Grup Xiruca i Forquilla

Aiguamolls de l'Empordà

2012-01-18T15:39:00.004+01:00

El passat diumenge dia 15 de gener ens vam acostar fins als Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà per fer-hi una petita volta i conèixer algunes de les espècies d’ocells que hi hivernen per aquestes dates. Val a dir que ens vam veure una mica desbordats per l’èxit de la convocatòria i al ser un grup tant nombrós de gent complicà tant l’accés als aguaits des d’on veure els ocells com les indicacions del nostre company i ornitòleg Albert. I el que inicialment havia de ser una visita guiada, acabà sent una tranquil·la i familiar passejada on vam poder gaudir de l’agradable sol que poc a poc anava desfent la glaçada i escalfant el fresc matí. Sortint des del Cortalet vam visitar alguns dels aguaits més propers i vam seguir la ruta que mena fins als Estanys del Matà a on, després d’haver esmorzat, ens varem enfilar al sempre espectacular mirador de les antigues sitges d’arròs. Gaudírem de les anades i vingudes de les cigonyes als nius que d’aquí poc ja començaran a ocupar, dels nombrosos vols d’ànecs i oques, dels corbs marins, de les fredelugues, així com també dels petits ocells passeriformes hivernants tant abundants per aquestes dates. Alguns dels que ens acompanyaven, sobretot els més petits, era la primera vegada que veien cigonyes i ànecs i ja només per veure la cara que feien valia la pena. En acabat, varem tornar cap al Cortalet desfent el mateix camí que havíem fet.

Una mica d’informació del Parc

El Parc Natural dels aiguamolls de l’Empordà és la segona zona humida de Catalunya. La formen un conjunt d’estanys, closes i prats inundables a la confluència dels rius Muga i Fluvià. Constitueix un hàbitat privilegiat per a la fauna, especialment, els ocells aquàtics.

El Parc disposa d’un conjunt d’itineraris a través dels quals podem conèixer la diversitat d’ambients que s’hi conjuguen. Tots ells passen per camins públics, gestionats entre el Parc i els ajuntaments veïns. Alguns d’aquests itineraris transcorren al costat de camps de conreu i fruiters, així com pastures on sovint trobem bestiar.

La ruta que vam triar era des del Cortalet fins al mas del Matar
Aquest és un itinerari breu però intens, que proporciona un tast molt complet, accessible i amè, de bona part dels hàbitats i les espècies més emblemàtiques del Parc. Tot i que és un recorregut curt, els nombrosos aguaits permeten allargar la vista i observar la gran varietat d’ocells que troben refugi a la zona durant tot l’any. Anada i tornada pel mateix camí. Del Cortalet al mas del Matar hi ha 2,5 km (GR92).

Per veure més fotos cliqueu aquí.

IV Festa del Xuixo

2011-12-02T12:24:00.005+01:00

Per començar a preparar els nostres estómacs per les festes nadalenques que s’acosten, el dissabte 26 de novembre vam celebrar la quarta edició de la Festa del Xuixo, excusa perfecte per retrobar-nos un cop més, i passar una estona junts i de bon rotllo; aquesta edició amb una participació rècord; any rere any s’incrementa el número de participants (any 2008-10 part., any 2009-18 part., any 2010- 24 part. Any 2011 - 36). Aquest any la "dulça" convidada, eren les ensaïmades de Menorca que ens va portar el nostre company Quim.

La vetllada va estar amenitzada per boníssims fruits de la vinya (garnatxa i moscatell) i també xampanys i altres begudes més refrescants pels més menuts i no tant menuts com fantes i coca coles; que van acompanyar l’estrella de la festa, el Xuixo. En aquest cas, dues bones plates de xuixos de la Pastisseria l'Albera de La Jonquera. Exquisits xuixos elaborats pel mestre pastisser Víctor Capalleras.

I no podíem acabar la vetllada sense la tradicional partida del joc de la “la ranita” per posar a prova la nostra punteria, aquest any els equips eren de màxima rivalitat com en la primera edició, dones contra homes; amb pallissa per part de les dones amb un resultat de dos sets a zero en el millor de tres.

Paratge de Tudela (Cap de Creus) (23/10/2011)

2011-10-26T12:35:00.008+02:00

Un dia extraordinari per fer una bona passejada, sol solet amb intervals de núvols; res a veure amb les prediccions meteorològiques que marquen cel molt ennuvolat amb possibilitat de precipitacions cap al migdia i la tarda. El nostre guia en Xavier Vilabella, tècnic del Parc Natural del Cap de Creus ens endinsa pel paratge de Tudela.

Aquest paratge situat al nord de la península de cap de Creus exposat a la mar d’amunt, en una de les raconades geològiques més espectaculars del país. És un espai natural de primer ordre, dotat d’una singular configuració geològica, amb estructures i afloraments de roques (esquistos i pegmatites) que formen un conjunt únic a nivell mundial. Des de l’aparcament de Tudela i fins a Culip, l’itinerari transcorre per una via ferma des de la qual podrem observar les roques que, erosionades pel vent, donen lloc a morfologies singulars com les de s’Àliga o es Camell.

Des del punt de vista biològic, destaca la diversitat i la riquesa del patrimoni vegetal adaptat a la força del vent, les condicions salines i l’hostilitat del rocam: coixinets de monja amb plantatge marí, cadaquers litorals i la presència d’espècies singulars com l’armèria marina i els limòniums. A nivell faunístic es pot veure amb facilitat el corb marí emplomallat, tres tipus diferents de bàldrigues: la balear, la cendrosa i la mediterrània, i l’ocell de tempesta. Dins l’àmbit marí i al llarg de moltes milles, fins al canó del cap de Creus, trobem una de les zones més valuoses de la Mediterrània.

A partir dels anys seixanta, el sector de Tudela va estar ocupat per les instal·lacions de la ciutat de vacances del Club Mediterranée. Amb la creació del Parc Natural de Cap de Creus, l’any 1998, aquest espai quedava inclòs com a zona d’ordenació específica, motiu pel qual a partir de l’any 2007, es va iniciar un procés de restauració ambiental finalitzat l’any 2010 i que ha comportat la deconstrucció de tots els edificis, la retirada de les plantes invasores i el condicionament de camins que faciliten la seva visita. Aquesta actuació no té precedents en cap altre punt del litoral mediterrani

Recorregut

L’itinerari comença a l'aparcament de Tudela, transcorre per una via ferma de fàcil trepig, tot i que es recomana anar ben calçat i tenir cura dels més petits, principalment en les zones properes als penya-segats.

Per començar, des del mateix aparcament es pot accedir al mirador del Camell, emprenent el camí principal trobareu el trencall que s’enfila fins al mirador del pla de Tudela, presidit per uns cubs de ferro que recorden el volum ocupat pels edificis del dispensari del Club Mediterranée. Uns metres més enllà hi ha el mirador de la Gran Sala, en el qual podreu obtenir una magnífica panoràmica de la zona. Més endavant hi ha un camí a mà esquerra que es dirigeix fins al mirador de l’illa de Portaló. Retrocedint fins al camí principal continuarem per la cinta asfaltada fins que de nou trobarem un trencall a mà esquerra que ens condueix fins al mirador de Pamperris, des d’on es pot observar una magnífica vista de la mar d’amunt. Ja de nou la via ferma ens conduirà fins a Culip; des d’aquí agafem un sender que surt de l’embarcador de Cala Culip i que ens portarà a la carretera principal que duu al far de Cap de Creus; un cop en aquesta carretera agafem el GR-11 transpirinenc que ens tornarà a portar al punt de sortida fent així una ruta circular. Per finalitzar l’excursió el nostre guia en Xavi ens obsequia amb una coca dolça acompanyada d’una bona garnatxa, com a colofó final d’una gran jornada.

Característiques Tècniques

Les roques de Tudela:

Els esquistos són roques metamòrfiques que deriven d’antigues roques sedimentàries que han sofert una transformació de la seva composició mineral i de la seva textura. Els que apareixen a cap de Creus són d’edat cambroordoviciana (es van formar fa un 500 milions d’anys), corresponen a les roques més antigues que afloren a Catalunya.

Les pegmatites són roques plutòniques, és a dir, provenen de magmes que es van refredar a l’interior de la Terra, ara fa uns 300 milions d’anys. Estan formades pels minerals: quars, mica, feldspats i granats, a més en aquestes es poden observar abundants acumulacions de turmalines. Les pegmatites es van intruir entre els esquistos de cap de Creus a finals de l’era primària. A Tudela els esquistos i les pegmatites es combinen generant un paisatge extraordinari.

El metamorfisme a què han estat sotmeses les roques del sector de la mar d’amunt de cap de Creus ha donat lloc a bandes d'intensa deformació (zones de cisalla). A Tudela afloren un dels millors exemples, a nivell mundial, d’estructures de deformació dúctil en roques metamòrfiques (esquistos) i també granítiques (pegmatites).

La força del vent i les roques

La tramuntana i la humitat salina actuen de manera impecable sobre els esquistos i les pegmatites de cap de Creus, generant una costa retallada amb siluetes curioses que són resultat del capritxós procés d’erosió diferencial de les roques. La manca de vegetació espessa i de sòls determina que es generi un paisatge rocallós en el que totes les característiques de les roques es mostren de forma excepcional.

Es Camell des pla de Tudela que descansa mirant la mar. Aquest filó de pegmatita és el més extens de tot el cap de Creus.

S'Àliga. El pla de Tudela és presidit per la silueta retallada de l'àliga, punt més elevat de la pegmatita d'aquest sector.

Si voleu veure més fotos cliqueu aquí.

“Aquesta part compresa entre el Camell i l’Àguila

que tu coneixes i estimes tant com jo mateix

és i ha de continuar per sempre essent geologia

pura, sense res que pugui mixtificar-ho; en faig

qüestió de principi. És un paratge mitològic que

és fet per a déus més que per a homes i cal

que continuï tal com està”.

Salvador Dalí, 1961

Sant Martí de l'Albera - Cantallops (24/09/11)

2011-09-30T23:10:00.011+02:00

Iniciem una nova temporada de Xiruca i forquilla; per començar, una excursió transfronterera, Sant Martí de l’Albera - Cantallops amb esmorzar a la Cantina de Requesens.
L’excursió comença a Sant Martí de l’Albera, a on deixem els cotxes a l’aparcament que hi ha a la vora de la carretera que porta a Puig Neulós, un cop passat el rètol del municipi.

Sant Martí d´Albera- (Vallespir) .- Situat a uns 631 m. d’altitud, és un dels dos nuclis de l´Albera. L’altre és Sant Joan d´Albera.
El nucli més antic és el de Sant Martí d´Albera, citat sota el nom de Sant Martí de Montforcat el 844 (cella Sancti Martini in Monte Furcato) - El Coll Forcat, hauria donat nom a l’antic topònim (Mont Forcat). Encara al S. XVII el nom actual de Sant Martí de l’Albera (documentat l’any 1628) coexistia amb el de Sant Martí de Collforcat (any 1639) -, aquest petit establiment monàstic depenia, des del mateix segle IX, del monestir benedictí de Sant Hilari de Carcassona (Llenguadoc).
L’església romànica de Sant Martí és del segle XII, al seu costat hi ha el casal de Sant Martí amb la masoveria i a poca distància vers el nord-oest el petit cementiri del lloc, ombrejat per un grup d’esplèndids i vells xiprers.

Voregem la paret nord de l’església i continuem per la pista fins a franquejar un gual de formigó; 50 metres més endavant trobarem un corriol que puja a mà esquerra fins arribar a una pista, que la seguim a la dreta. Aquesta ens portarà a un corriol per dins el bosc, dens i agradable, fins a la Font d’en Manel. Continuem pujant pel bosc fins arribar en pocs minuts a Coll Forcat. Com a dada històrica volem destacar que en aquest lloc el dia 8 de desembre de 1950, un avió bimotor d’hèlix de la companyia Air Atlas Marocco es va estavellar contra les roques del Puig Pinyer, al provar de passar pel Coll Forcat. L’aparell, a més d’uns quants passatgers portava també un carregament de taronges i altres mercaderies. En aquell accident els pilots i els passatgers que viatjaven assentats a la part davantera moriren en la topada i els situats més cap a la cua sortiren projectats. Només tres dels ocupants varen sobreviure al sinistre. Les causes de l’accident no les sabrem mai; podria haver estat un problema mecànic, o potser les inclemències meteorològiques ja que aquell dia nevava amb força a tota la serra. Això si, fins ara el podem considerar com l’accident d’aviació més important de la història a l’Albera.

Franquegem la tanca pel bestiar i comencem a baixar per la part sud de la muntanya; aquest corriol ens portarà a la Font de la Verneda abans d’unir-se amb la pista que ens durà al veïnat de Requesens, lloc on fem una gran parada per trobar-nos amb el grup de forquilla i compartir un esmorzar-dinar a la cantina de Requesens de primera divisió.
Ja entaulats al defora de la Cantina, i amb la companyia propera de les vaques que es van concentrant a la plaça tot esperant la seva ració diària de pinso, la Nuri ens comença a portar safates d’amanida (amb delicioses tomates acabades de collir de la feixa de sota i bitxos confitats), d’embotits, i de pebrot escalivat, pa de Sant Climent i vi de Pau. En acabat, endrapem carn a la brasa –xai, botifarres, etc.- amb allioli i trumfes fregides. I per postres, mel i mató, cafès i copes. La sobretaula s’allarga, sobretot perquè a mig àpat se’ns hi afegeix el de l’Empordanet, i a mesura que el temps es va emboirant i fins i tot plovineja un xic la mandra s’apodera de nosaltres i ja hi ha qui parla de fer migdiada. Hem fet un esmorzar-dinar collonut, hem gaudit d’una bona taula amb productes de la terra, bona companyia, i ens hi hem estat tant com ens ha semblat, xerrant, rient, deixant ploure. De tot això es veu que ara en diuen slow food i productes de quilòmetre zero, i nosaltres sense saber-ho!!!

Un cop finalitzat l’àpat, continuem el descens pel camí que surt de la font del veïnat i seguint les marques grogues ens portarà fins al Collet de baix, per un bosc espectacular de suros i roures. Arribats al Collet, podrem gaudir d’una vista excel•lent del poble de Cantallops i també d’un dolmen que està situat a vora del camí per la banda esquerra. Continuem pel camí, ara sí que amb una bona baixada fins arribar a les fonts del Clot de la Tina i del Solanà, i d’aquí sempre seguint la pista fins arribar a Cantallops.

Manel Costa conegut per MANEL, és una figura emblemàtica de l’Albera, neix el 25 de Desembre de 1822 a Sant Martí de l’Albera. Passa tota la vida fent pasturar el ramat pels vessants del Puig Llobregat, del Puig Neulós o per la carena de Puig d’Aurella. Descobreix dues fonts en paratges excepcionals i decideix captar-les; en elles esculpeix unes amples piques de granit i afaiçona taules i seients; també durant les seves caminades per la muntanya, edifica en el Puig Neulós, una piràmide d’esquist de tres metres d’alt, la Torre d’en Manel, que encara existeix avui en dia. Manel mor als 90 anys el 21 de gener de 1911. En el cementiri de Sant Martí de l’Albera s’hi troba la grossa i curiosa làpida que en Manel esculpí per la seva pròpia tomba. Aquí però només hi ha la làpida ja que en Manel fou enterrat al cementiri del lloc veí de Sant Joan l’Albera on, per cert, la seva tomba no es pot identificar actualment.-

Si voleu veure més fotos cliqueu aquí.

Travessa a PORTBOU, 1, 2 i 3 de juliol de 2011.

2011-07-06T15:11:00.005+02:00

Aquesta travessa organitzada com sempre pel Centre Excursionista Jonquerenc, ha estat una de les més concorregudes de la seva història. Més de 40 persones la van fer a peu o corrents i més de 60 van rebre els participants a la platja de Portbou. Al grup que va sortir de la Jonquera el divendres s'hi van anar unint més persones des de Cantallops i des de La Tanyareda (Puig Neulós) fins el dissabte a la tarda.

El temps va ser excepcionalment bo, amb sol i una mica de ventet de tramuntana fresquet. Com sempre, vistes excepcionals de la plana de l'Empordà, del Rosselló, de Banyuls i del Cap de Creus. Divendres, sopar i dormir al Coll de la Tanyareda. Dissabte, dinar i migdiada a "la bassa", sopar i dormir al Coll del Torn. Diumenge, dinar a Portbou. La nota negativa va ser que un dels participants va patir un petit accident, quan l'Imma va fer-se un trau amb una punta de bruc del camí que baixa del Pic Sallifort al Coll de Banyuls. Però el seu esperit esportiu i l'afany d'acabar la travessa va fer que, un cop cosit el trau, tornés per reprendre l'excursió. La nota positiva, però, és l'èxit de públic i l'assistència de molts nens i joves que asseguren el relleu de la travessa. A més, cal destacar i agrair l'assistència que vam rebre al Coll de Banyuls, en forma de xíndries i refrescos.
Al Coll del Torn es va unir al grup els últims participants, que havien sortit del Puig Neulós havent dinat. Abans d'arribar a Portbou, se'ns van unir un grup de quatre corredors de La Jonquera que van fer la travessa corrents, els "runners".

