.200 homes i fins a 150 cavalls, i a més serà equipada amb una poderosa artilleria. Els treballs de construcció s’allargaran en un termini llarg, concretament entre 1670 i 1688.

LA CONSTRUCCIÓ DEL GRAN POU
El fort de Bellaguarda és situat al cim d’un pujol granític i per tant no es pot beneficiar de cap font natural. Per aquest motiu s’havien previst cinc cisternes destinades a recollir les aigües pluvials per resoldre aquest greu problema. L’any 1683 Vauban donava una estimació de la capacitat de les cisternes les quals un cop plenes haurien de proveir d’aigua a uns 1.200 homes per un període de quatre mesos amb la hipòtesi que en aquest termini no hi caigués ni una sola gota d’aigua. Tanmateix les cisternes es van revelar insuficients i es van haver d’iniciar els treballs per a la construcció d’un pou al bastió de “Saint André”. Aquest pou, excavat a la roca, té una profunditat de 63 metres amb un diàmetre de gairebé 6 metres. L’alçada mitja de l’aigua varia entre els 27 i 30 metres, el que representa un volum d’entre 750 a 850 metres cúbics. Així doncs, entre les cisternes i el pou, a la fortalesa mai no li hauria de faltar aigua.

ESTRUCTURA
El fort de Bellaguarda té una extensió de 14 hectàrees i fins a 8.000 m2 en edificis. Hi ha tot un fossar cavat a la roca i un primer recinte format per cinc bastions batejats com de Le Perthus, de Sant André, d’Espanya i del Precipici. Entre el bastió de Le Perthus i el de Sant André s’hi obre la porta de França, la més gran, proveïda d’un pont llevadís. Entre el bastió d’Espanya i el del Precipici s’hi troba la porta d’Espanya igualment dotada d’un pont llevadís. Davant la porta de França s’estén una mitja lluna tancada per un tercer pont llevadís.

El segon recinte s’eleva sobre els terraplens dels bastions. Desproveït de fossat, el recinte es compon d’una torre rodona i de quatre petits bastions superposats als del primer recinte.

El recinte protegeix una plaça d’armes tancada al nord per la capella i l’estància del governador, mentre que sobre als laterals s’hi troben els aquarteraments. Totes aquestes construccions s’han proveït de magatzems a prova de bombes.

ARMAMENT DE LA FORTALESA 
En un inventari de l’any 1705 es comptabilitzen 24 peces d’artilleria preparades per a tots els calibres i municions (32.000 bales de canó, 2 morters, 858 mosquets, 38 fusells, 20 arcabusos, 35 alabardes, 35 pertuisanes, 25 bombes, mig-bombes i granades, 59.843 lliures esterlines de pólvora i 78.680 lliures esterlines de plom. Poderosament armat el fort era protegit per entre 500 i 600 homes en temps de pau. En temps de guerra en podia contenir el doble.

EL FORT I ELS REDUCTES
L’any 1674, en un assalt a la fortalesa s’havien aconseguit col•locar quatre canons a alguns centenars de metres al sud del castell on s’hi s’elevava una feble fortificació encerclada. Aquesta artilleria havia causat destrosses importants. Però a partir de la recuperació del fort, els francesos van decidir construir un fortí sobre aquest emplaçament estratègic. Es tractava d’una fortificació composta de dos mig-bastions. Al nord es troba un angle destacat i agut en forma de mitja lluna defensada per un petit reducte. Un fossat cavat al peu de la muralla oest i d’una part del front sud el feia inaccessible. Un camí cobert envolta aquesta obra i el comunica amb la resta del fort. L’entrada d’aquest fortí era defensada per un pont llevadís que avui ha desaparegut. A més dels aquarteraments per a un centenar de soldats, quadres i un polvorí situat sobre el front nord, el fortí està equipat amb una capella i un pou al sud de la seva plaça d’armes.

Per tal de complementar la defensa de Bellaguarda i la vigilància dels colls, es van construir els reductes del Precipici (1668), de Panissars (1678) i de Le Perthus (1693).

BELLAGUARDA, DEL SEGLE XVIII FINS ALS NOSTRES DIES
Des d’aleshores Bellaguarda compleix amb el seu paper de seguretat, però també de reserva de tropes i de municions durant totes les campanyes portades per Louis XIV a Catalunya: la guerra de la Lliga d’Augsbourg (1689-1697) i la guerra de successió a Espanya (1701-1715). Després de la mort del monarca francès i la consolidació del seu nét Philippe V al tron d’Espanya, s’obre per a Bellaguarda un llarg període de pau. La fortalesa havia de conèixer de nou la guerra gairebé un segle més tard, durant la Revolució francesa. El 1793 el general espanyol Ricardos envaeix el Rosselló i posa a setge Bellaguarda. Privada de tot contacte i bombardejada sense treva durant dos mesos la guarnició es veu obligada a capitular. L’any següent el general Dugommier, després d’haver obligat l’exèrcit espanyol a retrocedir fins a la Catalunya sud, organitza el setge del fort de Bellaguarda però en prohibeix tot bombardeig ja que el vol tornar a França en bon estat. Quatre mesos i mig més tard, són els espanyols els qui capitulen. El fort ja no coneixerà cap altra guerra i només servirà per a les tropes de Napoléo, durant les campanyes a Catalunya (1808- 1813). L’exèrcit hi mantindrà un regiment fins a la primera guerra mundial. Servirà d’hospital l’any 1939 durant la Retirada dels republicans fins que de 1943 a 1945 hi albergarà militars alemanys. Finalment serà desafectat per l’exèrcit i serà recomprat pel municipi nordcatalà de Le Pertús. Actualment, el fort de Bellaguarda s’ha reconvertit en un destí ben pacífic. Es pot visitar des de finals de maig fins als mes de setembre.

Text original de Joan Tocabens el qual ha estat readaptat, traduït i retallat en determinats punts.

Saint Jean Pla des Corts és coneguda actualment pel seu llac. Es tracta de fet dos llacs molt propers un de l'altre, que tenen usos diferents. Un està dedicat a les activitats familiars i d'oci (tirolina, bany , grimpada d’arbres...), que durant l’època estival més de 1000 persones diàriament recorren el llac i les seves zones verdes, mentre que l'altre està reservat a la pesca.
Antigament el poble de Sant Jean hi havia un castell que durant el període dels Reis de Mallorca el van declarar "Residència Reial"; i van rebre a Jaume I el Conqueridor i la seva cort.

Si voleu veure el reportatge fotogràfic d'aquest diada, cliqueu aquí.