Roc Colom i les Collades de Parmal (24/05/2014)

Primavera, temps per passejar per la natura, en aquesta ocasió, dia excel•lent per fer una bona caminada, tot i que aquest cop no érem molta colla. 

El punt de sortida era Les Pipes, d’allà ens dirigírem al llac i un cop passat, puja que pujaràs fins a les collades de Parmal, just a sobre de Roc Colom (901 m.). Per admirar un dels molts grans valors que tenim en el nostre patrimoni natural. Les vistes panoràmiques de la plana empordanesa amb tot el seu esplendor, que efectivament, va aconseguir que quedéssim en silenci, embadalits contemplant aquesta meravella. Com la passada vegada que varem pujar per aquest indret , no varem saber trobar la mina de Roc Colom. Aquesta mina s’extreia mineral de ferro. Està composada per una sola galeria d'uns 50-60 metres, explotada a finals de XIX, i actualment es troba amb molt mal estat. Hi ha el perill imminent de que s’ensorri, segons informacions alienes.

En aquesta ruta a mesura que ascendíem anàvem  admirant la gran varietat de vegetació que té. La vegetació de Requesens, en particular i la de l’Albera en general, presenta diverses peculiaritats que la fan molt interessant, donant-nos la possibilitat d’estudiar una vegetació corresponent a climes molt diferents en pocs quilometres de distancia, ja que passem del nivell del mar on trobem un clima mediterrani pur fins als 1.256 metres de Puig Neulós, on podríem dir que ens trobem amb un clima atlàntic, corresponent a zones subalpines.

Un altre factor que ens condiciona el tipus de vegetació que podem trobar és el terreny, trobar-nos amb granits, pissarres i esquists principalment – formats amb els grans plegaments que van crear els Pirineus -, els quals donen un terreny àcid.

A continuació us presentem aquesta varietat de vegetació. Les zones planes de casa nostra es troben cobertes per brolles on dominen estepes, brucs, ginestes i d’altres espècies arbustives. A mesura que anem pujant passem a trobar una Sureda amb molt de matoll. Al arribar a l’Anyet trobem una zona amb vegetació de ribera. Després a mesura que ens acostem a Requesens trobem una Sureda, però ja sense tant sotabosc. Per sobre d’aquí – punt de partida de la nostra excursió – fins a uns 650 metres trobem un alzinar i damunt d’aquest, fins a uns 850 metres un bosc caducifoli mixta, format per roures, acompanyats d’aurons i altres arbres caducifolis. Per sobres d’aquests trobem una fageda, amb un sotabosc de grèvol a la part més alta i un cop arribem a la carena trobem una pastura, formació condicionada per l’acció de la ramaderia.

Cal dir que aquests canvis de vegetació no són sobtats, si no que hi ha un pas gradual entre unes espècies i les altres. Així per exemple, entre la Sureda i l’alzinar trobem una zona d’ impàs amb alzines i suros i així amb cadascuna de les formacions.

Als votants del Castell de Requesens trobem una vegetació exòtica, que no correspondria a la zona. Això és degut a l’acció de l’home des de fa molts anys que han anat repoblant amb espècies per embellir la zona.

En resum, una excursió simplement fantàstica. La natura i nosaltres.

Si voleu veure més fotos cliqueu aquí.

Barraques de pedra seca a Cantallops (13/04/2014)

El passat diumenge dia 13, diada de Rams, varem fer la nostra habitual sortida mensual. En aquest cas, es proposava donar a conèixer els encants d'un paisatge com les barraques de pedra seca, sovint desconegudes del terme de Cantallops. Acompanyats d'en Modest Soy i en Xavi Laporta, grans coneixedors d'aquesta matèria, varem visitar-ne algunes de les més representatives, que no queden massa lluny del poble. En Modest i en Xavi varen ajudar-nos a interpretar cadascuna d'aquestes construccions, fent-nos veure com i amb quines tècniques s'havien anat bastint, quines particularitats tenien, etc. Fins i tot en alguns casos gairebé podíem deduir un perfil humà del paretaire en qüestió. La veritat és que resulta increïble la quantitat d'informació que se'n pot obtenir si se'n tenen uns mínims coneixements. Va resultar una matinal interessantíssima i tremendament pràctica, perquè no hi ha com anar a veure-ho in situ per poder entendre la dificultat i l'art de construir sense cap mena de morter, ni res que lligui els materials. Una feina aparentment simple però complexa, enganyosament fàcil. Només pedra. Una sobre l'altra i anar fent, sense presses però amb precisió i coneixement i amb unes tècniques que pràcticament no han evolucionat des del Neolític. Una activitat de la que l'home, des d'antuvi, s'ha servit per a modelar el paisatge i domesticar-lo per a les seves conveniències, i que cal conèixer mínimament per saber d'on venim. Moltes gràcies Modest i Xavi!!!

Per a completar aquesta excursió i donar un caire màgic, abans de veure aquest extens patrimoni paisatgístic rural, en varem acostar a visitar la creu de Cauadiu a on l’Albert Campsolinas ens va explicar la història d’aquesta misteriosa creu, la qual us expliquem a continuació.