Després de l'arribada a Portbou, cap a migdia, i la tradicional fotografia sota el pont del ferrocarril, vam poder fer un bany fresquet i un bon refrigeri al passeig marítim de Portbou.

En Josep Ribas (Fotografia Falgués - La Jonquera) va documentar la travessa abastament, i és consultable als següents enllaços:

http://www.flickr.com/photos/organize/?start_tab=one_set72157627121404496

http://bit.ly/l7ZZna

Miquel Serrano
Cantallops

L’escala de pedra del santuari de la Mare de Déu de Requesens.

2011-05-01T17:58:00.005+02:00

Noticia de darrera hora: Recordeu que en el passat reportatge “Excursió al faig del Xalamí: el besavi de l’Albera” us informàvem que part de l’escala de pedra d’accés al santuari de la Mare de Déu de Requesens havia baixat amb les pluges, doncs avui hem rebut d’en Ramon la foto de l'escala de Requesens que ja està reconstruïda, aquí teniu l’ imatge.

Excursió al faig del Xalamí: el besavi de l’Albera

2011-04-24T17:15:00.008+02:00

Diumenge 10 d’abril, amb vent del nord i un ambient d’estiu, setze participants de diverses procedències (alguns vinguts de Xile) ens vam dirigir a Requesens per visitar un faig monumental que, a més, en un forcat de les branques aguanta una pedra de certes dimensions. L’arbre, el besavi de l’Albera, de diversos centenars d’anys és un veritable gegant, venerable vegetal, poderós, robust i corpulent, de carnoses arrels que es claven a terra en un exercici altiu i orant de branques que s’aixequen cap el cel.

Des de Cantallops sortírem direcció les fonts del Solanà i el clot de la Tina. Després d’aquestes fonts vam enfilar fins el Collet de Baix, una pujada àrdua i intensa que fa suar encara que no faci calor. Un cop passat el dolmen del Collet de Baix ens endinsàrem a Requesens, passàrem pel Suro de les Onze i arribàrem a la Font del Raig, on, després de comprovar que la font estava embossada, esmorzàrem cap a les deu del matí: entrepans, fruites, un xic de galetes i xocolata i enfilàrem cap al nostre objectiu, arribar al faig del Xalamí. Pujant a la plaça vam descobrir que part de l’escala de pedra d’accés al santuari de la Mare de Déu de Requesens havia baixat amb les pluges.

Els dies anteriors, de vertadera calor, havien florit moltes plantes i les primeres fulles dels arbres de fulla caduca sortien amb força, així com les noves dels de fulla perenne: brucs, estepes, frígoles, ginestes, pins, suros, alzines, roures, castanyers i finalment, els faigs. I entre tots ells, el faig del Xalamí. Un faig centenari que, segurament, gràcies al pendent del terreny, fruit d’un despreniment, té una pedra en un dels forcats principals de les branques. Aquest faig en fa deu com els altres. I la pedra? És curiós pensar com redimonis arribà a dalt de l’arbre i en quin moment.

La cultura autòctona i popular va donar una explicació llegendària d’homes forçuts i ferrenys. Contaven els avis de Requesens dels anys 30 i 40 del segle XX que, fa qüestió d’un o dos centenars d’anys, el masover del mas de Mirapols i el del mas de les Vinyasses (els dos més distants de la propietat del comte de Peralada) estaven enfrontats. En els màxims moments de crisi i empipament, per descarregar la seva còlera i “amor” mutu, tenien el costum (forts com eren) de tirar-se pedres des de cada mas. La pedra del faig seria doncs, fruit d’aquestes baralles, una roca que afortunadament no arribà a cap.

En resum, gaudírem d’una matinal extraordinària en uns indrets i orografies que poguérem resseguir, repassar i recórrer. La fauna no hi faltà així com un patrimoni vegetal i cultural. Veiérem una serp verda, un ratolí de camp, fulles de faig recent fetes nascudes de verd intens, carboneres i barraques de carboner, la fressa del vent en sonar amb les branques i sobre el bosc recordava la remor del mar, còrrecs d’aigua fresca, la rajoleria i balconades excepcionals que ens oferien una panoràmica àmplia i clara de l’Empordà i la comarcada de Requesens: Puigneulós, Roc Colom, el veïnat de Requesens, els Castellars d’Espolla, Roses, l’Escala i moltes altres petites coses que omplen l’esperit per compartir una bona caminada.

Podríem dir que vam fer un viatge. Sí, un viatge. Perquè de vegades, com deia Josep Vicente «no cal viatjar per fer un viatge: si el lloc existeix i el teu ànim el sap trobar, el viatge t’és donat perquè hauràs sortit de la quotidianitat i hauràs entrat en la màgia generosa del viatge: que el lloc sigui a tocar, no tindrà importància». Continuàrem fins la pista del Puigneulós, per arribar a les Pipes i, pel Còrrec de les Comes, a Cantallops, just per l’hora de dinar.

Lluís Serrano
Miquel Serrano
Abril 2011

Si voleu veure més fotos cliqueu aquí.

In The Land Of The Northern

2011-03-30T10:32:00.002+02:00

In The Land Of The Northern Lights

Aquest vídeo que us presentem és sobre les aurores boreals. Totes les seqüències es van gravar a Tromsø al nord de Noruega per Ole Christian Salomonsen. Val la pena que gaudiu un moment d’aquest espectacle de la natura. Ole Christian Salomonsen s’ha passat més de sis mesos recollint material per això. Ha tirat uns 50.000 fotogrames per triar en la presa d’aquest vídeo. Un dels objectius ha estat el de tractar de preservar la velocitat en temps real de l’aurora boreal o acostar-se el més possible per tal de reflectir la seva bellesa. La banda sonora del vídeo està feta per un talen musical local a Tromsø. Per veure més informació cliqueu aquí

Sta. Coloma de Fitor (Les Gaverres)

2011-03-24T10:25:00.008+01:00

El passat diumenge 13 de Març iniciàrem una nova sortida, aquesta vegada també amb forquilla, és a dir, amb àpat final. Sabeu quan un regal cau del cel? Doncs aquest és el que varem tenir el diumenge per anar a Fitor, una sortida només per als més devots i creients en els homes del temps, ja que només algú com nosaltres podia confiar en un canvi meteorològic radical després del diluvi del dissabte. Però el temps es va arreglar, i de quina manera!! va lluir el sol tot el dia i fou com un premi a la nostra fe en els mapes i prediccions. Van sortir de Cantallops tota colla de xirucaires per anar a deixar el cotxe a Fonteta. Un cop allà comença la petita travessa pel vesant més marítim de les Gavarres. El primer punt de reagrupament va ser a la Creu dels Frares, un punt de peregrinació d’aquell temps. Al cap de poc trobaríem els encreuaments del Mas Plaja, camí de St. Pol i el pi gros del cal Gallaret. Semblava que tot eren "flors i violes", fins que ens creuarem un altres xirucaires empordanesos i ens donaren la mala noticia. La riera que venia de Can Cals anava molt plena i era impossible de travessar-la. De tota manera ens hi vam acostar per veure-la i de pas esmorzar que ja ens passàvem de l’hora, les 10 per qui no ho sàpiga. Així d’aquesta manera s’acabava l’excursió, mitja volta i cap a Fonteta per trobar-nos amb els forquillaires i amb corrua tots plegats aniríem cap a Fitor.

El camí de pujada a Fitor estava una mica perjudicat per les pluges, molta bassa i fangueig, i l’aigua rajava de pertot arreu. Un cop tots arribats a l’ermita de Sta. Coloma de Fitor, preciosa i molt tranquil•la per cert, ocupàrem l’àrea habilitada per al picnic, i en Xicu, que no s’està quiet ni lligat, de seguida anà per feina i al cap de poc ja ens havia escalfat el rostit. I quin rostit!!

Per veure més fotos cliqueu aqui:

2011-03-03T10:02:00.001+01:00

El proper dijous dia 10 de març a 2/4 de 8 del vespre, al Centre d'Informació i Interpretació dels Espais Protegits de l'Albera (C/ Major 2, Can Laporta. La Jonquera), tindrà lloc l'acte de presentació del llibre : Guia il.lustrada de la flora i fauna de l'Albera. Els dibuixos d'aquesta guia són d'en Toni LLobet i els textes d'en Joan Budó i Jenar Fèlix.

Es tracta de la primera guia de l'Albera amb 671 espècies il.lustrades de la flora i fauna, amb textes descriptius breus i icones que sintetitzen dades d'hàbitat, època de floració, abundància etc. Les pàgines inicials, dedicades als principals ambients naturals, permeten conèixer la seva flora i fauna, com buscar-la i on trobar-la.

Castell d'Ultrera (20/02/2011)

2011-02-24T10:56:00.011+01:00

Un dia assolellat, però amb una miqueta de vent de ponent, amb aquestes condicions varem iniciar l’excursió a una de les zones més extraordinàries per poder veure la serra de l’Albera per la seva vessant nord. Aquesta ruta s’inicia en un corriol que arranca al costat d’una pedrera, just a tocar a la carretera que porta a La Vall; es tracta de fet de l’antiga via medieval, que ens porta fins el llogarret de La Pava, és un tram molt antic que permetia travessar l'Albera remuntant la vall de la Maçana. Aquest és l'itinerari que va prendre Philippe le Hardi (Fill del rei Joan II de França) el 1285 al moment de la croada contra el comte-rei Pere el Gran de Catalunya-Aragó. En aquest Llogarret visitem la capella de Sant Ferriol, del S. X/XI, aquesta està composta per dues parts fàcilment identificables, edificades en èpoques diferents. La més antiga és una capella d’origen preromànic composta per una nau única que acaba amb un absis en forma de ferradura. És una capella de transició entre el preromànic i el romànic que data del segle X i originalment estava dedicada a Sant Alexandre. La capella pertany a Argelers des del 1858, el mateix any en què fou consagrada a Sant Ferriol. Està classificada com a monument històric des del 1991.

Des d’aquí pujem per un corriol que s’endinsa al bosc; a uns quinze minuts de caminar ens trobem la “Font del Bosc”, lloc fresc i agradable per prendre un traguet d’aigua. A partir d’aquí comença una llarga pujada acinglerada a traves de la màquia i les penyes, que el seguim fins a un replà al peu d’un important rocam, el contornegem per l’esquerra i així arribem al Castell d’Ultrera, les ruïnes d’aquesta fortalesa s’alcen dalt d’aquest impressionant pic rocós que domina, a més de 530 metres d’altitud; aquest congost que sembla un autèntic “niu de voltors” lloc on gaudim d’unes vistes excepcionals de tota la plana rossellonesa, així com també de gran part de la Serra de l’Albera per la seva cara nord.

Fem una mica d’història d’aquest castell: Al segle V, després d'haver saquejat Roma, els Visigots es van replegar a la Gàl•lia meridional. Argelers i el Rosselló formaven part de la Septimània. D'aquest període marcat per nombrosos conflictes i lluites religioses, en queden els vestigis d'una ciutadella que domina tot Argelers: el castell d'Ultrera.
Els primers textos que fan esment d'Ultrera són del 673. Tot i això, els romans devien haver fortificat aquest congost que comunicava la Gàl•lia amb la Península Ibèrica. A finals de l'edat mitjana, Ultrera pertanyia a la senyoria de Sureda.
El 1675, les tropes franceses van destruir el castell.
D'Ultrera, no en queden avui més que alguns vestigis agrupats principalment a la part més alta del pic.

Des d’aquesta talaia podem veure el lloc on estava situat el primer forn solar del món instal•lat pel físic portuguès Manuel Antonio Gomes, durant l’estiu de 1.900.
Aquest forn consistia en una paràbola de 7 metres de diàmetre equipat amb miralls de vidre, esglaonats i muntats sobre una estructura d’acer que podien ser orientats cap al Sol. La calor del Sol concentrada pels miralls podia obtenir una temperatura de 2.500 graus.
Encara es pot veure avui el carril circular de formigó sobre el qual girava la màquina i també les restes de la plataforma construïdes en pedra seca.
Us adjuntem unes fotos obtingudes de la web de l’Ajuntament de Sorède.

Bé, un cop feta la visita al castell anem baixant de la penya on està situada la fortificació i ens arribarem en uns cinc minuts a l’ermita de Notre Dame del Castell. Lloc tranquil i ben equipat per poder-hi fer bones costellades. El 1675, les tropes franceses van destruir el castell i l'església. Joana de Bearn, aleshores senyora de Sureda, va aconseguir recuperar el mobiliari de Santa Maria d'Ultrera i el va fer transferir a Sureda. Uns anys més tard, va fer edificar l'ermita actual.

Per tornar al punt d’inici només varem haver de desfer el camí realitzat.

Curiositats a l’ermita de Notre Dame del Castell: Us adjuntem uns imatges, que creíem que l’hi agradaran a l’Albert.

PER VEURE MÉS FOTOS:

https://picasaweb.google.com/xirucaiforquilla/CastellDUltrera?feat=directlink

Passejada pels camins públics de Cantallops (23 gener 2011)

2011-02-02T09:16:00.009+01:00

El dia es despertava glaçat i la tramuntana era gèlida, solemne. El sol s’aixecava tímid però altiu des del cap de Creus. Al tradicional lloc de reunió començà una de les sortides més concorregudes i amenes, tot un èxit. La qüestió era passar una bona estona i conèixer i identificar part de la xarxa de camins públics del sud del terme, saber-ne els noms, els orígens i els destins, així com aprendre com mantenir-los amb vida. Quan estiguérem tots apunt anàrem direcció al suro de les Tretes, un dels arbres més monumentals del terme, començant pel camí de Cantallops a Capmany (o Figueres), una via que deixàrem al collet Ginebrer i prenguérem el camí cap a prat Comú i les Tretes.

Després de la visita a l’arbre tornàrem pel mateix camí en direcció la Verneda (afluent de la riera de Torrelles). Aquí, pel camí de La Jonquera a Espolla cap el mas Baleta (antigament Esclafatestes), ens dirigírem cap el puig de la Llosa, una potent talaia (amb una enorme llosa granítica a la part superior i en terreny esquistós) on podem tenir una perspectiva del nostre país més immediat, un territori amenaçat per la cobdícia eòlica, una terra especial, sensible, un museu a l’aire lliure. El següent objectiu fou el recinte megalític del mas Baleta i el dolmen del mas Baleta I.

Acabada la visita tornàrem direcció est cap a les Llines i la font de la Teula. seguint la petja del camí veïnal, que travessa el veïnal de Capmany i, que neix a La Jonquera i descansa a Espolla. De les Llines, després de sortejar certes dificultats per poder passar correctament, arribàrem a la Guarda i l’esmentada font on trobem el camí de Cantallops a Peralada, ruta antiquíssima citada en textos medievals i amb topònims tan suggerents com el «Prat de l’Estrada». Un cop en aquesta cruïlla seguírem direcció nord trobant altra vegada el camí de Capmany per acabar prenent el camí estret, una de les joies de paret seca del terme, direcció el pont d’en Pip i la Societat «La Concòrdia».

Els camins públics són fruit d’una construcció social a través dels segles i formen part d’un patrimoni importantíssim que cal conservar i fomentar per complementar l’oferta de cultura i natura i per un correcte funcionament de la xarxa de comunicacions del món rural. Alguns són molt antics i en els últims anys han estat molt descuidats fins al punt de vulnerar la coherència de la xarxa pública i històrica de camins amb l’obertura i asfaltatge (el 2007) d’una via nova (inexistent abans), perillosa (amb corbes i desnivells), més llarga, en detriment dels drets més fonamentals i amb diversos processos judicials oberts.

Com afirmen Rafael López-Monné i Xavier Campillo en El llibre dels camins, publicat recentment, «els camins públics són una garantia de llibertat per al conjunt de la ciutadania; són una garantia de qualitat de vida per als habitants del medi rural, en constituir una infraestructura fonamental per poder disposar de les mateixes oportunitats de promoció socioeconòmica de què gaudeixen les zones urbanes; i són, també, un instrument bàsic de cohesió social indispensable per fixar la població rural al territori, a més d’un patrimoni cultural i un recurs econòmic i un signe d’identitat de la col·lectivitat». La llibertat de circular pel territori per necessitat social o econòmica, en desplaçaments quotidians o per conèixer el país són un dret fonamental emparat per les lleis. Sense camins públics no hi ha llibertat.

