Dissabte passat vam tenir l’oportunitat de passejar per les muntanyes més properes a la població: el Roc de la Penya, la carena de Terres Blanques i Abellars. En sortir, feia un airet de tramuntana fred i lleuger, intermitent. El clima convidava a grimpar costa amunt, la claredat era extraordinària i la visibilitat d’una intensitat aclaparadora, sud enllà. Vam redescobrir uns indrets aspres i concrets, amables i dispersos. Després del cementiri visitàrem la font de Can Quim Daviu, una raconada de retir i de simbiosi de natura i cultura: una mina d’aigua, una taula i bancs de pedra, i un hort abandonat esquitxat de rebrots d’acàcies nascudes després del gran incendi de 1986. La família Gumbau Vicens, a principis de segle XX, hi anava a fer berenars quan no els visitants ocasionals. A partir d’aquest moment, seguint el camí que porta a Santa Llúcia i Abellars, comença un caos rocós d’afloraments plutònics, univers mineral, granit, llúpies enormes de quars, feldespat i mica. Per alguns l’origen del nom del poble: “pedres de llúpia”, “Canta-llops”. Penyes modelades pel vent i l’aigua, esberlades per suros i alzines, atalaies monumentals per contemplar un paisatge excepcional que ens fa únics i particulars.
La primera etapa fou pujar el Roc de la Penya per l’Escorxada i esmorzar arrecerats del vent, just sobre les dues grans penyes descomunals que donen personalitat i imatge, fortalesa i resistència, identitat. Aquest rocam és amagatall de corbs i altres aus, abric i refugi, santuari. La següent fita fou la cota màxima dels 550 m s.n.m., aproximadament, de la carena de Terres Blanques. Aquí vam poder veure la potència amb la que s’aixeca l’antiga muntanya comunal, la serra de les Canals. Tot seguit, uns metres enllà i cap a orient, just a sota d’un aflorament vertical metamòrfic amb unes cassoletes gravades, probablement prehistòriques, vam construir un improvisat pessebre amb tres o quatre lloses del voltant. En aquest moment en Daniel va començar a cantar la nadala Adeste Fideles (Fidels apropeu-vos) que coronà un moment entusiasta i plaent, entre el catolicisme cultural i visions d’antics cultes pagans a la mare terra. Esplèndid.
Després vam començar a descendir vers ponent i visitàrem el mas d’Abellars, el mas Bruc dels documents vells. D’aquí al peu del Roc de Sant Jaume, un topònim antic que ens recorda l’antiga església de Sant Jaume del poblat medieval d’Abellars. Aquesta església abandonada i oblidada, probablement i segons testimonis, fou destruïda durant els anys setanta del segle XX. Tot un drama. El “diccionario” de Pascual Madoz en guardà testimoni el 1845 en fer referència a “los vestigios o ruinas de una iglesia que hubo en la montaña”. Altres documents medievals donen fe d’aquest centre de culte que es trobava a prop o al peu de l’antic camí de Cantallops a La Jonquera i Agullana, una ruta que en part està mig perduda entre un sotabosc que la societat de caçadors neteja de tant en tant.
Dissabte dia 12 de desembre. Matí de retrobament i exaltació, coneixença i posada en valor d’un patrimoni magnífic, extraordinari i únic. Jornada tel·lúrica i equilibrada. Camins de pau.
Lluís Serrano
Desembre 2009