 La llegenda de la creu de Cauadiu.
Expliquen els més vells de Cantallops, que a la zona de Cauadiu -un bosc proper al poble- durant la guerra civil, un milicià republicà anava en direcció a França amb una important suma de diners per fer una compra d'armament. Malauradament, els seus propis companys el van trair i el van matar per robar-li els calés, enterrant-lo allà mateix a sota d'una gran llosa de granit. Temps després, dos germans bessons del poble ho varen descobrir, varen traslladar el cadàver al cementiri municipal per donar-li una sepultura "com calia" i en aquella llosa hi varen fer una creu amb pedres perquè en quedés un record. Moltes dècades després, es forjà una llegenda que deia que si anaves allà i desfeies la creu, aquesta en pocs dies es tornava a formar tota sola. Recordo que de jovenots -alguna nit de gresca i amb ganes d'emocions fortes- hi havíem anat a desfer-la per veure què passava i al cap de pocs dies efectivament la creu tornava a ser-hi com si res no hagués passat. També hi havia qui deia que alguna persona del poble, directament implicada en l'assassinat, es dedicava a refer-la fruit del seu penediment.

Sigui com sigui, veritat o no, gairebé vuitanta anys després la creu continua allà mateix amb les pedres gairebé falcades per la molsa, senyal que fa temps que ningú les mou. I posats a alimentar llegendes, creences, supersticions o digues-li com vulguis, només afegir que en el gran incendi que afectà l'Empordà l'istiu passat, el foc arribà just fins a aquest punt del bosc i d'allà seguí en direcció sud, però de la creu cap al poble no va passar, com si aquesta hagués aturat el foc...

Text d’aquesta llegenda extret del bloc de l’Albert “Forat Gatiner”

Paisatges de la Pedra seca.

La pedra seca és el nom que pren un tipus d'arquitectura tradicional popular on la pedra s'utilitza en sec, és a dir, sense cap mena de morter, argamassa o material d'unió entre les diferents peces. En aquest tipus d'arquitectura les peces es van encaixant pel seu propi pes, presentant tipologies constructives molt diverses. La construcció en pedra seca és un mètode senzill i relativament ràpid, basat en materials locals, sovint pedres de rebuig dels propis camps de conreu, i es realitza fonamentalment a mà. Això ha permès un aprofitament racional dels recursos de cada territori i la seva integració en el paisatge.

La pedra seca és un dels principals elements estructuradors dels paisatges rurals de Catalunya, de la conca mediterrània, així com també de molts racons del planeta, i constitueix un testimoni d'una activitat humana ancestral que ha modelat -i modela- un tipus determinat de paisatge: el paisatge de la pedra seca. Als paisatges de la pedra seca en conjunt i a l'arquitectura de la pedra seca en particular se li atribueixen arreu valors estètics, històrics, simbòlics i ecològics que van més enllà de la seva funció pràctica original.

Les ribes de la Mediterrània són una de les zones del món amb una major presència d'elements de pedra seca. La durabilitat del material usat (fonamentalment pedra calcària) i l'escassa vegetació espontània de les zones on abunda (a causa de l'escassa pluviometria) han contribuït a la conservació de moltes d'aquestes construccions: marges, barraques de vinya, cabanes de volta, basses, paravents, etc. Per la seva banda, la part meridional de Catalunya, les illes Balears, així com el nord del País Valencià constitueixen un dels màxims exponents de la pedra seca a la riba mediterrània. 

La presència de la pedra seca a Catalunya es manifesta d'una forma més tangible al Camp de Tarragona, el Penedès, als secans de les Garrigues, l'Urgell, el Segrià, la Ribera d'Ebre, la Terra Alta, l'Empordà i el Montsià, entre d'altres.

VALORS EN EL PAISATGE 

Les construccions de pedra seca tenen un gran valor històric i són un autèntic referent identitari a molts territoris on predominen. En aquest sentit, han configurat al llarg dels segles uns paisatges agrícoles i ramaders de gran valor dominats sobretot per l'olivera, la vinya, l'ametller i els cereals, plenament adaptats als sòls i al clima. 

Els murs de pedra seca, per la seva banda, a més de formar bancals o delimitar parcel•les, constitueixen rics ecosistemes per a moltes espècies animals (insectes i invertebrats, amfibis, rèptils i petits mamífers i també algunes espècies d'aus que hi nidifiquen) i vegetals (falgueres, líquens i molses).

L'ARQUITECTURA DE CONDICIONAMENT DE FINQUES

Al llarg de la història, moltes generacions han extret dels que acabaven essent camps de conreu les pedres que n'impedien la llaurada i el correcte creixement de les llavors. aquestes pedres han servit per construir els marges de despedregar i els murs de pedra seca, que protegeixen i limiten els camps i, en alguns casos, també les propietats.

L'ARQUITECTURA DE SUPORT A L'ACTIVITAT AGRÍCOLA I RAMADERA

Corresponen a construccions que feien la funció de cobert d'estris i lloc de descans. L'utilitzaven els pagesos quan les feines del camp requerien romandre-hi més temps i per protegir-se de les tempestes quan les finques eren lluny del nucli urbà. Si les dimensions ho permetien s'utilitzaven també com a lloc de descans pels animals de tir. Amb la irrupció dels tractors i els cotxes, aquestes construccions han anat perdent la funció original. D'altra banda, les vores de les cabanes i barraques solen ser l'espai de la finca elegit per ubicar els diversos arbres d'ombra que, per la seva major grandària, han esdevingut referents d'un paisatge dominat per cobertures vegetals de poca alçada. 