Lluís Serrano
Gener 2011

Per veure més fotos: http://picasaweb.google.com/xirucaiforquilla/CaminsPublicsIVeinalsDeCantallops?feat=directlink

Ruta del contraban, itinerari d’exili, camí d’Albera (Per Lluís Serrano)

2010-12-28T20:09:00.002+01:00

Eren dos quarts de nou del matí d’un 18 de desembre, dissabte, - 2ºC. Un airet finíssim i humit de sud-est (xaloc) feia sentir la fred de manera molt viva. Sortírem de la placeta de la Societat cap a la plaça major de Cantallops (200 m) i camí estret direcció les fonts de la muntanya. Començàvem una excursió especial, una sortida vers una de les artèries principals de comunicació del municipi, un camí històric, mig oblidat, però mantingut per la Societat de Caçadors. El camí que “ve d’Albera” com consta en alguns documents és el camí veïnal, forestal, només apte per caminar (o per animals de ferradura), de Cantallops al Portús i a Sant Martí d’Albera. Aquesta ruta fou la comunicació també dels masos del Calze, Vinyasses i Pla de l’Arca vers Cantallops i un camí secundari cap a La Jonquera. Camí de contraban, camí d’exilis: el de 1936 i, sobretot, la retirada de 1939.

En el pas de les Bigues seguírem pel camí que travessa la ribera de Torrelles direcció la font d’en Galter (300 m). Passada la font, deixàrem de tenir fred, el sol havia sortit i ens trobàvem en plena forma. Després de la font, en el primer revolt continuàrem a la dreta, baixant, començàrem a ascendir fins el coll de l’Auleda (697 m). En qualsevol punt del trajecte podem constatar l’impressionant espai natural que representa la Muntanya de Cantallops, recentment, des de 2006, ZEPA (Zona d’Especial Protecció per les Aus) de la Xarxa Natura 2000 i, des de 1995, Zona 11 (art.140-142) de les normes subsidiàries (planejament urbanístic) en les quals, com a espai protegit, es reconeix la conservació de les àrees vegetals existents, es prohibeixen plantacions d’espècies foranies i no s’admeten moviments de terres ni usos diferents del “destí forestal dels boscos existents o que lesionin els valors de la flora, fauna i paisatge natural”.

“La Muntanya”, la serra de les Canals, al nord del poble de Cantallops, constitueix la part més elevada del terme, fins als 894 metres del puig de les Canals. La carena limita amb el terme de la Jonquera i està principalment poblada per boscos de suros i alzines. Aquesta fou l’última superfície boscosa de les antigues terres comunals que va conservar el comú de Cantallops [Serrano, AIEE, Figueres, 40(2009), pàg. 265]. En els anys 50 els suros centenaris foren tallats i convertits en carbó vegetal i fins els anys 80 del segle XX s’explotaren alzinars per llenya. Després del gran incendi de 1986, aquest espai està en ple procés de regeneració amb la presència d’arbres relativament joves.

L’Auleda –zona PEIN (Pla Espais Interès Natural)– i la zona del camp del Calze, han estat objecte de diversos projectes eòlics. És un indret excepcional que cal preservar i, entre altres, lloc de pas d’aus migradores. Molts col·lectius, associacions i plataformes, des de 1998, han defensat aquest territori extraordinari i singular de la desmesura eòlica en espais naturals especialment protegits. De l’Auleda seguírem cap a ponent direcció el collet de la Bruixa (712 m) i d’aquí pujàrem fins La Barbota (778 m) el cim més alt de l’excursió, on hi ha unes trinxeres de factura militar del primer franquisme. D’aquí baixàrem direcció sud pel trencant d’aigües que separa els termes de Cantallops i La Jonquera a les collades de Santa Llúcia (470 m) i d’aquí retornàrem a Cantallops.

Aquesta és una ruta realment magnífica, històrica i llegendària, territori de frontera, feréstec, muntanyes aspres i costerudes, capçalera hidrogràfica, esquistos i formacions geològiques capritxoses, vegetació, fauna, arqueologia i art prehistòric. L’Albera, aquests Pirineus empordanesos orientals, guarden multitud de riqueses que cal conèixer a través d’uns camins que eleven el passeig a calma i contemplació, llavors del clam per la seva defensa.

Lluís Serrano - Desembre 2010

Per veure més fotos:

http://picasaweb.google.com/xirucaiforquilla/RutaDelContraban?feat=directlink

BONES FESTES DE NADAL I BON ANY 2011 !!!!

2010-12-21T10:26:00.003+01:00

III FESTA DEL XUIXO (27/11/2010)

2010-12-02T13:05:00.002+01:00

El dissabte 27 de novembre vam celebrar la tercera edició de la Festa del Xuixo, amb una participació màxima; any rere any s’incrementa el número de participants (any 2008-10 part., any 2009-18 part., any 2010- 24 part.). Aquest any la novetat va ser la "dulça" convidada, que, enlloc de ser dolça era salada. Es tracta dels famosos croissants gegants del FORN MONTSERRAT o bé a CAN REBULL d'Olot, que la Lourdes Campsolinas es va encarregar de portar. Amb tres croissants "rellenus", dos de pernil i formatge i un de sobrassada en vam tenir prou per tots i encara en va sobrar per l'endemà esmorzar...

La vetllada va estar amenitzada per boníssims fruits de la vinya (garnatxa i moscatell) i licor d'herbes (ratafia) que van acompanyar l'estrella de la festa, el xuixo. En aquest cas, i com sempre, una bona plata de xuixos de la Passtisseria l'Albera de La Jonquera. Exquisits el xuixos elaborats pel mestre Victor Capalleras i exquisida també la trobada xirucaire i forquillaire. N'hi va haver per tothom i fins i tot alguns van poder repetir...

I com va essent tradicional, una partida del joc de la granota “la ranita” va posar a prova la nostra punteria, tot i portar un xuixo al ventre. Alguns fins i tot van sobrepassar els 1.000 punts, tot un rècord.

Per veure més fotos: http://picasaweb.google.com/xirucaiforquilla/IIIFestaDelXuixo?feat=directlink

CANTALLOPS – ESPOLLA (20/11/2010)

2010-11-25T14:28:00.001+01:00

Dissabte 20 de novembre, trobant-nos a l’equador de la campanya electoral de les eleccions catalanes i coincidint, casualment, amb el 35è aniversari de la mort del dictador, vam reunir-nos per emprendre una travessa especial, curta però intensa. Eren les nou i pocs minuts del matí i no vam deixar-nos intimidar per un cel de tardor amb certes notes grises que semblaven anunciar pluges. No! Vam posar-nos en marxa, en direcció est, es tractava de caminar fins el poble veí d’Espolla i arribar victoriosos. Sortírem de la placeta de la Societat “La Concòrdia” de Cantallops vers la placeta de cal capellà, pont nou i el camí dels Solers. Sud enllà, un paisatge profund, intens: un collage d’olivars, vinyes i boscos que entrava en comunió amb aquell cel de novembre. Més enllà? La plana de l’Empordà, Figueres, Castelló, Roses, l’Escala...

Estem en un territori sensible, dels més ben conservats de l’Empordà, excandidat a patrimoni mundial de l’UNESCO, amb la concentració de monuments megalítics més espectacular de tot Catalunya, un “terroir” agrícola de primer ordre esquitxat d’espais humits reconeguts i catalogats com a Llocs d’Interès Comunitari de la Xarxa Natura 2000. Un paisatge extraordinari, una etiqueta de qualitat, ordre i equilibri. Un indret amb una riquesa natural i cultural excepcional. Si fóssim francesos o holandesos, segurament, els aspres de l’Albera estarien protegits de qualsevol agressió que pogués trencar l’espai harmònic entre l’home i la natura, habitat des del neolític i fruit d’una dialèctica constant que s’ha adaptat a l’orografia. Doncs no! La singularitat que ens defineix, la particularitat que ens dóna oportunitats pot ser trencada per una imposició eòlica amenaçant, provocada per la caça de la prima d’uns determinats “lobbies” i poc digne per un país desenvolupat, modern i curós amb el seu patrimoni.
Passades les granges de porcs existents, ens encaminàrem cap a les darreres vinyes abans de pujar pel terra roig, direcció al coll de les parets. En aquest indret entràrem al terme de Sant Climent Sescebes i dins una basta extensió de titularitat ministerial de Defensa. Aquest immens camp de maniobres i tir s’estén fins el terme d’Espolla, limita pel nord amb la muntanya de Requesens i comprèn la vall mitjana del riu Anyet, que solca i forada unes elevacions modestes que oscil·len entre els 200 i 300 metres sobre el nivell del mar. Les activitats militars han estat la causa de cert nombre d’incendis en el passat però per altra banda, la titularitat estatal ha fet que aquesta comarcada estigui relativament ben conservada i lliure d’urbanitzacions agressives més enllà de les pròpies instal·lacions de l’exèrcit, al costat de Sant Climent. Del coll de les parets enllaçàrem amb la pista que baixa de Requesens vers al sud i uns pocs metres enllà trencàrem a l’esquerra per un camí que porta directament al mas dels Solers, havent travessat l’Anyet, i l’ermita preromànica de Santa Fe, lloc on esmorzàrem.

Just abans d’arribar a l’antiga església vam trobar-nos un caçador. Després de parlar amb ell va confirmar-nos que hi havia una batuda del senglar. Acabat d’esmorzar decidirem continuar, a la part al sud del camí –uns metres enllà– era on hi havia la línia de parades i passant pel camí, tot i la incomoditat mútua produïda per la situació, no entràvem a bell mig de la cacera i per tant evitàrem qualsevol problema o conflicte directe. En arribar al peu del Castellar gran trobàrem la carretera que baixa del magatzem cremat i Requesens i continuàrem vers el sud. Pocs metres després visitàrem el Menhir del Castellar o de Rocs Blancs, descobert el 1971 i redreçat el 1988. Aquest tram és realment magnífic i impressionant el caos granític que estructura un paisatge mineral gairebé únic i comú en diversos llocs de l’Albera: gegants adormits en forma de moles ciclòpies, fills de l’orogènia herciniana, roques modelades pel vent i l’aigua, poetes del silenci, guardians del temps.

Continuant en direcció Espolla, i en ple descens, trobàrem la “Font de la Viuda” amb la llegenda “Bon profit li faci a qui begui d'aquesta aigua”, lloc estructurat en dues feixes que pertanyé a la família Mascort (com consta a la inscripció epigràfica) i que pretén i aconsegueix crear un espai de descans i repòs. A partir d’aquí, arribar al nucli urbà és qüestió d’un quart o vint minuts després de deixar a la dreta la serra d’en Clarà i una mica més enllà, a l’esquerra, unes granges de porcs. A dos quarts d’una ja érem a la Societat d’Espolla reposant d’un passeig de vuit quilòmetres i mig, i de poc més de dues hores sense parades. Una hora després ens reunírem amb el grup dels forquilla a Can Cassoletes, restaurant on vam poder gaudir d’una cuina acurada i casolana.

Lluís Serrano
Novembre 2010

Per veure més Fotos: http://picasaweb.google.com/xirucaiforquilla/CantallopsEspolla?feat=directlink

Tardor a Requesens. (Novembre 2010)

2010-11-10T13:25:00.001+01:00

Una setmana després de fer l’intent a Roc Colom, un dels nostres xirucaires, en Ramon ha tingut la sort i el privilegi de poder arribar-hi, i gaudir d’un paisatge amb un contrast de colors espectacular.

Aquí us fem un recull en imatges on podreu sentir el goig d’observar tan bell espectacle; i si a més les condicions ambientals són favorables com és el cas, tenim al nostre abast un regal de la natura.

Simplement ESPECTACULARS.

Per veure més fotos: http://picasaweb.google.com/xirucaiforquilla/TardorARequesens?feat=directlink

UNA PASSEJADA PER REQUESENS. (31/10/2010)

2010-11-04T13:25:00.000+01:00

Com deia la convocatòria de Xiruca, hem tornat als orígens, ja que després d’unes excursions per altres contrades, hem tornat a un paisatge tant nostrat com la muntanya de Requesens, en concret la destinació era Roc Colom.

En el segle XIX, d’aquest paratge es publicà el “Catàleg de les plantes observades en la muntanya de Requesens” de Frederic Trèmols i Borrell, o “Una cacera al porc senglar als boscos de Requesens” de l’escriptor costumista Bosch de la Trinxeria, aquest darrer el podem trobar en el llibre “Records d’un Excursionista”.
Es podria dir també que Requesens fou objecte el maig de 1908, segurament, de la primera reivindicació “ecologista”, ja que els nous propietaris, volien tallar tots els arbres de més de 20 cm. de diàmetre. La premsa comarcal, concretament el setmanari L’Empordà, demanava elevar al Govern una protesta, documentada i signada per la Cambra Agrícola de l’Empordà, per evitar la tallada dels arbres de la muntanya de Requesens.
Una reivindicació que no va tenir èxit, ja que l’escriptor Cèsar August Torras, patriarca de l’excursionisme català, en la “Guia de les Alberes” (Pirineu Català 1919) es lamenta de la desaparició dels imponents boscos de Requesens, “Fa pocs anys abans de tallar-se els boscos que conservava curosament l’últim comte de Peralada, el conjunt era imposant. La negror de la boscúria amagava les esquerpes afraus i el castell ... i temia pel castell. Seria molt de doldre que aquest interessant castell, joia d’aquest indret del Pirineu i restaurat ab tanta cura i amor per son últim senyor, fos malmenat o descuidat y’s perdés com s’ha perdut la bellesa dels boscos que l’envolten”.

Actualment la boscúria i bellesa dels boscos de Requesens ha recuperat l’esplendor de temps passats i ara podem admirar diferents verds de les sureres, alzines, roures, castanyers faigs, acompanyats de grèvols (espècie protegida), aurons, cedres i altres, entre ells podem gaudir d’arbres monumentals, documentats en les Guies del Patrimoni Comarcal “Arbres monumentals” de J.M. Dacosta, com el tell (Tilia cordata) del castell, l’avet (Picea abies) de la font Rovellada, el xiprer del pantà (Taxodium distichum) i el cedre (Cedrus Atlantica) a peu de la pista.
Actualment, el que està en perill és el castell, víctima dels elements.

Per l’excursió el dia començava malament, ja que plovia, poc, però suficient per fer la guitza, així i tot érem catorze – poques desercions - els disposats a anar a Roc Colom, tot i que la muntanya estava ben emboirada.
Els vehicles queden aparcats prop de les Pipes per continuar a peu, tot seguint la pista que porta al castell i agafar un corriol, per canviar el trepig, fent una marrada per visitar el forn de calç, situat al costat del refugi i sense pressa retornar a la pista de Roc Colom entre la boira.

Davant la insistència de la mainada i de la tradició xirucaire, a les deu – peti qui peti – toca esmorzar. La boira persistia acompanyada de quatre gotes. Arribats a la conclusió de que veuríem el mateix paisatge allí on esmorzàvem que a Roc Colom i després de buscar una de les mines de ferro – no sabem si la anomenada “Hèrcules” o la “Roc Colom” – que hi ha en aquell indret, sense èxit; decidirem baixar per anar a visitar el pou de glaç – de grans dimensions – ben senyalitzat i de fàcil accés i donar per acabada la passejada en el moment que s’aixecava el dia i la boira.
Fins a la propera i que el bon temps ens acompanyi.

Per veure més fotos: http://picasaweb.google.com/xirucaiforquilla/RequesensRocColom?feat=directlink

Entre Castells i vinyes (26/09/2010)

2010-10-01T09:50:00.000+02:00

En aquesta sortida de tipus turístic, el temps no va acompanyar; un vent de nord força 7 i unes temperatures que oscil·laven entre els 12º i 17º C, que no havien d’envejar en res a les temperatures de l’hivern.

Castell de Quéribus
S'alça sobre una elevació rocosa de 728 m, antiga frontera entre els regnes de França i Aragó, domina i contempla un bell panorama sobre la plana del Rosselló i els Pirineus. Les espectaculars vistes i sensacions solament són comparables a l'enorme força del vent que bufa entre les seves ruïnes.Aquesta construcció del segle XI està documentada ja a l'any 1020, en el testament de Bernard Taillefer, comte de Besalú, i va servir de refugi a alguns càtars després de la caiguda de Montségur considerant-se com el bastió final de la resistència càtara, derrotada a l'agost de 1255 per la croada que va mantenir contra aquesta religió l'església catòlica.

Una mica d'Història

Després de la caiguda de Montségur aquest va ser un dels pocs centres de resistència que van quedar. El Vescomte de Fenollet, mort en 1242, va deixar un fill, Hugues de Saissac, però va ser el seu lloctinent, Chabert de Barbera el qual va prendre de forma enèrgica l'adreça del Vescomtat.Dels cinc castells fronterers amb el regne d'Aragó, dos estaven ocupats per les forces del rei de França: Peypertuse i Aguilar. Quedaven els castells de Puylaurens, Fenouillet i Quéribus. Després de la tornada de Sant Lluís (Lluís IX, rei de França) de la croada en 1254, va quedar vist per a sentència la resolució definitiva del problema càtar. El rei va donar l'ordre al senescal de Carcasona, Pierre d’Auteuil, de prendre Quéribus, últim bastió (juntament amb Puylaurens) de la resistència heretge. Aquest es va presentar enfront del castell, que era sens dubte inexpugnable, però va acabar caient per traïció amb l'ajuda d'Oliver de Termes.

Estructura

És un excel·lent exemple d'arquitectura militar, el castell és famós per la seva torre de l'homenatge poligonal i la seva sala d'estil gòtic primitiu la volta del qual descansa sobre un poderós pilar circular que s'obre en forma de palmera.
A l'actualitat una escala de caragol deu ascendir fins a una terrassa situada a la part alta de la torre de l'homenatge. Amb els seus set-cents vint-i-vuit metres, permet descobrir el grandiós paisatge de la Fenolleda, la plana del Rosselló i de les Corberas. El castell deu situat en el territori del municipi de Cucugnan, conegut pel seu famós conte occità de Achille Mir, reprès per Alphonse Daudet en "Les cartes des del meu molí". S'accedeix al castell des d'aquesta localitat, a escassos quilòmetres de Maury (Maurí). Està declarat Monument Històric des de 1907 .
Cucugnan
Situat als peus del Castell de Queribus, dominat per la silueta del seu molí de vent encara en activitat, ens convida també a descobrir una impressionant Verge embarassada a l’ ésglesia del poble i els seus carrerons amb una activitat artística, i amb noms evocadors: Traverse de l'abbé Martín.
Amb el tocket d'entrada al castell de Queribus podreu presenciar "El sermó del capellà de Cucugnan", conegut conte del famós Alphonse Daudet dins el teatre Achille Mir de Cucugnan, cosa que no vàrem veure.

Castell de Peyrepertuse
El castell es troba edificat en una cresta rocosa d'uns 400 m de longitud, a una altitud sobre el nivell del mar de 800 m., posició estratègica que permet vigilar les diferents valls que ho envolten, controlar diferents ports de muntanya i la comunicació de senyals amb el castell de Quéribus.

Història
Se sap que el lloc va ser ocupat des de l'època romana gràcies a excavacions recents que han descobert diversos vestigis que es remunten a principis del S. I a.C.
El primer esment al castell és de l'any 1050, on se cita que pertany al comtat de Besalú. Durant el S.XII, en l'any 1115 l'església és donada al Priorat de Serrabona. Posteriorment, en el 1162 la fortalesa passa a pertànyer al comtat de Barcelona.
En la croada contra els càtars, Guillem de Peyrepertuse no va voler sotmetre's i va ser excomunicat en 1224. Després del fracàs del lloc a Carcassona, Guillem finalment es va sotmetre i el castell va passar a possessió real francesa, al novembre de 1240.
Dos anys més tard, el rei Lluís IX de França va ordenar reconstruir la Torre de l'homenatge, l'església i construir l'escala que porta el seu nom (escala de Sant Luis) a més d'una nova fortificació, un segon castell, en la part més alta de la cresta rocosa amb una nova torre de l'homenatge.
Durant la guerra del regnat de França amb la corona d'Aragó, Peyrepertuse va desenvolupar un important paper com a bastió defensiu i estratègic de la frontera sud del regnat francès, confirmat en 1258 pel Tractat de Corbeil.
A mitjan el S.XIV, el rei de França Carlos V, autoritza a Enrique de Trastamara, en aquell moment pretendent a la corona de Castella, a refugiar-se al castell després de la derrota en la Batalla de Nájera.
Declarat com a lloc fronterer pel Tractat dels Pirineus (1659), Peyrepertuse va ser ocupat per una petita guarnició comandada per oficials subalterns fins a ser abandonat definitivament durant els primers anys de la Revolució Francesa. Venut com Ben Nacional en 1820, no és fins a l'any 1950 que s'inicien les primeres campanyes de consolidació del monument.

Arquitectura del castell
L'amplitud dels seus murs i la qualitat de les seves construccions fan del castell de Peyrepertuse el més important conjunt i el més remarcable exemple d'arquitectura militar en l'Edat Mitjana, del Llengadoc. Té una longitud de 300 per 50 m d'ample, conservant actualment 2,5 Km de muralles amb el seu camí de ronda. Una vegada dins del recinte s'observa que més que una fortalesa és una vila medieval.
El castell baix o primitiu
El primer recinte, en la part oriental i més baixa de la cresta, és on trobem les construccions més antigues. Solament és accessible a través d'una petita porta d'entrada defensada per una barbacana. De planta triangular i envoltat per una muralla de 102 m de longitud flanquejada per torres semicirculares, està constituït per un pati central al voltant del com es recolzen les diverses construccions. A l'esquerra, la Torre de l'homenatge, a la dreta la capella de Santa María Bastida (1115) amb una petita habitació adossada, era alhora lloc de culte i refugi. En ella trobem una combinació entre la simplicitat del romànic en el seu absis i coberta en volta de canó, la fortificació de tots els seus elements arquitectònics, i una altra muralla en la qual s'obre una porta en arc de mig punt. Aquesta porta dóna a una petita estada tancada per un segon mur.
Pati mitjà
Molt més gran que l'anterior, el pati mitjà s'estén fins als límits extrems del precipici. Queda molt poc d'ell, amb prou feines els vestigis d'una estructura pentagonal amb espitlleres i la muralla amb el seu camí de ronda.
El castell nou o de Sant Jordi
Damunt d'un estret promotorio de la cresta muntanyenca, a la zona nord, trobem edificat el castell de Sant Jordi. És una fortalesa dins de la fortalesa. L'escala d'accés, la famosa "Escala de Sant Lluís", està construïda a la vora d'un impressionant precipici; un tram d'uns seixanta graons tallat en la roca. Entre les habitacions de la torre de l'homenatge es troba la capella de Sant Jordi amb nau única i absis semicircular.

Per veure més fotos: http://picasaweb.google.com/xirucaiforquilla/CastellsCatars?feat=directlink

Segon aniversari de Xiruca i Forquilla. Verema infantil

2010-09-19T21:50:00.009+02:00

El passat diumenge 19 de Setembre vàrem poder disfrutar del ja segon aniversari del nostre grup excursionista-gastronòmic. Per celebrar-ho varem organitzar el que anomenàrem "verema infantil". La trobada començà a quarts de deu del matí a Can Batlle, casa pairal de Cantallops que avui en dia és també la seu del Celler Vinyes dels Aspres. Amb la mainada provista d'estisores i eines per veremar, ens vàrem acostar a la vinya a on els vam fer collir les diferents varietats que hi ha plantades de manera experimental en una de les passades de la vinya. Després, amb el raïm collit tornàrem cap al celler a on el varen "pitxar" (trepitjar) els petits de la colla. D'aquesta manera, segurament la més primitiva, varen poder veure com s'obté el most a partir del qual es pot el.laborar el vi. En acabat, esmorzàrem pa amb tomata i embotits al mateix pati de Can Batlle, acompanyat tot amb alguns dels excel.lents vins de la casa, que varen enllaminir a més d'un dels presents. Per acabar de rematar el matí, en David ens féu una visita guiada al celler a on varem poder veure de primera mà tot el procés des que entra el raïm fins que en surt ja embotellat, passant pels diferents processos de vinificació i criança.

Varem gaudir d'un matí relaxat i relaxant, vam donar als petits un especial protagonisme, va fer un dia esplèndid, varem menjar i beure bé, i el més important: varem fer país!!! segurament no es pot demanar més. Bé, si, només una cosa: no ho digueu a ningú...

Per Molts Anys Xiruca i Forquilla!!!

Ens quedem amb les dues frases del dia, que no passaran a la posteritat, però que n'hem fet molta conya:

La primera: "aqui dalt som a la "rodalia" del Baix Empordà" (això és cosa del bisbalenc, que ens ha sortit integrista...)

La segona: "si us veieu molt "apurats", fins i tot podeu beure vi de Capmany..."

Des del grup Xiruca i Forquilla, agraïm la col.laboració del celler Vinyes dels Aspres de Cantallops, i l'especial interès d'en David en compartir la seva passió pel vi.

Per veure més fotos : http://picasaweb.google.com/xirucaiforquilla/VeremaInfantil?feat=directlink

Gorges de Carançà (28/08/2010)

2010-09-02T19:23:00.001+02:00

Introducció
Boscos, llacs de muntanya i cims agrestes, la vall pirinenca de Carançà està ben dotada d'atractius naturals, encara que el més gran de tots és el seu aïllament, defensat per baix per les gorges del riu, i per dalt per la cadena muntanyosa dels Pirineus Orientals amb cim que poden arribar als 2900 metres.L'accés pel riu s'ha forçat mitjançant cornises excavades a la roca, passarel·les i ponts penjants. El visitant recorre fàcilment aquest parc d'atraccions natural, on posa a prova el seu domini de la por a les alçades, mentre, sota els seus peus, el riu s'obre pas entre les parets de roca.És interessant fer aquest recorregut en el sentit de les agulles del Rellotge, perquè et permet veure les balconades a distància, que són més espectaculars, si és possible, que quan les recorres pròpiament.

Itinerari: Thuès (840 m) – Camí del Roc de la Madriéu (1.117 m) – Vora el riu (1.040 m) – Segon pont – Últim pont (1.110 m) – Primer pont – Resclosa (1.000 m) – Camí de les Cornises - Balcó de la Tet (980 m)– Thuès (840 m). Desnivell de 400 m. Distància 6,300 Km.

Amb un dia molt clar i una temperatura una mica fresca comencem La ruta que surt del aparcament situat al final del poble de Thués entre valls a la comarca del conflent: Uns metres abans del pont del tren groc ja ens trobem un rètol que ens indica que existeix un cert perill. Anem per el camí al costat del riu, trobem una cruïlla, nosaltres seguim recta, per el pont de la dreta assoliríem el camí de les cornises camí pel qual tornarem. El camí comença a pujar decididament tot fent ziga-zagues, a l’altre costat veiem el camí de les cornises (ruta de tornada), passem per sota una pedra (Roc de la Madríeu), seguim pujant fins un petit collet, a partir d’aquí el camí comença a baixar fins el riu, lloc on aprofitem per realitzar un descans i on esmorzarem amb un ambient molt distès.

En el mateix lloc d’esmorzar, a la dreta el camí de tornada, anem cap a l’esquerra vora el riu, intercalant corriol, ponts i passeres laterals fins l’últim pont tot això amb disbauxa i mirant qui es mullarà el primer “eh, Xicu...”. Per referències el penúltim pont es fitxa, de pujada haurem travessat el riu fins a cinc vegades i de tornada set vegades, comptant els de l’arribada. Un cop arribat a l’últim pont, reculem per el mateix camí fins a la cruïlla per on hem baixat al riu i a on hem esmorzat, seguim recta travessem l’últim pont penjat i arribem a la resclosa. A partir d’ara seguirem paral·lel al conducte d’aigua fins al punt de baixada, de nosaltres i de l’aigua. Primer passem una passera lateral, el camí ha estat excavat a la roca, trobem un camí a la dreta que puja i mes tard una altre que baixa, nosaltres seguim rectes fins el Balcó de la Tet al damunt mateix del poble, a sota el riu Tet. Deixem el camí que planeja i comencem a baixar decididament fins el aparcament on tenim el cotxe.

Des de Thués entre Valls reculem fins arribar a Vilafranca del Conflent, lloc triat per picnicar amb el grup de forquilla; i després visita al poble medieval que val molt la pena i es considerat un dels bells pobles de França; us adjuntem un link http://www.les-plus-beaux-villages-de-france.org a on podreu trobar tots els pobles catalogats bells de França; com podreu apreciar en aquesta zona del Conflent en trobareu cinc (Vilafranche-de-Conflent, Eus, Evol, Mosset i Castelnou) a més hi heu d’afegir els Monestirs de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà, així com també algunes coves com les Grans Canalettes i també Castells com el Ford Libéria a la mateixa Vilafranca del conflent; la qual cosa fa que sigui un bon reclam turístic.

Curiositat

Fent el camí de tornada per les cornises, vàrem trobar el següent niu.

Es tracta d'un Roquerol (Ptyonoprogne rupestris) ocell de la família de les orenetes però a diferència d'aquestes, gens lligat als ambients humanitzats. Viu en ambients rupícoles i penya-segats des del nivell del mar fins més amunt dels 2000 metres. Força comú, a casa nostra el podem trobar per exemple al Castell de Requesens, a on també hi cria.

Per veure més fotos: http://picasaweb.google.es/xirucaiforquilla/Caranca?feat=directlink

Santuari de Núria (17/07/2010)

2010-07-22T13:22:00.004+02:00

El dia 17 de juliol 21 aventurers xirucaires i forquillaires dels aspres de l’Albera van encaminar-se cap al Ripollès per prendre l’aire fresc de l’alta muntanya. N’hi havia de totes les edats, des de nens de mesos a joves de més de 60 anys. La meitat van pujar amb el tren cremallera i l’altra meitat van pujar a peu pel camí vell de Núria, parcialment empedrat i amb unes vistes impressionants.
El desnivell de la ruta a peu era d’uns 800 metres (Queralbs, 1 200m i Núria, 2 000m) i uns 7 km de distància i de pujada.
El primer tram va ser molt calorós, ja que vam sortir de Queralbs cap a les 10:45h, però al cap d’una hora el temps va canviar i va refrescar un xic fins ben bé l’arribada a Núria, cap a les 14:30h.

Com que no hi havia en Xicu, vam esmorzar una mica més tard, a la vora del pont del Cremal, a 1500m. Des d’allà un grup de xirucaires més atrevits es va avançar i un altre va anar més a polit, pujant xino xano, observant “les cascades”. Per cert dins aquesta zona de salts d’aigua vam trobar molts de corredors preparant-se per la cursa del diumenge a la zona de Núria “la cursa de l’olla”, entre aquests corredors podem destacar la presència d’en Kilian Jornet actual campió del món en curses de muntanya – a continuació us passem un link amb el reportatge de tv3 sobre aquesta cursa http://www.tv3.cat/videos/3022170 -.

El grup forquillaire va estar al santuari prenent la fresca i atenent la mainada. Per dinar vam prendre la mala opció de menjar al self-service de Núria, que a la majoria ens va semblar car i de poca qualitat, per no dir donar més detalls del desequilibri en la relació qualitat-preu. Ja ho sabem per un altre dia.
La baixada va ser més tranquil·la, ja que tots vam baixar amb el cremallera i cap a les 18h ja érem altre cop a Queralbs.

Per veure més fotos: http://picasaweb.google.es/xirucaiforquilla/VallDeNuria?feat=directlink

UNA MICA D'HISTÒRIA.

El poble de Queralbs (156 h el 2005) es troba a 1 236 m d’altitud, al S del terme, en un replà del vessant dret del Freser, més amunt del torrent d’Estremera o de Toses.
Les muntanyes d’aquest municipi amaguen un seguit de comes, solanes i jaces on tradicionalment, des de la història més remota, han pasturat els ramats dels grans monestirs, dels naturals del país i de gent de les terres baixes, que enviaven els seus ramats a estiuejar a muntanya i a hivernar a la plana, a través d’antigues carrerades que anaven fins a l’Empordà per Besalú, i fins al Vallès i el Penedès per Osona. A Queralbs, com a la resta dels Pirineus, els prats dominen fins a altituds d’uns 1 800-2 000 m.
La vall de Núria, centrada al N del terme municipal, va del Puigmal fins al pic de Nou creus (2 799m) formant un conjunt de valls glacials i torrenteres, com les de l’Embut, de Finestrelles (2 827 m), d’Eina (2 794 m), de Noufonts (2 864 m) i de Mulleres, que desemboquen al pla de Núria. És una vall de formació glaciar, i queda tancada per les carenes secundàries que arrenquen del puig de Fontnegre i el Puigmal (2 913 m) i convergeixen a la Creu d’en Riba, per on s’escola el riu de Núria, que a partir d’aquest punt segueix en fort pendent per les espectaculars gorges de Núria seguint el que en èpoques glaciars era una llengua de gel. A la sortida d’aquestes gorges conflueix amb el Freser, en el paratge de Daió (1 200 m ).
L’anomenat “camí vell” de Núria és un camí empedrat bastant ben conservat que travessa pràcticament tot l’extens municipi de Queralbs. Com a únic camí natural d’accés a l’alta vall de Núria és, sens dubte, molt antic, i els seus origens es perden amb els dels primers pobladors d’aquestes valls.