 Text extret de la web Paisatges de la pedra seca 

Per veure l’àlbum fotogràfic de la sortida, cliqueu aquí.
Reportatge fotogràfic realitzat per Ramon i Xavi Boix.

Mirapols – Santa Maria de Requesens. (23/02/2014)

Mas de Mirapols 

El mas Mirapols està situat a gairebé una hora de camí a peu a l'est del Castell de Requesens, al costat d'un còrrec afluent del riu Anyet que té el mateix nom del mas. Està en un lloc enclotat, sense massa visibilitat, en una vall apartada de la resta de la muntanya de Requesens, sota el Roc Colom, l'Orri i el ras de la Menta al nord i sota el Coll de Dona Morta, Puig Grosser i Coll de la Llosarda, a l'est.

La casa, actualment en ruïnes, és un dels masos de la Muntanya de Requesens que antigament es dedicaven a la ramaderia i una mínima agricultura. Hi ha encara restes de la cort dels porcs i estables pel bestiar als baixos, que són utilitzats d'aixopluc per les vaques que poblen tota la finca de Requesens i també per les puces que les esperen. Al voltant de la casa hi ha cirerers, tells, i antigues feixes que mostren un ús agrícola familiar i de subsistència. El mas va ser habitat per famílies procedents de pobles veïns fins a mitjan de segle XX, que va ser definitivament abandonat, com la majoria de masos de Requesens.

Avui en dia, el pas pel mas Mirapols és una ruta prou utilitzada, ja que forma part de la ruta de senders de Gran Recorregut núm. 11 (GR11) entre Llançà i La Jonquera.

Pel que fa als orígens històrics del lloc, sembla ser, segons Joan Badia Homs, a l'Arquitectura Medieval de l'Empordà (1978-1981), que prové de Mira Pauli, la zona on hi havia el castell medieval de Requesens, i que aquest autor suposa que es tracta d'un altre castell situat a l'actual mas Mirapols.

Una altra interessant referència a Mirapols és l'obra de Carles Bosch de la Trincheria Records d'un excursionista (1887), al capítol "Una cassera al porch senglar en los boscos de Requesens", quan es fa referència a la mort d'un llop a la zona de Mirapols (p. 167), i també a l'antic castell enrunat de Mirapols, que situa a mitja hora del veïnat de Requesens (p.197 i 205).

Cèsar August Torras, a El Pirineu Català (1919), es refereix també a Mirapols. Castell de Mirapols. Casa antiga de camp, del tot isolada, situada al fons de sa amagada vall originada sota el coll de l'Orri y envoltada d'energiques y aspres montanyes. Son clot es verd y rient (p.306).

Albert Compte (1919-2014), mort recentment, en un dels seus articles dels Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos (1987, p. 250) referència, quan enumera les masoveries de la muntanya de Requesens al segle XVIII, també, dos masos Mirapols.

Actualment, fins i tot definicions de Mirapols com la de la Gran Enciclopèdia Catalana en parlen com a: Masia i antic castell del municipi de la Jonquera (Alt Empordà), dins l’antic terme de Requesens, a la dreta de la riera de Mirapols, afluent, per la dreta, de la riera d’Anyet, que s’uneix al seu col•lector dins el terme de Sant Climent Sescebes (Alt Empordà). 

Aparentment semblaria que es tracta de dos castells o llocs diferents, però com que al mas de Mirapols no hi ha cap resta de construcció defensiva i està apartat, enclotat i sense aparent valor estratègic, no sembla que hi hagués cap altre castell a banda del de Requesens. La doble referència s'explicaria considerant que el Castell de Requesens també s'anomenés "de Mirapols", que fos una toponímia menor de Requesens. La documentació es referiria al mas, per una banda, i al castell o a la part reutilitzada del castell abans de la seva reconstrucció de finals del s. XIX, per l'altra. Mirapols sembla un topònim local de la zona est del veïnat de Requesens. És a dir, que el Castell de Requesens estava construït al lloc de Mirapauli. Així doncs, el nom del mas seria la pervivència toponímica d'aquesta zona de la Muntanya en un dels seus masos.

L'any 2001, en Lluís Serrano va publicar un article a l'Esquerda de la Bastida núm. 29, amb el títol "Consideracions sobre els castells de Requesens i Mirapols", on parlava d'aquesta qüestió, que aquí hem resumit.

Santa Maria de Requesens (l'església vella).

Església romànica (s. XI), originalment d'una sola nau, després ampliada a dues, amb dos absis semicirculars, transformada en mas (el mas de l'Església, al sud del castell) al s. XVIII.

Segons Badia i Homs, planta basilical amb tres naus. Es va construir amb pedra granítica de la contrada i en resten dues naus (la tercera o no es va arribar a construir mai, o ha desaparegut, ja que segons Badia i Homs encara és visible un petit fragment del mur de la seva absidiola).

La portalada (s. XII) es va desmuntar i es va reinstal•lar a la porta de la capella del castell quan el van reconstruir a finals del s. XIX. Era la seu de l'antiga parròquia de Requesens.

L’església de Santa Maria de Requesens figura en una sentència de l’any 844 del rei franc Carles el Calb, a favor del monestir de Sant Quirze de Colera, de la qual solament es coneix un trasllat del segle XIII. Es tracta d’un document molt manipulat o alterat, possiblement fals.

El 1623 hi ha una indulgència papal a favor de Santa Maria de Requesens. I el 22 de juny de 1682 un Jubileu.

Descripció de la ruta.

Sortim de les Pipes, i agafem la pista que ens porta al Castell de Requesens, abans d’arribar al castell, agafem a la dreta una pista fins arribar a una pineda que és una cruïlla de camins, agafem el camí de més a la dreta, a cinc minuts d’aquí deixem a l’esquerra el forn de calç amb l’edifici annex habilitat com a refugi i continuem la pista que ens portarà a Mirapols (1hora 15 min.), sempre seguint les marques del GR11. lloc on aprofitem per fer un bon avituallament. 

Des d’aquest punt reculem pel camí per on anàvem i agafem un corriol senyalitzat que surt a l’esquerra i que segueix una paret de pedra. Anem baixant , fins travessar la riera de Mirapols. Tot seguit ens trobem amb un camí que seguim cap a la dreta fins tornar-nos a trobar la Riera de Mirapols . La travessem i continuem pista avall. Creuem el còrrec de la Vernosa, continuem baixant i deixem a l’esquerra un camí que ve del magatzem Cremat, fins arribar a una cruïlla. Aquí agafem cap a la dreta , és la pista que ens portarà a Santa Maria de Requesens o també anomenada església vella, i d’aquí fins a la Font rovellada de sota el castell, lloc on arribem al punt de sortida. En total una excursió que dura unes 3hores 30 minuts, tot xinu xano.

Si voleu veure el reportatge fotogràfic fet per Ramon i Xavier Boix i Alvar Farré, cliqueu aquí.

El suratell. Arbre monumental (19/01/2014)

Des de temps ancestrals els arbres han tingut un pes important en la cultura de moltes poblacions. Des dels inicis de la història el concepte d’arbre com a símbol de la vida a la terra s’ha utilitzat en molts àmbits diferents, en la ciència, la religió, la filosofia, la mitologia... Fins i tot ara ens sentim atrets pels arbres com per exemple, el faig de la pedra, el faig ajagut, el tell del Castell, etc...

Per tant els arbres sempre han estat importants ja sigui com a part fonamental del nostre paisatge o per la seva personalitat pròpia.

Per aquest motiu varem visitar uns d’aquests arbres monumentals.

EL SURATELL (Quercus suber).
Està situat a la muntanya de Sant Julià dins el massís de Les Salines, molt a prop del Mas Llong. Es necessiten com a mínim quatre persones adultes per abraçar-ne la soca i les branques són tan gruixudes com els troncs de les alzines dels voltants.
Les mesures aproximades donarien una alçada de gairebé 16 m. i un perímetre de més de 5 m. Actualment l’arbre es troba en un clar procés d’envelliment.

LA RUTA 
Sortim de la Jonquera a l’alçada del edifici de “La Caixa” direcció els Carols, seguirem el GR11 que va guanyant alçada fins arribar a l’encreuament que ens portaria cap a Sant Julià - abans però passarem pel Mas Llong que si alcem la vista cap a ponent podrem distingir amb alguna dificultat les branques més altes d’aquest arbre - . Cal estar atents doncs i prendre la bifurcació de l’esquerra, seguint la pista i procurant no arribar a un encreuament de camins. Just abans d’ aquest punt trobarem un petit corriol no senyalitzat, que ens farà arribar fins aquest Gran Arbre. Per tornar nosaltres continuàrem el camí fins arribar al encreuament anteriorment citat, que a la dreta que ens portaria al coll del Portell, si seguíssim recta baixaríem cap a Santa Eugènia d’Agullana i a l’esquerra, que és el camí triat que ens porta al Mas Gros i d’allà fins a La Jonquera – tot i abans d’arribar a la Vila i molt a prop del mas, varem passar per un búnquer amb sis boques d’entrada, algunes tapiades – suposem que estava destinat a dipòsit de municions –.

Una de les entrades del búnquer.

Curiositats: la pista del Mas Llong fins al coll del Portell va ser construïda durant la Guerra Gran amb l’objectiu d’assaltar el castell de Bellaguarda. Més tard va ser emprada pel contraban.

Arbres monumentals a Catalunya
A Catalunya la primera declaració es va fer l’any 1987. Ara tenim 220 arbres o grups, declarats o prevists de declarar, la qual cosa es tradueix en: 250 arbres monumentals individuals i 3 arbredes. Els arbres i arbredes monumentals són protegits i tutelats per la Generalitat de Catalunya. El manteniment i millora d’aquest patrimoni és responsabilitat de tothom. Quan visitem un arbre monumental, cal fer-ho amb una actitud respectuosa tant envers l’arbre com envers la gent i l’entorn.