Origen del Santuari
L’origen de Núria és un enigma, com el de tants altres santuaris. S’ha suposat que podia ser, com de fet era els primers temps, un hospital o lloc destinat a hostal i recollida dels pastors de la muntanya. De fet, durant els segles XIII i XIV és documentat sempre com un hospital a cura de donats i d un prevere o capellà de Núria. Des de la fi del segle XIII en endavant hi ha notícies de deixes de terres i llegats a l’hospici o hospital i capella de Núria. Com sempre, allò que la història no sap ho explica fil per randa la tradició i la llegenda. Sant Gil, nascut a Atenes, arribà a Núria buscant en les seves solitàries valls el recolliment necessari per a practicar la vida eremita i restà en aquests paratges tres o quatre anys fent oració i predicant l’evangeli entre els pastors que durant l’estiu feien estada en aquestes valls pasturant els seus ramats. La talla de la Mare de Déu és atribuïda a aquest sant, el qual en el moment de marxar a causa de les persecucions, la deixà amagada junt amb la creu que presidia les seves predicacions, l’olla que emprava per a fer les sopes dels pastors, i la campana amb què els convocava cada vespre. Vers el 1072 arribà a Núria un pelegrí de nom Amadeu que procedia de Dalmàcia, i que per una aparició divina buscava la imatge de la Verge amagada en aquesta vall. Ajudat pels pastors construí una humil capella, on començà a acollir als primers devots que ja iniciaven les anades a Núria. Amadeu se n’anà sense trobar la preuada imatge, i fou l’any 1079 que a causa de la insistència amb què un bou gratava en un determinat lloc, els pastors descobriren la imatge de la Verge, junt amb la creu, l’olla i la campana. Tots els objectes sagrats foren dipositats en la petita capella, on el 8 de setembre d’aquell mateix any el rector de Queralbs celebrà la primera missa amb presència de la majoria del poble. A partir d’aquest moment es devia iniciar el santuari marià i la veneració dels objectes deixats per sant Gil que, si bé han estat renovats a causa de les destrosses de les guerres, especialment la de 1936-39, encara es veneren a Núria. Era tradicional que les dones que volien ésser mares posessin el cap dintre l’olla i toquessin la campana. Cada toc, es deia, representava un fill que es demanava a la Mare de Déu.

Descripció de la talla escultòrica de la verge.
La Mare de Déu de Núria és una talla policromada, de factura popular, que exagera expressionísticament els seus trets; l’obra es deu segurament a un pastor. La imatge és sedent i presenta la Verge entronitzada en un setial de respatller acabat amb dues boles. La Mare aguanta l’Infant —assegut al genoll esquerre— amb les dues mans, pel pit amb la dreta i amb l’esquerra l’espatlla. El Nen recolza la mà esquerra en el genoll i alça l’altra beneint. Tots dos vesteixen túnica i mantell. La restauració duta a terme darrerament pujà una mica massa els tons dominants de la policromia, el grisós, el daurat, i sobretot el vermell dels mantells, que és el predominant. El seu color bru originari li valgué l’apel·latiu de Moreneta del Pirineu, però en realitat no es tracta d’una verge negra, sinó que la tonalitat es deu als anys d’exposició als efectes de les llànties, dels ciris i de la humitat. La Mare de Déu de Núria és la patrona dels pastors, i amb motiu del 75 aniversari de l’esquí català, el 10 d’abril de 1983, fou proclamada també patrona dels esquiadors catalans.

Flora
Els prats i pastures de la Vall acullen una gran riquesa i varietat biològica. En aquestes muntanyes apareixen cobertes d'extenses àrees boscoses, essent el roure i el pi les varietats més difoses. El Marcòlic groc s'ha convertit per la seva singularitat i antiguitat en un dels símbols que identifiquen la vall. Encara que neix a moltes vessants de les nostres muntanyes és associat sovint amb la Vall de Núria, també se'l coneix pel nom de "consolta". Les seves flors que neixen capbaixes tenen 6 tèpals recorbats de color groc amb taques brunes. Les fulles de forma oval se superposen en grups de 5 a 10 al llarg de la tija. HABITAT: Viu als herbassars i prats herbosos entre els 1500 i 2000 metres FLORACIÓ: Juny-Juliol.

Travessa de l'Albera (2,3 i 4 /07/2010)

2010-07-14T14:32:00.002+02:00

Els dies 2,3 i 4 de Juliol d'enguany i organitzat pel Centre Excursionista Jonquerenc es va tornar a realitzar la tradicional Travessa de l’Albera. En aquesta edició van sortir el divendres 14 components des de Cantallops, guiats per en Jordi Taulera i la resta de participants van sortir des de La Jonquera entre els dies 2 i 3. El total varen arribar a la platja de Portbou una trentena de participants. Dins aquest grup hi va haver una petita participació de components de Xiruca i forquilla. “Esperem que el proper any s’apunti més gent de Xiruca” destacava el cap de grup Jordi Taulera. Mirarem que sigui veritat Jordi...

Enhorabona al Centre Excursionista Jonquerenc per organitzar cada any aquesta travessa tan emblemàtica.

Aquí us fem arribar unes fotos del C.E.J..

Llançà - St. Pere de Rodes (19/06/2010)

2010-07-05T10:01:00.005+02:00

Dissabte 19 de juny, a les nou del matí, sortírem de davant les escoles de Llançà. Feia una dia tot especial, semblava que havia de ploure però, finalment, es va aguantar i per caminar i no patir massa calor, va fer el temps més adient. Enfilàrem cap el camí antic d’anar a la vall de la Santa Creu i Sant Pere de Rodes. Travessada la riera d’en Prim comença l’ascensió cap el coll del Perer, lloc esplèndid que a mida que un s’hi acosta pot divisar una meravellosa panoràmica de Llançà, el mar, l’Albera i els Pirineus empordanesos.

Al coll del Perer esmorzàrem en un ambient relaxat i festiu, sota l’única alzina que hi ha de certes dimensions. Acabat l’àpat continuarem direcció a l’abadia benedictina de Sant Pere de Rodes, un dels temples romànics més espectaculars i que amb el temps han esdevingut una etiqueta per la comarca, la província de Girona i Catalunya. La primera documentació de l'existència del monestir data de l'any 878 i l'església, consagrada l'any 1022, és el màxim exponent del conjunt arquitectònic.

Abans d’arribar-hi però passarem per davant de l’església de santa Helena. Una vegada a Sant Pere pujàrem al castell medieval de Sant Salvador de Verdera, a 670 m sobre el nivell del mar, el pic més alt de la serra de Rodes i un dels llocs més espectaculars per divisar la plana empordanesa i la serralada pirinenca. Per l’altra banda es domina el mar, Port de la Selva i cap de Creus. Magnífic. Aquest castell roquer és un monument impressionant que fou protagonista de diversos episodis històrics així com objecte de disputes feudals en el segle XIII entre el comte Ponç Hug IV d’Empúries i l’abat de Sant Pere.

Després, baixàrem cap a mas Ventós on després d’unir-nos amb el grup forquilla, dinàrem i trobàrem en Modest de Vilajuïga, gran coneixedor de la història i la cultura de la serra de Rodes i cap de Creus, amb qui tinguérem una xerrada molt interessant. Amb el sol baixant alguns van retornar a peu cap a Llançà. En resum, un dia fantàstic que convidà a conèixer i admirar, una mica més, el patrimoni cultural i natural del nostre Empordà.

Per Veure més fotos: http://picasaweb.google.es/xirucaiforquilla/SantPereDeRodes?feat=directlink

NO MOLINS A L’ALBERA

2010-07-01T13:25:00.000+02:00

El grup excursionista “Xiruca i forquilla” es caracteritza per una admiració profunda cap a la natura, la cultura, la història i el territori en tota la seva extensió i, en particular, per l’Albera.

En aquest moment de crisi i amenaça, en el qual es troben els pobles de l’Albera, ens veiem compromesos i ens dirigim a vosaltres per fer públic el nostre posicionament davant el que sentim una falta de respecte i consideració cap a la riquesa natural i cultural i els drets de la ciutadania. Com es pot condemnar, alegrement i sense consens territorial, una de les zones més ben conservades de l’Empordà i que fou candidata a Patrimoni mundial de la Humanitat?

L’Albera, tant la part inclosa en el paratge natural com la que no, guarda uns valors naturals i culturals incalculables. Ens sentim doncs, amb el deure de preservar aquest territori tal i com l’hem conegut i també perquè els nostres fills puguin gaudir-la com nosaltres ho hem fet i fem. No deixarem que la nostra riquesa i identitat ens sigui destruïda per companyies elèctriques només interessades en la subvenció de les renovables.

Per tot això,

El grup “Xiruca i forquilla” diu NO MOLINS A L’ALBERA

XIRUCA I FORQUILLA
Juny 2010

El cim de l'Albera (29/05/2010)

2010-06-02T20:38:00.004+02:00

Una excursió sense cap mena de dificultat; i un bon dia per gaudir d’unes vistes excepcionals de la plana Empordanesa i Rossellonesa i també la comarca del Vallespir.

Roc furiós.
El roc Furiós es troba a una altitud de 1.090 m. entre el coll de l'Ullat i el cim del roc dels Tres Termes (1.128 m). Està situat a l'oest del puig Neulós, sostre de l'Albera. És una paret d'uns 250 m. d'amplada dividida en una sèrie de murs de 10 a 50 m. Compta amb 26 vies obertes i equipades. Aquest lloc és una excel·lent escola d’escalada en la qual s’hi han format els membres del Centre Excursionista Jonquerenc.

FLORA I FAUNA
La riquesa natural a prop del cim és important, amb grans boscúries que ja foren descrites per autors com Carles Bosch de la Trinxeria, arbres (alzina, pi pinassa, castanyer i faig) i prats afectats per la força de la tramuntana amb algun ginebró i grèvol. A la tardor els colors d’aquests boscos ens ofereixen una ampla gama cromàtica fotogènica. Entre el cim del Puigneulós i el Roc dels tres Termes, tocant la carena hi trobem el Faig ajagut, un faig d’estètica bonsai que ha estat modulat per la tramuntana.El Puigneulós i els seus entorns són el país de la vaca de l’Albera, que pastura en semi-llibertat i explica l’existència d’un filat espinós a la carena de la muntanya, que alguns visitants ocasionals creuen, amb sorpresa, que hi és motivada per la frontera i no pas pels ramats de vaques. A part de la vaca, hi podrem veure sense massa dificultats, però amb paciència, les àguiles marcenca i daurada, l’aguilot, algun senglar, cabirol i molt possiblement alguna guilla acostumada a la presència humana i la seva facilitat per deixar menjar “oblidat” per la zona.El núvol que tapa el Puigneuós és també el que va inspirar el logotip identificatiu del Paratge Natural de l’Albera, l´únic de Catalunya que s’identifica amb un fenomen meteorològic.
Pou de glaç.
Aquest pou proveïa (sota pagament a l’arrendatari) de gel a La Jonquera i els pobles veïns fa ja uns segles. Es troba en perfectes condicions, s’hi pot entrar, és recomanable portar una llanterna.
Si seguim per la carena, en direcció sud-est, trobarem la Font de la Tenyareda i el refugi que porta el mateix nom, propietat del Club Alpí Francès.

EL PUIGNEULÓS (1.257 m.)

El Puig Neulós és el cim més alt de la serra de l’Albera, amb 1.257 m. És compartit pels municipis de la Jonquera, vessant sud i per Sureda al vessant nord. La seva carena fou fronterera entre els antics comtats d’Empúries i de Rosselló i, des del Tractat dels Pirineus (1659), ho és entre els estats espanyol i francès, entre el Principat de Catalunya i la Catalunya del Nord.

EL CIM
El cim del Puigneulós té una alçada de 1.257 metres. Al cim hi trobem les macroantenes de telecomunicacions de l’administració francesa i també una estació meteorològica que capta l’aigua que prové de les boires i que es propietat de Fundación Centro de Estudios Ambientales del Mediterráneo - CEAM de València. Tot plegat ens transmet una imatge del cim molt humanitzada però igualment atractiva. Just al pic hi ha un monument piramidal fet de pedres de la zona, dit la torre d’en Manel. L’original fou construït per Manel Costa a finals del segle XIX, però fou derruït arran de la instal·lació de l’estació de comunicacions i més tard ha estat restituït.Les vistes des del pic del Puigneulós (Mont nebulós), si la meteorologia no fa honor a la seva etimologia, són espectaculars, amb les planes del Rosselló i de l’Alt Empordà, el mar, el Canigó a una banda, els cims de l’Albera a l’altra i la muntanya de Requesens a sota. Una imatge freqüent des de la plana empordanesa és veure la carena de l’Albera coronada pel núvol llarg que s’hi col·loca al damunt, tapant sovint el Puigneulós. Aquest núvol és el que va propiciar el bateig de cim ennuvolat (montis nûbis, derivant del llatí al nom actual), pot tenir diferents noms populars en funció del poble (rufa a la Jonquera, Correra a Cantallops, anguila a Sant Climent...).La mitjana de precipitació anual al cim és de 1.053 mm, amb una mitjana de 8,5 dies de neu a l’any.El 9 de febrer de 2010 es va assolir la temperatura de 16ºC sota zero.

Per poder gaudir de més imatges cliqueu a sobre del següent link: http://picasaweb.google.es/xirucaiforquilla/PuigNeulos?feat=directlink

Els estanys temporals de Cantallops i la Jonquera (TV3)

2010-05-20T15:15:00.009+02:00

Aquí disposeu d’un vídeo preparat per l’Eloi Cordomí (home del temps TV3) el dimarts 18 de Maig i presentat a “Els matins” de TV3 presentat per Josep Cuní el dijous 20 de maig.

Escrit en el Blog dels homes del temps de TV3 http://blogs.ccrtvi.com/eltemps.php?itemid=31860

Continuant amb la sèrie de visites a llocs on es posi de manifest la primavera plujosa que estem tenint, aquesta setmana amb "Els matins" hem anat amb una colla d’amics de Cantallops, a l’Alt Empordà, que ens han acompanyat a veure els estanys de Cantallops i de la Jonquera, unes basses temporals que tan sols apareixen en èpoques de pluja. És un fenomen efímer i, de fet, alguns d’aquests estanys aquesta setmana ja s’estan assecant. Aquest maig a Cantallops han caigut 262 mm, quan normalment n'hi solen caure uns 77, això vol dir que ha plogut entre 3 i 4 vegades més del que sol caure habitualment.

En Lluís, el Jorge, en Joan, en Josep, el Gregorio i en Toni ens acompanyen a fer un tomb per aquest racó al peu del massís de l’Albera.

Si us animeu a visitar aquest racó, us aconsellem que no deixeu passar gaire temps. Els estanys de la Jonquera són gairebé a peu de la carretera que va de la Jonquera a Cantallops i estan degudament indicats. Per arribar als estanys de Cantallops cal caminar 1 hora aproximadament des del poble o bé acostar-s’hi per una pista que parteix de l’entrada de Cantallops.

Aquí us deixem el reportatge http://www.tv3.cat/videos/2916070 i un mapa de la zona perquè pogueu trobar els estanys sense dificultat.

Cantallops, cançons de tradició oral.

2010-05-14T16:45:00.004+02:00

El passat diumenge dia 9 de maig a les 17 hores al poble de Cantallops, dins del marc de la festa del maig que organitza la Societat “La Concòrdia”, l’associació “Cantallops Acció Cultural” va fer la presentació d’un llibre – CD en base a les cançons recollides al municipi entre 1925 i 1926 pel músic i compositor Eduard Toldrà. La presentació del llibre – CD Cantallops, cançons de tradició oral, comptà amb l’assistència d’un centenar de persones i fou a càrrec d'un dels nostres col.laboradors de Xiruca i forquilla l’Albert Campsolinas – representant de l’associació cultural–.

Campsolinas explicà la gènesi i desenllaç d’un projecte que començà l’any 2002. Mireia Mena, Gemma Pla i Lurdes Rimalló, integrants del grup “De Calaix”, com a principals intèrprets, varen oferir una mostra en directe de les cançons enregistrades. Eduard Toldrà va recollir a Cantallops les 51 cançons i un contrapàs incomplet per aportar-les a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, entitat creada els anys 1921-22 amb la finalitat d’aplegar la música popular de l’àrea de parla catalana. El procés de selecció de les 16 cançons, que es troben en el llibre – CD, ha comptat amb l’assessorament i orientació de l’etnomusicòleg Jaume Ayats, professor de la UAB. L’objectiu d’aquesta edició no ha estat només l’enregistrament sonor, sinó fer atractiva la divulgació d’aquest patrimoni cultural, així com partitures i anotacions del mateix Toldrà. La base fonamental de l’èxit del projecte ha estat el treball en equip, coordinat per l’Albert Campsolinas, i ha comptat amb nombrosos col·laboradors així com del treball dels estudis Ariadna Records de Sant Climent Sescebes (juliol 2008) i la correcció lingüística de Sara Beltran. El disseny gràfic, la creació i les il·lustracions han anat a càrrec de Sergi Sabartés, el qual, ha donat a la publicació un toc atractiu, fresc i modern.

Felicitats Albert per fer un gran treball !!!

Pic de Sant Cristau (18/04/2010)

2010-04-22T20:35:00.004+02:00

El passat diumenge 18 d’Abril de 2010 i després de mesos de descans degut al llarg i fred hivern, per fi ens hem pogut agrupar la colla de Xiruca i forquilla per a fer una nova sortida. Aquest cop el lloc triat era el PUIG DE SANT CRISTAU (1.015m) .
La Ruta a seguir per part d’onze expedicionaris va ser: Sant Joan de l’Albera (511m) – Dolmen Na Cristina (642m) – Coll de Llinàs (801m) –Coll de la Branca (915m) – Puig de Sant Cristau (1.015m) – Coll de la font (941m) – Sant Joan de l’Albera (511m). Sortida sense cap complicació; però això sí, sense cap font.