Aquests arbres tenen un propietari que tant pot ser privat com públic. En general estan ubicats a zones rurals on l’agricultura, la ramaderia i l’aprofitament del bosc son el mitjà de vida de la gent. Hem d’ajudar a la conservació de l’arbres i de l’entorn: no embrutem amb deixalles, cal emportar-se-les. Que ningú s’adoni que hi hem passat!

Mas Gros

Alzina Surera
Normalment l'alzina surera té entre 5 i 15 metres d'alçada però es poden trobar exemplars molt vells de fins a 20 metres; el diàmetre del tronc normalment és entre 0,5 i 2 metres. Les arrels representen una cinquena part del total de la llenya de l'arbre. La majoria són superficials i, quan estan en contacte amb l'aire, produeixen una escorça de suro com la del tronc. El suro pot rebrotar tant de la soca com de l'arrel.

Les fulles de la surera, perennes, són verdes durant tot l'any . Poden restar a l'arbre entre un i tres anys. Són petites i dures i, per tant, deixen escapar poca aigua. Presenten importants variacions de duresa i de color en funció de la seva posició dins l'arbre, de les característiques genètiques i de la intervenció de l'home.

La vida de les sureres pot estendre's durant 150 – 250 anys.

La fusta té una densitat elevada. S'empra, entre d'altres, a la torneria, a lesdrassanes (ja que suporta molt bé la immersió en aigua sense podrir-se) i com a llenya (ja que té un potencial calorífic elevat). L'alzina surera és un dels pocs arbres capaç de rebrotar després d'un incendi gràcies a la seva escorça de suro que, actua com un aïllant tèrmic, impedeix que les altes temperatures n'afectin els teixits vitals.

Arbres catalogats

Agullana

Suro del Mas Perxers

El Fadrí

La Jonquera

El Suratell

Altres arbres de La Jonquera

El tell del castell

L’avet de la font rovellada

El xiprer del pantà

El cedre de Requesens

El Faig de la pedra o de Xalamí

Arbres de Cantallops

El suro de les tretes

El tell de la font del Clot de la Tina

El roure de Salou

El plataner del Mas Flequer

Caminem junts per la Marató!. (15/12/2013)

Aquest mes de desembre com ja és habitual per aquestes dates, el grup Xiruca i Forquilla ha volgut participar amb la marató de tv3, per aquest motiu l’excursió que ha fet és la caminada i esmorzar al mas Solers de Sant Climent organitzada pel consorci Aspres d’Empordà – l’Albera. On tota la recaptació de l’acte es destinava integrament a la Marató de TV3 d’enguany.
Una excursió que s’iniciava en el nostre cas a les antigues escoles de Cantallops, i des d’allà pujant pel Terra Roig fins arribar al Mas Solers on ens trobaríem per esmorzar amb els nostres veïns de Capmany, Espolla i Sant Climent. L’esmorzar estava composat per: botifarra, xuia, mongetes, pa amb tomata, galetes, vi aigua i garnatxa. En aquests acte hi van participar més de 200 persones entre els quatre municipis.

Marató de TV3
La 22a edició de La Marató de TV3, dedicada a les malalties neurodegeneratives, ha aconseguit un nou èxit de participació social i una recaptació de 9.550.109€. Aquesta és la xifra que indicava el marcador quan, a la 1.15 de la matinada, Núria Solé i Roger de Gràcia havien acomiadat el programa.

La divulgació sobre les diferents malalties neurodegeneratives ha estat un punt clau en aquesta edició. Metges i especialistes han exposat els mecanismes que les provoquen i quines són les seves conseqüències. En aquest vessant divulgatiu han tingut un paper central; explicar conceptes com ara les connexions neuronals, l’adquisició i pèrdua de la memòria, la importància crucial d’un diagnòstic precoç o què produeix les malalties neuromusculars.

Un altre dels eixos característics de La Marató és la sensibilització. Enguany el programa ha apostat fermament per la cara més humana de les malalties com a eina per donar a conèixer el major nombre possible de patologies neurodegeneratives. D’aquesta manera, al voltant de 40 persones afectades han ofert el seu testimoni en directe, en molts casos acompanyats pel seu entorn familiar, on les malalties exerceixen un fort impacte.

La societat catalana ha protagonitzat un moviment participatiu de gran força. S’han fet més de 2.000 activitats populars per iniciativa d’entitats i col•lectius de tot tipus, que des de les 41 comarques catalanes han volgut sumar el seu esforç per impulsar la recerca en les malalties neurodegeneratives.
La destinació dels fons recaptats en La Marató 2013 permetrà incidir directament en l’estudi en les malalties neurodegeneratives, mitjançant el finançament de projectes d’investigació.

Al febrer del 2014, la Fundació La Marató de TV3 obrirà la convocatòria d'ajudes a la recerca en el conjunt de les malalties neurodegeneratives, on els investigadors experts en aquestes patologies es poden presentar per optar al lliurament d’ajudes. La data concreta s'anunciarà a través dels mitjans de comunicació i del web: www.tv3.cat/marato.

Felicitats a tots. Orgull i emoció després de veure un país sencer mobilitzat per una única causa!!!! .

Per veure el reportatge fotogràfic fet per en Ramon Boix, cliqueu aquí.

VI Festa del xuixo (30/11/2013)

Com fem cada any per aquestes dates, i ja en van sis, ens vàrem reunir al voltant d'una taula per fer un berenada ben dolça i ensucrada tot menjant xuixos. És important fer-ho en aquestes dates, perquè l'organisme comenci a acostumar-se a totes les xefles que se'ns presenten aquestes properes setmanes, així comencem a fer rodatge...

 Enguany, a part dels insubstituïbles xuixos, l'altra gormanderia convidada era la Tortada de Banyoles. La Tortada és una mena de pastís de forma rodona (tipus tortell) fet amb uns motllos especials que li donen un aspecte ben atractiu. És una mena de pa de pessic fet amb farina d'ametlla. És molt típica de Banyoles, però no n'és pas exclusiva, ja que també en fan en d'altres llocs dels Països Catalans, com per exemple a Menorca on se sol menjar en una data tan assenyalada allà com és Sant Joan. En acabat de menjar els xuixos i les tortades, ben amanit tot amb garnatxa del país i un xic de cava, varem fer el ja també tradicional "Campionat del Joc de la Rana", com es va poder veure, un joc cada any més competitiu...

Va guanyar l'equip de sempre, però ens han demanat que no fem públic els guanyadors, i per respecte així ho farem. A més, altres fonts asseguren que la victòria fou totalment immerescuda ...

En resum, vàrem passar una tarda entretinguda i divertida amb els companys. D'això es tractava!!!

Si voleu veure més fotos d’aquesta diada, cliqueu aquí.

Arrossada 5è aniversari (13/10/2013)

La part de forquilla va ser memorable: amb motiu d'aquest aniversari, es va voler que el tiberi fos especial i per això vàrem activar la secció Daniel + Baldiri + ajudants habituals que en aquestes situacions cal anar sobre segur i envoltar-se de gent solvent gastronòmicament parlant. I així va ser. Bona part de la sala de ball de La Societat plena de taules parades que feien goig, pica pica, l'excels arròs a què ens té acostumats en Baldiri (aquest home és mereixedor de la Creu de Sant Jordi), i un gelat i galetes per postres. Després del magnífic àpat i mentre fèiem sobretaula, vàrem veure un recull de fotografies de totes les sortides fetes durant aquests anys (gràcies Mònica i Josep) i fins i tot hi va haver una petita entrega d'obsequis per a les ànimes espirituals del grup.

Una vetllada fantàstica, envoltats de bons amics, i un ambient de germanor. Potser no en som conscients, però durant tot aquest temps, hem enfortit la nostra amistat i hem fet, fem, i farem poble. Només depèn de nosaltres que no s'apagui la flama. Per molts anys xiruca i forquilla!!!

Si voleu veure més fotos d’aquella diada, cliqueu aquí.

Coma de Gall (13/10/2013)

Una gran diada la del 13 d’octubre, i el dia excels. Per celebrar els 5 anys del grup, varem pensar fer una arrossada amb tota la gent que un moment o altre havien participat a les nostres sortides, però per complementar aquesta efemèride, i com molt bé ho indica el nom del nostre grup, abans havíem de fer una excursió. El lloc triat, Coma de Gall, una ruta on hi trobem la màxima concentració de dòlmens del terme. En aquesta caminada també destaquem les grans panoràmiques de la nostra terra, sempre acompanyats ja en zona de carena per un Canigó majestuós i un Puig Neulós sempre vigilant.


La Ruta
 Sortírem de les Antigues escoles, direcció el molí, fins al Coll de les Parets, d’allà carena fins al Dolmen de Coma del Gall, tot seguit ens arribàrem al Coll del Medàs (Coll d’Ermedàs) i baixàrem pel còrrec de Comes fins a Cantallops. Una molt bona sortida circular amb una duració de tres horetes contant parades.

L'Albera megalítica
Als seus vessants meridionals hi ha una de les concentracions més importants de monuments megalítics de la conca mediterrània, existeixen quatre grans categories de dolmens, sepulcres de corredor, galeria catalana, dolmen simple, cista amb túmul i els menhirs, amb una cronologia entre el Neolític mitjà i el Calcolític (3.500 / 1.800 a.C.) els trobem situats a zones planeres, a turons i colls, a una cota de 100 m a 460 m d'alçada i amb una orientació al sud i al sud-est.

Repartits per tota la serra trobem els següents monuments megalítics:
- Tretze al terme de la Jonquera entre els que destaquen els dòlmens de Canadal, els Mesclans, dels Pedreguers, i els dòlmens i menhirs dels Estanys i el mas Baleta.
 - Cinc a Capmany dels que remarquem els dòlmens de Querafumat, la Verna i la Pedra dels Sacrificis (amb inscultures).
- Vuit al terme de Sant Climent Sescebes com el Menhir de Vilartolí, els dòlmens de la Murtra i el de la Gutina.
- Onze a Espolla dels que assenyalem els dòlmens de la Cabana Arqueta, de la Font del Roure, d'Arreganyats i del Barranc amb una mostra important d'inscultures a la coberta.
- Cinc a Rabós com els dòlmens de Comes Llobes de Pils, de Coma de Felis, de Dofines i el menhir del Mas Roqué.
- Cinc a Llança dels que destaquen els dòlmens del Passatge, del Coll del Llop i de Puig Tifell.
- Dos a Colera com el de Mas Patiràs.
- Un a Portbou, el dòlmen del Coll de la Farella.
 - Cinc al terme de Cantallops com els dòlmens de Coma de Gall i Coll de Medàs.