Característiques:
Durada: 03:15 hores
Quilometres: 6’600 Km
Altura mínima: 511 m.
Altura màxima: 1.015 m.

Descripció de l’excursió:
Aparquem a Sant Joan de l’Albera, reculem 450 metres per la carretera fins que trobem un cartell que indica el coll de Llinàs, el camí comença a pujar, arribem al dolmen Na Cristina, seguim pujant fins a una parada de caça, el camí baixa fins a la cruïlla amb el camí que be de Mas Claret, el corriol torna a pujar fins al coll de Llinàs, lloc on aprofitem per esmorzar (peti qui peti...), seguim un altre vegada les marques grogues per la carena en direcció Sud-est fins el coll de la Branca, sota mateix del Puig de Sant Cristau, un camí comença pujar per assolir el cim. Puig de Sant Cristau, actualment hi ha un refugi lliure, antigament hi havia una capella romànica, una torre de senyals i un castell medieval. Desprès de gaudir de les vistes, 360º, del Canigó, el Rosselló amb la seva costa, l’Empordà, el Puig Neulós i altres paratges, el camí baixa per l’altre costat d’un hem pujat fins el coll de la Font, aquí un cartell en indica que hem de deixar la carena per començar a baixar fins a Sant Joan de l’Albera.

Nota Històrica.
Puig de Sant Cristau
En la nova estratègia defensiva dels militars francesos al Nord de l’Albera, reforcen el sistema defensiu del castell del Portús (Bellaguarda). El 5 de novembre de 1888 s’aprova la construcció del “camí estratègic del puig de Sant Cristau o carretera de les crestes amb una amplada de 1,50 metres i 60 cm. de cunetes. Comença a la Clusa del Mig i passa prop dels masos Mallol, Calcina i Freixe que començarà a construir-se el 1889. Les obres consisteixen a “preparar al llarg de la carretera estratègica unes plataformes per a bateries (...) i uns petits magatzems de municions”, a “endegar una font vers el cim del pic” i a “construir un conjunt de barraques per els queviures i malalts”. Els indrets previstos per acollir de 4 a 6 peces d’artilleria són: El coll de la Branca (2 plataformes), el coll de Llinàs ( el corriol passa per aquest lloc), el coll de la Cortaleta, el coll de l’Espinàs i el coll de la Taula.
Propietat de l’Estat fins el 1950, el camí va ser lliurat aquell mateix any als municipis de les Cluses i de Montesquiu.
Del llibre: 2000 anys d’història i més...

Per veure més fotos: http://picasaweb.google.es/xirucaiforquilla/SantCristauPerSantJeanLAlbera?feat=directlink

Salut i fins la propera.

Cantallops: remuntadors i pistes al 100%

2010-03-14T19:25:00.000+01:00

Com que les inclemències meteorològiques ens han fotut enlaire les dues darreres sortides que havíem organitzat, i a més, hem viscut -o patit- una nevada que Déu n'hi do, per animar una mica el bloc hem decidit fer un recull d'imatges de la nevada al nostre poble, Cantallops, i també de fotos de la Jonquera. Per començar, aquesta és la imatge que prenia el dia 09/03/2010 el satèl·lit MODIS des de 700 km sobre la superfície de la Terra:

Tota Catalunya coberta de neu excepte una estreta franja a Ponent, a les Terres de l'Ebre i a la costa de Tarragona. Fixeu-vos quin blanc més intens que hi ha a l'Empordà! Gràcies al sol que va fer aquest dia es varen poder veure imatges com aquesta. A continuació, algunes imatges de Cantallops sota la neu. Penseu que els gruixos acumulats al nostre poble eren d'uns 60 cm de promig, però en alguns racons la tramuntana n'acumulà gruixos superiors al metre i mig. Si accediu a l'enllaç que us indiquem en podreu visualitzar moltes més!!

Més fotos a: http://picasaweb.google.es/xirucaiforquilla/NevadaMarc2010Cantallops

Les fotos de la nevada a la Jonquera les podeu veure a: http://picasaweb.google.es/xirucaiforquilla/NevadaMarc2010LaJonquera

Corpella - Santa Fe dels Solers (16/01/2010)

2010-01-23T11:07:00.003+01:00

Un dia “grisot”, però això si, sense vent. Vam sortir de Cantallops a les 9:15 h. aprox. direcció Mas Pei, tot seguit vam passar pel Mas de la Corpella i ens arribàrem al Menhir de Santa Fe ( 1h.) per la Corpella, lloc on vam aprofitar per fer l’esmorzar (peti qui peti...); tot seguit vam seguir la pista que passa pel còrrec de les comes sota el Ventador; ja dins la vall del riu Anyet, situada dins la zona militaritzada de Sant Climent Sescebes, per arribar als Solers i des d’allà ens arribàrem sobre un replà de la muntanya, on s’hi troba l’església de Santa Fe dels Solers.

Santa Fe dels Solers És una construcció romànica d'una sola nau, els murs són de pedra i argamassa, en alguns llocs presenta d'opus spicatum, cosa que ens porta a pensar que és una construcció bastant antiga i reformada en el temps. Actualment no hi ha culte i està oberta. Una particularitat a remarcar, vàlida per a tot el conjunt del monument, és el desnivell que acusa el sòl interior, que conserva l’enllosat antic amb fort descens des del presbiteri al frontis. a la banda de migdia hi ha un ampli espai tancat amb una paret, possiblement aquí, hi hagi l’antic cementiri, és el lloc on hi trobaren la làpida sepulcral del segle XIV. La llosa és de granit, i presenta una decoració en forma de creu, inscrita en un cercle feta amb incisions múltiples. Totes aquestes característiques ens porten a considerar que aquesta església ha arribat als nostres dies escassament alterada o malmesa.

D’allí un cop fetes les fotos de rigor vam començar el camí de retorn a Cantallops pel Coll de les Parets. Per veure més fotos: http://picasaweb.google.es/xirucaiforquilla/LesSerresCantallops?feat=directlink

Cantallops: balcó de l’Empordà (12/12/09)

2009-12-22T14:32:00.000+01:00

Dissabte passat vam tenir l’oportunitat de passejar per les muntanyes més properes a la població: el Roc de la Penya, la carena de Terres Blanques i Abellars. En sortir, feia un airet de tramuntana fred i lleuger, intermitent. El clima convidava a grimpar costa amunt, la claredat era extraordinària i la visibilitat d’una intensitat aclaparadora, sud enllà. Vam redescobrir uns indrets aspres i concrets, amables i dispersos. Després del cementiri visitàrem la font de Can Quim Daviu, una raconada de retir i de simbiosi de natura i cultura: una mina d’aigua, una taula i bancs de pedra, i un hort abandonat esquitxat de rebrots d’acàcies nascudes després del gran incendi de 1986. La família Gumbau Vicens, a principis de segle XX, hi anava a fer berenars quan no els visitants ocasionals. A partir d’aquest moment, seguint el camí que porta a Santa Llúcia i Abellars, comença un caos rocós d’afloraments plutònics, univers mineral, granit, llúpies enormes de quars, feldespat i mica. Per alguns l’origen del nom del poble: “pedres de llúpia”, “Canta-llops”. Penyes modelades pel vent i l’aigua, esberlades per suros i alzines, atalaies monumentals per contemplar un paisatge excepcional que ens fa únics i particulars.

La primera etapa fou pujar el Roc de la Penya per l’Escorxada i esmorzar arrecerats del vent, just sobre les dues grans penyes descomunals que donen personalitat i imatge, fortalesa i resistència, identitat. Aquest rocam és amagatall de corbs i altres aus, abric i refugi, santuari. La següent fita fou la cota màxima dels 550 m s.n.m., aproximadament, de la carena de Terres Blanques. Aquí vam poder veure la potència amb la que s’aixeca l’antiga muntanya comunal, la serra de les Canals. Tot seguit, uns metres enllà i cap a orient, just a sota d’un aflorament vertical metamòrfic amb unes cassoletes gravades, probablement prehistòriques, vam construir un improvisat pessebre amb tres o quatre lloses del voltant. En aquest moment en Daniel va començar a cantar la nadala Adeste Fideles (Fidels apropeu-vos) que coronà un moment entusiasta i plaent, entre el catolicisme cultural i visions d’antics cultes pagans a la mare terra. Esplèndid.

Després vam començar a descendir vers ponent i visitàrem el mas d’Abellars, el mas Bruc dels documents vells. D’aquí al peu del Roc de Sant Jaume, un topònim antic que ens recorda l’antiga església de Sant Jaume del poblat medieval d’Abellars. Aquesta església abandonada i oblidada, probablement i segons testimonis, fou destruïda durant els anys setanta del segle XX. Tot un drama. El “diccionario” de Pascual Madoz en guardà testimoni el 1845 en fer referència a “los vestigios o ruinas de una iglesia que hubo en la montaña”. Altres documents medievals donen fe d’aquest centre de culte que es trobava a prop o al peu de l’antic camí de Cantallops a La Jonquera i Agullana, una ruta que en part està mig perduda entre un sotabosc que la societat de caçadors neteja de tant en tant.

Dissabte dia 12 de desembre. Matí de retrobament i exaltació, coneixença i posada en valor d’un patrimoni magnífic, extraordinari i únic. Jornada tel·lúrica i equilibrada. Camins de pau.

Lluís Serrano
Desembre 2009

Per veure més fotos: http://picasaweb.google.es/xirucaiforquilla/RocDeLaPenyaTerresBlanquesAbellars?feat=directlink

Celebració 1er. Aniversari de Xiruca i Forquilla (05/12/09)

2009-12-16T14:30:00.002+01:00

Ei gent ¡!!!!!!!!!! Encara que no ho sembli ja fa 1 any que el projecte de XIRUCA I FORQUILLA , tira endavant.

El passat dissabte 5 de desembre ens vàrem reunir tots per celebrar-ho. Per unanimitat es va decidir a fer una sortida de només forquilla i anar a fer la xefla al restaurant “ Els Metges “, a la zona de les Gavarres, ( lloc que ens va descobrir en Xicu a l’excursió que ens va preparar justament fa un any enrere ), de tots els restaurants que hem visitat durant aquest any, sembla que és el que ha obtingut més “ forquilles “ a l’hora de fer les consultes populars entre tota la colla ¡!!! .

El lloc de trobada, com no podia ser a cap altre, va ser a “ La Societat “ a les 10’00h, tots puntuals i ben contents ( xirucaires, forquillaires i sobretot la nova generació que puja i la que està en camí …!!! ).

Per no fer el viatge tan llarg i pesat es va fer una aturada a les “ ruïnes d’ Ullastret “ així vàrem aprofitar per estirar les cames tot visitat el lloc amb unes vistes fantàstiques de l’Empordanet ( Baix Empordà per els de la zona, que sinó s’enfaden ) i com no, fer petar la xerrada amb l’un i l’altre, i.... fotos ¡!! sobretot les fotos que després gràcies a elles revivim tot el que hem vist ¡!!!!!!!

Després d’aquesta aturada d’una horeta, ens vàrem dirigir al pàrking el supermercat de l’ entrada a La Bisbal, a on ens havíem de trobar amb la resta de la colla, dels més matiners vinguts des de Cantallops a aquella hora la gana ens apretava i com que l’hora d’esmorzar ( a les 10h peti qui peti ) ens havia passat per alt, no vàrem deixar passar l’oportunitat de tenir un supermercat allà mateix i ens vàrem aprovisionar d’unes bones patates fregides “ del Xurrero “ i unes cervesetes ben fresques i segons la Maria “ com els gitanos “ ens ho vàrem menjar a peu dret allà fora del pàrking, va ser un aperitiu que aquella hora se’ns va posar al moll de l’ós !!!!

Ara sí, ja eren les 13’15 h i enfilàvem cap al nostre destí-objectiu principal de la diada, el restaurant “ Els Metges “, quan vàrem arribar a tots ens va venir al cap el record del fantàstic dia que havíem passat ara feia un any.
Ens varen ubicar en el mateix menjador de l’any passat a on hi ha la llar de foc, una taula ben llarga i tot a punt per disfrutar d’un bon dinar.
A n’en Daniel, ja li vàrem guardar el seient de costat del foc, se li girava feina, doncs l’any passat va ser l’encarregat de fer les torrades i a aquest any no podia ser menys, ha quedat nomenat “ el torrador de pa oficial “ de Xiruca i Forquilla, per cert que no va fallar, no ens en varen faltar en tot el dinar ( gràcies Daniel !!! ).
El dinar ..... què podem dir del dinar !!!!, tampoc va fallar!!!!, ens vàrem atipar d’embotits, cargols, pebrot i bròquil confitat, una bona carn a la brasa, guisada...., i de postres molts vàrem tornar a demanar el “ flam de carajillo “ , i després de les postres va venir el que tots estàvem esperant “ el secret més ben guardat de la corona “, que el nostre company Sergi ens ha fet desinteressadament, la presentació del logotip de Xiruca i Forquilla, a tots ens va encantar, es un dibuix que realment ens representa: una xiruca amb un pam de llengua i una forquilla tota encisadora que ens convida a fer uns bons tiberis..... fet i fotut ens aixecàvem de taula cap a les sis de la tarda amb la panxa ben plena i satisfets d’haver fet un bon dinar .

Ja començava a fosquejar i en Ramon ens va manar la pressa per fer-nos la “ FOTO “, aquesta si que ha de quedar per la posteritat, és la foto del 1er. Aniversari !!!!, esperem que hagi sortit prou bé .

Va ser una diada complerta, sobretot de germanor i companyerisme entre tots aquells que per una raó o altre tenim una relació amb el poble de Cantallops, i sobretot per aquells que un dia es varen trobar i varen decidir que per no perdre el contacte entre nosaltres podríem fer una sortida de tant en tant, això ha estat tot un èxit !!!!!

PER MOLTS ANYS “ XIRUCA I FORQUILLA “

Per veure més fotos:
http://picasaweb.google.es/xirucaiforquilla/Dinar1erAniversariAlRestaurantElsMetges?feat=directlink

II Festa del Xuixo

2009-11-28T18:40:00.003+01:00

El passat dissabte 21 de Novembre vàrem celebrar la segona edició de la Festa del Xuixo, enguany augmentada i millorada amb una deliciosa especialitat de l'Empordanet -de La Bisbal- per ser més exactes: el Rus. Es tracta d'un pastís només apte pels llaminers més gormands i inexplicablement menys conegut que el famós i clarament inferior Bisbalenc. És a dir, que com que les cultures sempre sumen, al ja tradicional xuixo de cada any hi afegírem aquesta exquisida menja veïna per disfrutar encara més. Si és que en Xicu només ens dóna alegries... I per fer-ho baixar tot plegat, un bon moscat, cava i el que calgués. Com l'any passat, varem acabar jugant a "La Rana", un joc d'habilitat importat de centreamèrica amb el que també disfrutàrem molt.
Per cert, que tot gratant a la xarxa, hem trobat un grup d'amics del Rus de La Bisbal al Facebook, l'enllaç al qual us adjuntem tot seguit: http://www.facebook.com/group.php?gid=45974469583

Si voleu veure més fotos igualment desafortunades com l'anterior, o encara potser més, us passem també l'enllaç: http://picasaweb.google.es/xirucaiforquilla/IIFestaDelXuixo?feat=directlink

P.D.: S'accepten comentaris recalcitrants...ah, i també aportacions econòmiques!!

Llançà - Port de la Selva (07/11/2009)

2009-11-10T19:38:00.003+01:00

Els camins de ronda són una sèrie d'itineraris que voregen les cales de la Costa Brava i que en el passat van ser utilitzats per contrabandistes i agents de vigilància. S'han recuperat com a rutes molt agradables de senderisme, ja que passen per alguns dels llocs més emblemàtics de la costa gironina, i ofereixen boniques vistes de les cales entre d’altres ...

La Zona que vàrem fer de Grifeu a Port de La Selva, podríem resumir-ho com una passejada a vora mar, a on no hi exigia cap mena de dificultat ni pel desnivell ni per la distància, cosa que tothom va aprofitar per fer-la “petar”; tant va ser així, que una caminada de dues hores, quasi es converteix en quatre. Sempre comptant amb la parada tècnica per esmorzar; aquest cop a la platja del Cau de Llop.
Des de Xiruca i forquilla volem agrair a n’en Joan (col·lega de la Lourdes) per fer-nos de guia.

Per veure més fotos: http://picasaweb.google.com/xirucaiforquilla/LlancaPortDeLaSelva?feat=directlink

Monestir de Sant Quirze de Colera (17/10/2009)

2009-10-21T20:38:00.001+02:00

El nostre recorregut comença al Monestir de Sant Quirze de Colera, abadia benedictina fundada probablement al s.VIII tot i que el seu moment de màxim esplendor no arribaria fins el segles X-XI. A mitjans del s.XV entra en una profunda decadència. Actualment es troba en fase de restauració.