Dels cinc dolmens en aquesta ruta en trobem quatre que són:
Coll del Madàs I - Leandre Genís / ACEJ (1980) - Antiguitat amb anys 4.750 -   Sepulcre de corredor / Galeria Catalana .
Coll del Madàs III - Jaume Justafré (1994) - Antiguitat amb anys 5.500 - Sepulcre de corredor.
Coma del Gall - Jaume Justafré (1987) - Antiguitat amb anys 5.500 Sepulcre de corredor.
Puig Gros Jaume Justafré (1998) - Antiguitat amb anys 4.750 -  Sepulcre de corredor.

Dolmen de Coma de Gall

Cinc anys caminant junts.

Cantallops - Santa Llúcia (28/09/2013)

El passat mes de setembre, el grup excursionista “Xiruca i forquilla” va fer cinc anys. Durant aquest temps el nostre grup s’ha caracteritzat per una admiració profunda cap a la natura, la cultura, la història i la gastronomia en tota la seva extensió i, en particular, per l’Albera, la qual guarda uns valors naturals i culturals extraordinaris. A mesura que ha anat passant el temps, aquesta admiració s’ha anat fent cada cop més gran, i tot gràcies al coneixement que ens han aportat la gent del nostre grup amb propostes d’excursions ben variades, uns cop fent sortides per la branca naturalista, altres per la part històrica del territori i també altres per la part gastronòmica, perquè el nostre lema com ja sabeu que és “Caminades i xefles a parts iguals. O no. Perquè tant ens emociona una paret de pedra seca com un bacallà amb pebrot i tomata”.

Per totes aquestes vivències, volem donar les gràcies per la vostra participació en les nostres sortides i finalment dir, FELICITATS A TOTS PER AQUESTS CINS ANYS, que esperem que siguin molts més.

Arran d’això varem pensar que com a sortida mensual, rememorar la primera sortida de Xiruca i Forquilla, aquell setembre de 2008. Una excursió de Cantallops a Santa Llúcia, passant per les collades i tornant per la zona dels Estanys. Aquest cop us posem unes notes d’història d’aquesta bonica ermita.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

SANTA LLÚCIA
L’antiga parròquia de Sant Miquel de Solans, ara ermita de Santa Llúcia, es troba uns 2 km al NE de la vila, en un replà de la serra de Falguers (s’hi accedeix vorejant el pic del Corb).

CONSTRUCCIÓ I ESTRUCTURA
El temple és un notable exemplar romànic dels segles XII-XIII, d’una nau amb absis semicircular (amb fris de petites dents), volta apuntada, portalada de tres arcs de mig punt en degradació, llinda i timpà, i campanar d’espadanya. Al mur de ponent s’adossa l’hostatgeria o casa de l’ermità, dels segles XVII i XVIII, època en la qual degué esdevenir santuari de Santa Llúcia. En el mur de la capçalera de la nau hi ha dos ulls de bou; el campanar és de cadireta d’un sol arc ja que de l’altre només en queden restes del pilar, quasi arran de teulada.
Encara es conserva una pica baptismal monolítica de granit en forma de copa sense peu però amb un curt basament cilíndric, que no té decoració i ha perdut un fragment a la part superior. Aquesta pica, malgrat ser coetània a l’església, contemporàniament fou repicada i es modificà l’aspecte original. També es conserva l’ara d’altar que avui serveix de taula a la font vella de Santa Llúcia, cap al vessant sud-oest, uns metres més avall.
A l’esquerra de la portalada, una pedra tumulària encastada a la paret, en lletres gòtiques diu així: “Nono Kalendas decembris anno Domini MCCCXLI obiit Brt. Derilla, Depodio Arnolfo, sacrista istiu”

DADES HISTÒRIQUES
En un diploma de Lluís d’Ultramar del 948 ja consta com a possessió de Sant Pere de Rodes l’ alodem qui dicitur Solanes cum ecclesia Sancti Miachaelis juxta castrum Bertini. Al segle XII serà esmentada com a parròquia.
A final del segle XIII consta com a església que amb rendes pròpies havia de contribuir amb la dècima pel sosteniment de les croades.
Al final del segle XIV i a l’inici del s. XV encara era parròquia de la diòcesi dins l’ardiaconat d’Empúries.
Al segle XVII fou agregada com a capella a la parròquia de Santas Maria de la Jonquera, que fins abans de la reconstrucció era sufragània de la parròquia d’Agullana. És a partir d’aquest segle que Sant Miquel de Solans deixa de ser parròquia, i que s’inicia el culte a Santa Llúcia que esdevé un santuari força visitat. D’aquí que l’edifici sigui anomenat Sant Miquel o Santa Llúcia de Solans.
L’any 1936, en el context de a Guerra Civil fou destruït el mobiliari de l’església.