Per començar el recorregut, tot i la forta tramuntana que va bufar, amb forces superiors als 70Km/h.; aparquem al costat del restaurant, travessant el torrent de la Perdiu per un bonic pont de fusta i arribant en menys de 5 minuts a la font de l’Abad. Deixem la font a la nostra esquerra i seguim pujant direcció Coll de Pallerols. Només cal que seguim els senyals grocs i comencem la pujada ( i com pujava…) en direcció de les Roques Blanques.
La pujada comença forta, es suavitza poc abans d’arribar a l’alçada de les Roques Blanques i torna a ser forta poc abans d’arribar al Coll de Pallerols. Una vegada al Coll, decidim reposar i fer el típic esmorzar (“Xicu” a les 10 hores, peti qui peti…). Des d’aquí ja podem veure perfectament tota la vall on està situat el monestir i part de la badia de Roses i el Canigó al fons.

Seguim en direcció nord i poc a poc ens anem acostant al Puig d’en Jordà. Per arribar-hi primer passarem pel coll del Teixó. Ara ja veiem Banyuls. El camí aquí ja es fa molt més agradable tot i el fort vent ja que perdem alçada anant cap al Coll del Torn.
Tot seguit comença la pujada i arribem al Puig de la Calma. No cal dir que les vistes des d’aquí be valen la pujada. Dues fites ens indiquen que hem arribat al cim. Des d’aquí veiem la Torre de Madaloc, i darrera seu s’amaga Cotlliure.

Arribats a aquest punt seguim en direcció oest que ens portarà al Coll de Platja. Un cop al coll seguim la pista avall i en poc més de cinc minuts trobem un rètol que ens indica una drecera per arribar al monestir. Només cal prendre aquesta drecera muntanya avall per arribar al nostre punt de partida en uns 20 minuts. En resum una excursió molt complerta per poder conèixer la zona del Monestir des de l’aire.

Per veure més fotos: http://picasaweb.google.com/xirucaiforquilla/SantQuirzeDeColera?feat=directlink

Sant Pere Pla de l'Arca - Castell de Rocaberti (19/09/09)

2009-09-23T20:35:00.000+02:00

Un dia especialment bo per caminar tot i la baixa participació (la més baixa de totes), amb només cinc participants.

Durant l’ascensió des de La Jonquera cap al Mas Brugat, Roc Lluent i l’Ermita de Sant Pere Pla de l’Arca, amb temps núvol, just per no patir fortes calors ni grans suades, vàrem poder gaudir d’un paisatge extraordinari i unes explicacions històriques de la zona a càrrec d’en Ramon també excepcionals. Un cop a l’Ermita de Sant Pere, vam aprofitar per esmorzar i fer un traguinyol (però aquest cop no de vi...; a n’en Xicu se l’hi ha rebentat la bota.); després de l’avituallament continuarem la nostra marxa cap a les mines de Sant Pere, i dolmen del Pedreguer; punt culminant de la nostra marxa, (lloc on es podia veure la panoràmica de Les Salines, massís del Canigó, amb tots els pobles del Roselló a la seva falda, també vèiem, Sant Cristau, Puig Neulós i al fons de tot, direcció França el pic de Bugarach - cim culminat de les Corbières dins el departament de l’Aude- ). d’allà agafàrem un camí que ens portà, ja de baixada, a l’Esquerda de La Bastida, on vam poder contemplar el Castell visigòtic i més endavant el Castell de Rocaberti, lloc espectacular on aprofitàrem per fer una parada i gaudir; simplement gaudir...; continuàrem cap al mas Brugat i d’allà a La Jonquera. Total de marxa van ser 5:30 hores.

Per veure més fotos: http://picasaweb.google.es/xirucaiforquilla/SantPerePlaDeLArcaCastellDeRocaberi?feat=directlink

Cantonigròs - Santuari de Cabrera (19/07/2009)

2009-07-22T20:35:00.002+02:00

En un dia excel·lent per anar a caminar (14,5º C a Cantonigròs) a primera hora i amb màxima participació del grup xiruca (16 persones); la segona millor marca i la primera de les sortides a fora.
Sortim de la carretera fins arribar al pont de la Rotllada, a partir d'aquí, es tracta sempre d'anar seguint les marques blaves, que ens portaran fins al Santuari de Cabrera. Seguim el camí que ens porta pel mig d'un pla. Deixem primer la Rotllada a mà dreta, després can Caselles a mà esquerra i finalment, quan trobem la desviació a la dreta cap a la masia d'Aiats agafem el camí de l'esquerra (menys marcat i amb reguerons fets per la pluja).El camí transcorre enmig del bosc i té trams més marcats, d'altres més rocallosos i algunes clarianes que ens permeten gaudir d'una magnífica vista de la vall. Després de caminar una hora aproximadament, arribem al Coll de Bram al peu de la penya de Cabrera. Arribant a dalt de tot, podem veure ja el Santuari de Cabrera per la part de darrera. Caminant 100 metres, arribem al nostre destí. Des d'aquest punt es pot veure el Pedraforca, Montserrat, el Canigó, els Pirineus i un munt de llocs més sempre que el dia ho permeti. Per tornar, desfem el mateix camí.

Un cop a baix ens trobem el grup de forquilla, ara sí que som colla, semblem una escola, (30 persones al restaurant) només ens falta l’autocar.

Per veure més fotos: http://picasaweb.google.com/xirucaiforquilla/CantonigrosSantuariDeCabrera19072009?feat=directlink

Sopar mal anomenat " de l'enveja "

2009-07-09T20:30:00.000+02:00

El passat dissabte ( 04.05.09 ) es va fer el sopar de la secció femenina del xiruca i forquilla ( per alguns integrants de la secció masculina mal anomenat " sopar de l'enveja " ).
Teníem el llistor força alt, però em sembla que ens hi vàrem acostar força, fins i tot m'atreviria a dir.... superar !!!!

Per començar ens varen rebre amb un còctel de benvinguda a escollir entre diferents begudes ( cava, suc de tomata , gaspatxo, refresc.... ) acompanyat d'un pica-pica variat.., de plats per l'àpat van tenir molt d'èxit: el cruixent de formatge i el mill fulls de peus de porc, que us puc assegurar que estaven per llepar-s'hi els dits, doncs ho vàrem tastar una mica tot.
Pel que fa als segons plats, gairebé per unanimitat, es va escollir el magret d'ànec en totes les seves versions de cru, al punt, molt fet, cremat !!!!,....bacallà a la mousselina d'àpit, confit d'ànec i a les postres quan ja no podíem més, un bon assortit de pastissos!!!!! cafè, i ..... cigarretes per a les fumadores eventuals !!!!

Després d'aquest fabulós àpat, necessitàvem una copa per a fer-lo baixar i vàrem anar al bar de Castelló d' Empúries " Mascel.li " situat als jardins de darrera de la Catedral, un lloc molt agradable i acollidor, aquí, al cap d'una estona el grup es va segregar, doncs hi havia alguna noia que tenia obligacions maternals ( inconvenient que no pateix la secció masculina ) i varen decidir de marxar cap a casa, però per a la resta, sense tantes obligacions, la nit encara era jove i la vàrem acabar a la nova zona nit de Figueres, escoltant música de la "nostra època ", recordant vells temps !!!!!

A partir d'ara, la secció masculina té un nou repte..... ho superarà ???

Si vols veure més fotos:

http://picasaweb.google.com/xirucaiforquilla/SoparMalAnomenatDeLEnveja?feat=directlink

Sopar a Can Poncelas

2009-07-01T15:59:00.004+02:00

No va poder ser a Can Cassoletes... (què hi farem); però l’elecció de Peralada a Can Poncelas va estar molt encertada. Aquí van unes imatges...

Per veure més fotos; però no moltes... (je,je,je...); clica al enllaç: http://picasaweb.google.com/xirucaiforquilla/SoparHomes?feat=directlink

Xiruca i Forquilla a La travessa de Portbou

2009-06-30T18:45:00.003+02:00

Crònica de infojonquera.cat

Els dies 26, 27 i 28 de juny d'enguany el Centre Excursionista Jonquerenc va tornar a realitzar la Travessa de l'Albera que tradicionalment es fa el darrer cap de setmana de juny. En aquesta edició van ser 18 els components de l'expedició, majoritàriament de la Jonquera i Cantallops, que guiats per Carles Plana i Carles Taulera van ser guiats fins a la platja de Portbou.

Els excursionistes van tenir pluja el divendres però el dissabte i el diumenge van gaudir d'un temps molt bo. Com ja ve siguent habitual, no hi va faltar una visita sorpresa... però amb canvis. De fet ja és tradicional que una guilla visiti de nit el campament de vivac que els mebres del CEJ organitzen al voltant del refugi de la Tenyareda la nit del divendres. Però la tradició també fa que la visita ja no sigui sorpresa i per tant la guilla acaba per marxar fastiguejada per no poder menjar res davant la previsió dels expedicionaris que van tancar i agrupar les motxilles. Els cas però va ser que a la segona nit, de dissabte, que també es fa en campament vivac al Coll del Torn, sobre la carena que envolta el monestir de Sant Quirze de Colera, es va rebre la visita inèdita en aquest paratge d'una guilla, que de nit es va posar "les botes" fent un gran sopar a costa de l'esmorzar dels expedicionaris. Motxilles esparracades com a resultat final i un dubte: seria la guilla de Puigneulós que, per revenja de la nit anterior, els va seguir tot dissabte esperant la seva oportunitat? Qui sap...

Puigsacalm (14/06/2009)

2009-06-16T20:25:00.002+02:00

El camí comença just a dalt del coll de Bracons remuntant un petit marge de pedra que trobem a la banda dreta si venim de Joanetes. Pujarem al Puigsacalm per la carena (aconsellats per una família molt amable i simpàtica de Torelló) tot resseguint tots els pics que es succeeixen un darrere l'altre (això si gripan i bufant una mica...) , primer la Roca del Corb, més tard els Tossells coronat per una senyera (1.456m.), lloc on hem esmorzat i finalment abans d'arribar al Puigsaclam ens trobem amb el Cibaderes (1.446m.). Just després de passar pel Puig de les Cibaderes el camí planeja una mica i fins i tot en alguns llocs baixa una mica tot encarant-nos cap al Puigsaclam.La vista del cim del Puigsacalm (1.515m.) és realment bona. La Badia de Roses, la Plana de Vic, la vall d'en Bas, el Pedraforca, el Canigó i el Puigmal, el Montseny, Bellmunt, Cabrera i Montserrat en un dia clar.

Per tornar agafarem per on hem vingut i just al final de la pujada forta del Puigsacalm continuem recta direcció a la font Tornadissa i cap al Coll de Sant Bartomeu.Aquesta part final es fa per un camí de Bosc on predominen principalment les fagedes i el boix, finalment arribem a la collada, punt inicial de la nostra excursió pel Puigsacalm.

Des de Xiruca i forquilla volem agrair a la família de Torelló pel consell donat de modificar la nostra ruta i passar per la carena, amb unes grimpades molt entretingudes i sense cap mena de dificultat. Va ser la millor opció.

Per finalitzar el dia, forquilla a l’Hostal dels Ossos. Cuina volcànica.

Per veure totes les fotos, cliqueu sobre l'enllaç: http://picasaweb.google.es/xirucaiforquilla/Puigsacalm?feat=directlink

Colera - Grifeu (Per camí de ronda)

2009-05-27T11:46:00.005+02:00

Ruta: Platja de Colera - Punta del Frare - Platja de Garbet - Cap Ras - Platja de Grifeu (Llançà).
Descripció:Camí de ronda des de Colera a Llançà. El camí surt del port esportiu de Colera, i tot passant vora el mar hem d'arribar a la platja de Grifeu.
Aquests camins antigament s’utilitzava per a vigilància de la costa i per accés als conreus de la zona: vinya i olivars. El paisatge que s’observa és molt divers, des de penya-segats i costes rocoses típiques del Cap de Creus a platges arenoses amb formacions dunars. Va ser una excursió molt espectacular en quan a paisatge i també en quan a climatologia; un dia calorós i molt assolellat .
També cal destacar el Picnic així com el cremat que va proposar i va fer en “Xicu” amb la col·laboració de la resta de companys. Molt bé “Xicu”, i molt bo el cremat.

Per veure més fotos : http://picasaweb.google.es/xirucaiforquilla/ColeraGrifeu?feat=directlink

Un Camí de l'exili (Per Miquel Serrano)

2009-05-05T22:36:00.001+02:00

Després de 2 anys de guerra, la situació internacional va decantar la victòria militar dels rebels i traïdors a la República democràtica legalment constituïda. Un cop es va veure clar que les democràcies com França i Anglaterra no intervindrien i que Rússia pactava amb Alemanya, la guerra ja era gairebé perduda pel sector lleial a la constitució i la democràcia. Amb la derrota de la Batalla de l'Ebre va començar el replegament cap a Catalunya de bona part de l'exèrcit republicà. Al desembre de 1938 començava la campanya militar contra Catalunya i a principis de febrer tot el territori català ja estava ocupat pels franquistes. A Espanya es va escenificar un primer assalt del conflicte entre les democràcies i les dictadures en què el feixisme es va imposar.

Va ser en aquest interval de temps que el front de guerra arribà a la comarca de l'Alt Empordà, quan es va evacuar el tresor econòmic i artístic de la República i quan va passar el major nombre d'exiliats per la zona (Coll dels Belitres, Coll de Banyuls, Coll de l'Auleda, Coll del Portús, Coll de Manrella, Coll de Lli, Les Salines, Costoja, Beget, Coll d'Ares, Coll Pregon, Puigcerdà, etc.) El Mas Perxès va servir de seu de la Generalitat abans de marxar a l'Exili i de dipòsit d'obres d'art català procedents del Museu d'Arqueologia de Barcelona i altres fons. Van allotjar-s'hi els escriptors i artistes de la Institució de les Lletres Catalanes, que hi van fer la seva darrera reunió el 27 de gener, i personalitats culturals i polítiques com Lluís Companys, Carles Pi i Sunyer, Antoni Rovira i Virgili, José Antonio Aguirre, Pompeu Fabra, Pau Vila, Pere Bosch Gimpera, Mercè Rodoreda, Joan Oliver, Sebastià Gasch, Xavier Benguerel, Anna Murià, diputats del Parlament Català, funcionaris de la Generalitat i del Govern Basc, fins a un total de 300 persones que s'hi van estar entre finals de gener i principis de febrer del 39. Quan el grup més nombrós va marxar a França el 31 de gener, un vell Pompeu Fabra va dir molt conscientment i tristament que marxava a morir a França.

El Mas de Can Bech de Baix va ser un dels allotjaments a la zona de Juan Negrín, president del Govern de la República. El dia 4 de febrer van bombardejar la zona, cosa que, entre d'altres raons, va precipitar la fugida final dels principals dirigents polítics republicans, que van marxar pel Coll de Lli la matinada del diumenge 5 de febrer de 1939.

El Coll de Lli va ser el pas cap a l'Exili, guiats pels masovers de Can Barris (els avis d'en Lluís Moy). Van passar-hi el matí del 5 de febrer les comitives de Manuel Azaña (President de la República) i de Martínez Barrio (President de les Corts Republicanes), a més de Juan Negrín que els va acompanyar i després va tornar (no va marxar fins el dia 8 de febrer pel Portús). Les comitives del president Companys i Aguirre van passar unes hores més tard, tot i que havien quedat per passar junts, els dirigents espanyols van avançar la sortida per no compartir-la amb els dirigents autonòmics. Van caminar un tros des del camí al coll, on van quedar-se els cotxes, fins a Les Illes, on els van rebre les autoritats franceses.

El 1981 es va fer un monument de record als exiliats i al president Companys al Coll de Manrella. Actualment, des de la creació del Museu Memorial de l'Exili i les actuacions del Memorial Democràtic, s'està treballant per recuperar, senyalitzar i revalorar el patrimoni memorial de la zona (Portús, La Jonquera, Agullana i La Vajol).

Un Camí de l’exili. (AGULLANA – LES ILLES)

2009-04-28T22:14:00.000+02:00

Commemoració al 70è aniversari de la retirada republicana

Distància total (aproximada): 7-8km
Desnivell: 500 m (210msnm a Mas Perxés i 710 msnm a Coll de Lli)
Durada (aproximada): 4 h (anada )
Descripció: El nostre guia en Miquel Serrano ens ha preparat una ruta que comença a la primera corba inhabilitada de la carretera GI-501, que puja d’Agullana a La Vajol. D’aquí s’arriba fins al Mas Perxés, a Can Bech de Baix (residència de Negrín), passant per Can Brell, pujant fins a Can Quera i d’aquí al Coll de Lli i Les Illes. A part de poder gaudir d’aquests masos històrics, també hem de destacar la vegetació de la zona, en aquest moment exultant, degut a les precipitacions d’aquests darrers mesos, i amb arbres monumentals de molt interès.
Hi ha algun tram amb un fort desnivell i pel mig del bosc, un xic brut però que es passa bé (200m), entre Can Brell i Can Quera

Llocs d’interès:
Mas Perxés (mas confiscat durant la guerra, dipòsit d’obres d’art de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, refugi dels escriptors de la ILC i altres artistes i intel·lectuals, polítics i funcionaris de la Generalitat, a més del President de la Generalitat i el president del Govern Basc)
Can Bech de Baix (mas confiscat durant la guerra, residència puntual de Juan Negrín durant els mesos de gener i febrer de 1939)
Can Quera (mas de La Vajol, sota del Coll de Lli, entre Coll de Manrella i Coll de Lli, actualment casa de turisme rural)
Coll de Lli (lloc de pas de refugiats camí de Les Illes. El 4 de febrer de 1939 van passar-hi diversos escriptors catalans de la ILC refugiats a Mas Perxés i el 5 de febrer, les comitives dels presidents Companys, Aguirre, Azaña i Martínez Barrios, presidents de la Generalitat Catalana, del Govern Basc, de la República Espanyola i de les Corts Espanyoles).
Les Illes (Poblet de Morellàs on van arribar molts refugiats republicans l’hivern del 1939)

Enllaç de l'àlbum: http://picasaweb.google.es/xirucaiforquilla/AgullanaLesIlles?feat=directlink

Coll del Medàs, Collet de Baix i de Dalt i les fonts

2009-03-19T19:45:00.007+01:00

Amb un temps excepcional (una mica massa i tot, sobretot de calor...) i amb una participació record (17 persones i 3 gossos); l’excursió va transcórrer - amb el nostre guia Lluís Serrano- per la Carena de Saus, el punt de partida va ser la plaça de Cantallops, vàrem sortir direcció el camí vell de Requesens i ascendirem pel còrrec de Les Comes fins arribar al Collet dels Burros, tot just abans vàrem veure les restes del Dolmen del Puig Gros. Continuàrem ruta i només amb cinc minuts ens plantàvem al Coll de Medàs (Coll d’Ermedàs), lloc on el nostre guia ens va mostrar una sèrie de Dòlmens ( Dolmen Medàs I, Medàs II i Medàs III ); a continuació ascendirem per la carena de la Banya de Saus (500 m. d’alçada aprox.), a mig camí del Collet de Baix, aprofitàrem per esmorzar.

Ja en el Collet de Baix visitàrem el Dolmen del Collet de Baix i tot seguit direcció cap el Collet de Dalt en Lluís ens va ensenyar un abric molt interessant i que gairebé ningú coneix; una balma enorme, on hi poden estar vàries persones aixoplugades. Des d’allà començàrem el descens , primer trobàrem la Font d’en Ferreret, després la Font del Clot de la Tina i a tres minuts la Font del Solanà, llocs molt bons per poder refrescar-nos una mica. I finalment continuàrem seguint la riera de Torrelles i passant per diferents gorges com la d’en Peremala fins arribar a Cantallops.

CRONOLOGIA DE DÒLMENS VISITATS DARRERAMENT.
Mas Baleta I - Lluís Marià Vidal 1894 - 4.500 Dolmen simple / Galeria Catalana.
Coll del Madàs I - Leandre Genís / ACEJ 1980 - 4.750 Sepulcre de corredor /Galeria Catalana.
Coll del Madàs II - Jaume Sabiol 1987 - 5.500 Sepulcre de corredor.
Coll del Madàs III - Jaume Justafré1994 - 5.500 Sepulcre de corredor.
Coma del Gall - Jaume Justafré 1987 - 5.500 Sepulcre de corredor.
Puig Gros - Jaume Justafré 1998 - 4.750 Sepulcre de corredor.
Collet de Baix - Lluís Serrano 1999 - 5.500 Sepulcre de corredor.

Per veure més fotos:
http://picasaweb.google.es/xirucaiforquilla/CarenaDeLaBanyaDeSaus?feat=directlink

Sortida als Aiguamolls de l'Empordà (17/02/09)

2009-03-14T20:42:00.004+01:00

El passat dissabte 14 de Febrer vàrem visitar els Aiguamolls de l'Empordà amb la intenció de conèixer una mica aquest Parc Natural de la nostra comarca i la seva fauna, posant especial atenció als ocells. Per això, comptàvem aquesta vegada amb l'Albert que ens faria de guia i ens portaria per varis indrets de parc, visitant els diferents hàbitats i els ocells que s'hi poden trobar en aquesta època, que serien bàsicament el gruix dels ocells hivernants que encara hi ha per aquestes dates, juntament amb algun dels migrants més primerencs que ja s'hi poden trobar. El temps resultà prou agradable, llàstima que en quant a fauna no fou un dia massa brillant, i trobàrem a faltar algunes espècies i bastants efectius. Sort que l'Albert tenia algun ocell ensinistrat que ens salvà la jornada...

Repassant la lliçó al Matà.

Foto del grup al capdamunt de les antigues sitges d'arròs ara convertides en aguaits-miradors. Observatori Senillosa.

Aprenent a distingir algunes de les espècies d'ocells des de l'aguait Quim Franch.

Pit-roig (Erithacus rubecula), una típica espècie hivernant al parc.

Vista dels Estanys del Matà des de l'Observatori Senillosa. Al fons s'aprecia la badia de Roses.

Crònica dedicada especialment als que ja la donaven per perduda. Ja ho veieu, qui ho havia de dir!! un mes després de fer la sortida i entre bolquers, biberons i apiretals, hem estat capaços de trobar el moment per poder-ho fer...

Dòlmens i Menhirs (Per Lluís Serrano)

2009-01-21T21:37:00.004+01:00

El dissabte 17 de gener, l’amic Xavi Boix, va comentar-me que estaria bé que fes una petita explicació dels dòlmens pel bloc de “Xiruca i forquilla”. Així doncs, intentaré fer una breu comunicació d’algunes generalitats i, pel més específic, es poden consultar obres que són de referència sobre aquestes representacions culturals del neolític. Cal dir, que la concentració de monuments megalítics de la serra de l’Albera és realment extraordinària i que representa un patrimoni cultural de primer ordre que cal conèixer i preservar.

(Dòlmen Baleta III en fase d'Excavació 2006)
Els dòlmens són monuments funeraris que eren utilitzats per la inhumació individual o col·lectiva d’una comunitat, clan o tribu determinada. Els menhirs, les pedres dretes, serien llocs de reunió i de culte. En no tenir els referents ideològics i codis del seu univers cultural desconeixem molts aspectes d’aquestes societats del passat. Els monuments megalítics són doncs, la representació de les creences – fruit de la interrelació amb el medi natural – d’aquesta societat agricultora i ramadera. Un dels conjunts megalítics més destacables de l’Albera és el del mas Baleta, a cavall dels termes de Cantallops i La Jonquera. En aquest indret comptem amb un menhir ajagut, al puig de la Llosa, en el trencant de terme; el dolmen de mas Baleta I, donat a conèixer per la ciència el 1894 i que faria de fita municipal entre els dos termes citats; el dolmen de mas Baleta II, plenament a La Jonquera; i el dolmen de mas Baleta III que, després d’una excavació arqueològica portada a cap pel doctor Tarrús, entre 2004 i 2006, ha descobert un recinte megalític extraordinari contemporani als dolmens que l’envolten. Aquest recinte estaria composat per un de sobreposat a un més antic i envoltat per tombes del bronze final. Així doncs, cal destacar les pervivències – amb un arc cronològic de 2000 anys – d’aquest lloc de culte on diferents cultures li han donat continuïtat i importància. És un lloc de referència i les interpretacions són diverses, des d’un rellotge solar que marcaria els solsticis a un indret de culte a la fertilitat. Tanmateix, es tracta d’un lloc excepcional que cal conèixer i respectar.

(Puig de la Llosa)

Per una introducció al patrimoni que representen els monuments megalítics existeix l’obra “clàssica” de TARRÚS GALTER, Josep; BADIA HOMS, Joan; BOFARULL GALLOFRÉ, Benjamí; CARRERAS VIGORÓS, Enric i PIÑERO COSTA, Miquel-Dídac. Dòlmens i menhirs. 111 monuments megalítics de l’Alt Empordà i Vallespir oriental. Figueres: Brau Edicions, 1996. Per un estudi més específic tenim el magnífic treball de tesi de TARRÚS GALTER, Josep. Poblats, dòlmens i menhirs: Els grups megalítics de l’Albera, serra de Rodes i cap de Creus. Girona: Diputació de Girona, 2002.

Lluís Serrano
20 Gener 2009

Altres informacions les podreu trobar a:

http://personal4.iddeo.es/joanfd/ceo/btll137/dolmens.htm

http://www.lamalla.cat/turisme/rutes_escapades/article?id=81150

Estanys de La Jonquera (17/01/2009)

2009-01-18T16:00:00.004+01:00

En la sortida de xiruca als estanys de La Jonquera, hauríem de destacar primerament la presència de sector femení que es va incrementar notablement en relació a les altres sortides; aquesta sortida d’unes 4 hores de duració aproximadament, va tenir lloc a la zona dels estanys de la Jonquera; una volta molt complerta a on vàrem poder visitar bàsicament dòlmens, menhirs i estanys entre d’altres... l’itinerari va ser, sortint de Cantallops direcció Can Martí del Mas, cap a la Verneda, i en trenta minuts érem al Mas Baleta, lloc on aprofitàrem per pujar al Puig de La Llosa (203m), petit turó a on hi trobem un menhir ajagut; amb una vista excepcional de la plana empordanesa i la Serra de l’Albera, també vàrem visitar els tres dòlmens Baleta I, II i III; zona on el nostre company i amic Lluís Serrano va aprofitar per fer-nos unes petites explicacions tècniques sobre els treballs d’excavació i també la distribució del Dolmen “Baleta III”. Després seguirem direcció el Mas dels Estanys, i aprofitàrem per esmorzar en el Dolmen Estanys III – en vistes als estanys Petit i Gran; un cop finalitzat l’àpat continuàrem visitant dòlmens i menhir de la zona dels estanys (Estanys I, II, III i Menhir I i II i també el menhir Querafumat; un cop allà agafarem direcció al mas del mateix nom i continuàrem per la pista que porta des de Capmany cap a Cantallops; però vàrem desviar-nos per visitar també el Mas Faig, i el Monestir medieval de Sant Bartomeu de Bell-lloc, des d’allà vàrem tornar pel camí que passa pel mas petit de Bell-lloc a on més endavant hi trobem la font de la Teula i pel mas Flequer fins arribar a Cantallops.

Per veure més fotos: http://picasaweb.google.es/xirucaiforquilla/EstanysDeLaJonquera?authkey=T36V25KQ4Vw&feat=directlink

1era. Festa del Xuixo (20/12/2008)

2009-01-05T17:43:00.003+01:00

Com que som llaminers de mena i per anar fent boca de cara a les festes de Nadal, el passat dia 20/12/2008 vàrem organitzar una mena de festa del xuixo. De fet, el xuixo era l'excusa per retrobar-nos un cop més, i passar una estona junts i de bon rotllo. Potser perquè va ser un xic precipitat no vàrem ser gaires, per la qual cosa esperem ser més colla de cara a futures trobades. Ens vàrem jalar una bona colla de xuixos i ho vam acompanyar d'una excel·lent garnatxa, el vi dolç més típic del nostre Empordà. Aprofitem també des d'aquest racó d'internet per reivindicar -a part de la garnatxa- el xuixo, aquesta dolça gormanderia que ha estat entre nosaltres des de sempre i que va quedant arraconada dels mostradors de les pastisseries, desbancat per altres dolços molt menys nostres i -diem-ho tot- molt menys llaminers. Per cert, aquesta vegada eren fets del mateix dia, expressament i per a l'ocasió a la Pastisseria Albera. Gràcies Víctor!!
Vàrem rematar la tarda tot jugant a la "Rana", un joc molt divertit importat de Llatinoamèrica i fruit, en el nostre cas, del bon bricolatge del company Joan.

Les Gavarres (13/12/08). Secció Forquillaire

2008-12-17T15:55:00.004+01:00

Si la sortida del nostre grup a Les Gavarres fou un èxit en l'aspecte xirucaire, no ho fou menys en la seva vessant gastronòmica. I és que la fonda "Els Metges" de Sant Cebrià de Lledó ens va sorprendre gratament. Una posta en escena totalment casolana, el bon tracte i el millor tiberi varen fer que ens trobéssim com a casa des del primer moment. Amanides amb ingredients en perill d'extinció com ara els bitxos i el bròquil confitats, seguides d'embotits, pa amb tomata, torrades -gràcies Daniel-, anxoves, escalivada, i uns cargols picantots que ens serviren per entrar en matèria i començar a espantar la fred. Després vingueren l'aviram i les carns rostides, a la brasa, pota i tripa de xai, etc. Tot un reguitzell de plats contundents i a triar, per anar-hi anant i no deixar refredar la forquilla, acompanyats amb patates fregides, mongetes seques i alguna xuia. Tot regat amb vi negre de la casa i una "graciosa" de les de tota la vida, la Casa Negre de La Bisbal. Per postres, tot i haver-hi també prou varietat, la majoria vàrem seguir les recomanacions del nostre sherpa –en Xicu- i vam triar l'especialitat de la casa: el flam de carajillo. Memorable.La sobretaula, com ha de ser en aquests casos, es va allargar força, amb cafès, rialles i alguna copa. Mentre algun de nosaltres assaboria la tarda badant a la vora del foc, a defora continuava bufant una tramuntana glaçada, començava a fosquejar i l'escamot d'ovelles ripolleses s'en tornava cap al corral. Una vetllada inoblidable. Hem deixat el llistó molt alt per a la propera sortida. Costarà superar-la, aquesta....gràcies Xicu!!

Les Gavarres (13/12/08) Part de Xiruca...

2008-12-15T09:28:00.006+01:00

Sortida a 2/4 de nou de La Palanca (Cruïlles), un cop allà vàrem passar pel mas i el molí de Can Coia, seguírem per la riera d'en Molinas i després a la font rovellada de Can Mercader, tot seguit vàrem passar per la Font del Músic i en arribar al mas Matas vàrem aprofitar per esmorzar (10:30a.m.), en acabar ens enfilàrem amunt fins arribar a la font i l'arboç de Can Genoher, (un arboç inmens i milenari). Seguírem la marxa fins al cim més alt de les Gaverres, el Puig d'Arques de 536 metres i després vàrem seguir una pista a prop de la carena fins arribar al Coll del Matxo Mort i d’allà als Metges per fer una cervesa ben fresca i una bona "xefla" !!!!.

Excursió de dificultat fàcil, 5 hores de excursió total. Ens fem una idea de com és el massís de Les Gavarres.
Enllaç a més fotos:http://picasaweb.google.es/xirucaiforquilla/LesGavarres#

Sant Julià dels Torts des de La Jonquera (08/11/08)

2008-11-22T21:35:00.000+01:00

Sortida de La Jonquera pel túnel que hi ha davant de “La Caixa”, anem pel Carols i pugem pel Còrrec de les Vinyes i el Mas de La Granja, a on ens portarà fins al Can Morató i Cal Tronc; des d’allà iniciem la pujada final, per la pista forestal, fins a l’ermita de Sant Julià dels Torts (380 m.) a on fem un bon esmorzar. El descens el realitzem pel Mas Llong, i durant la tornada visitem el Dolmen dels Planers de la Serafina, i en un no res ja ens tornem a trobar a La Jonquera. Per veure més imatges: http://picasaweb.google.es/xirucaiforquilla/SantJuliDelsTorts?authkey=DIl45WBtrA0#

De Portlligat a Cap de Creus (4/10/2008)

2008-10-30T12:38:00.000+01:00

Excursió des de Port Lligat a Cap de Creus, pel camí de Ronda. Parada tècnica per esmorzar a Cala Jugadora, i després visita a la cova de “s’infern” i també al naixement o mort del GR-11 (Gran recorregut que va de punta a punta del Pirineus per la banda espanyola.). Un cop finalitzada l’excursió àpat al restaurant Cap de Creus, acompanyats de les dones i dels més petits.

Per veure més fotos feu clic a:http://picasaweb.google.es/xirucaiforquilla/CapDeCreus?authkey=2XthvT21SyE#

Santa Llúcia des de Cantallops (06/09/08)

2008-10-28T10:41:00.000+01:00

Hola a tots,

Aquí us fem arribar les imatges del naixement d’aquest grup excursionista; tot s’inicia en aquesta excursió de Cantallops a Santa Llúcia i tornada pel mas Baleta a la zona dels estanys de La Jonquera.

Podeu trobar més fotos a : http://picasaweb.google.es/xirucaiforquilla/SantaLlCia?authkey=Jpogn_Fz9rY#