HISTÒRIA RECENT
La restauració de l’ermita i tot el santuari en el seu conjunt, com ara la font, les terrasses que serveixen per acollir els assistents a l’aplec, els porxos amb graelles o el cuidat dels arbres i parets de pedra són a càrrec de l’entitat “Amics de Santa Llúcia”, que porta més de trenta anys exercint aquesta tasca de forma voluntariosa. Els caçadors i els que serien els "amics de Santa Llúcia" van començar a moure's el 1968 i les primeres feines de neteja del camí i de les feixes de Santa Llúcia el 1969.
És molt popular i concorregut l’aplec que s’hi celebra el dia de la patrona. Antigament l’aplec tenia molta repercussió als pobles veïns del Vallespir. Santa Llúcia advocada pels fidels com a patrona i sobirana de la vista, comptà amb una gran veneració en els pobles de les dues vessants de l’Albera. Ara l’aplec no se celebra ni el dia de la patrona, el 13 de desembre, ni el segon diumenge de maig, es celebra el dilluns de Pasqua de Pentecosta.

SANTA LLÚCIA EN L’ACTUALITAT
L’any 2000 es va valorar per part de l’Ajuntament de la Jonquera la possibilitat de pavimentar la pista forestal però finalment la pressió d’algunes entitats locals, com el Centre Excursionista Jonquerenc, van evitar que el projecte tirés endavant.
La facilitat d’accés i proximitat així com l’entorn molt ben condicionat com a espai de lleure, amb font, porxos equipats amb graelles, etc fa que sovint també s’hi produeixen robatoris o desperfectes.
El Santuari i l’aplec continuen siguent dos punts d’atracció importants tant a nivell local de la Jonquera com per altres veïns i municipis de les dues bandes de l’Albera. El sentit religiós ha anat perdent l’atracció dels seus inicis de la mateixa manera que l’ha guanyat com a espai de trobada per fer-hi picnics al llarg de tot l’any, com a punt de pas per a excursionistes que fan travessa pel Pirineu seguint el GR11 o fins i tot com un punt de festes alternatives anomenades “Rave’s” que sense cap avís s’hi donen cita, a vegades amb una assistència altíssima en hores nocturnes. L’endemà desapareixen sense deixar cap element identificador i no sempre deixen l’espai tal com l’han trobat...
Des de fa uns anys es va recuperar el Ball de la Marraixa i s’hi van fer unes representacions durant l’aplec per part de l’esbart dansaire de Sant Feliu de Guíxols.

INFORMACIÓ COMPLEMENTÀRIA
La informació sobre Santa Llúcia s’ha obtingut del llibre “30 edificis religiosos romànics de l’Albera”, editat pels Amics del Cap de Creus i l’Albera i Albera Viva i llibret del Gat sobre l’Alberada. http://www.lajonquera.info/santallucia.html
Altres textos o reportatges publicats per L’Esquerda:
• L’Esquerda de la Bastida núm. 25 (juny de 2000 /editorial + pàgina 9 i pàgines 32 i 33).
• L’Esquerda de la Bastida núm. 42 (juny de 2003 / pàg. 16 i 17).
• L’Esquerda de la Bastida núm. 48 (juny de 2004 / pàg. 18 i 19).
• L’Esquerda de la Bastida núm. 93 (juliol de 2009 / pàg. 26 i 27).
A partir de 2005 gairebé cada any s’han publicat imatges de l’aplec de Santa Llúcia en les revistes del mes de juny.

Les vinyes sota la llum de les estrelles (09/08/2013)

El sol comença a caure i la tramuntana fa acte de presència. Són les 21.30 del divendres 9 d’agost i, sota l’organització de Xiruca i Forquilla, de mica en mica tothom va arribant amb la llanterna a la mà i sota el cel del capvespre s’emprèn la sortida nocturna per les vinyes de Cantallops. La il•lusió il•lumina els ulls tant dels més petits com dels més grans, i és que aquesta és per a molts una sortida “diferent i curiosa”, tal i com han qualificat alguns dels assistents.

Un recorregut per a molts habitual, però que amb la llum de les estrelles i acompanyats del cant de les cigales aconsegueix envoltar-se d’un encant especial. “Ens hem decidit per una sortida diferent, una excursió nocturna on l’al•licient són les sensacions de caminar de nit i escoltar la natura amb un pas tranquil” són paraules de Xavier Boix, coorganitzador del grup excursionista Xiruca i Forquilla, qui també qualifica la sortida d’excel•lent tant pel que fa a l’acceptació que ha tingut com al desenvolupament de la vetllada.
L’assistència fou més que satisfactòria, al voltant de 40 persones, ja que des de l’organització no s’esperava aquesta bona rebuda per part dels cantallobencs.

A més, com és habitual en el grup Xiruca i Forquilla, l’excursió va anar acompanyada d’un bon àpat. Tal i com anuncien a la seva web: “Caminades i xefles a parts iguals. O no. Perquè tant ens emociona una paret de pedra seca com un bacallà amb pebrot i tomata”. Així doncs, com no podia ser d’altre manera, tenint en compte els principis d’aquest grup, a mig camí els esperava un sopar ben català en mig de les vinyes: pa amb tomata, formatge, embotit i vi de la terra; per així agafar forces per la tornada.

Molts han vist en aquesta sortida una oportunitat per començar a formar part de Xiruca i Forquilla i participar en futures excursions. “Això ha estat una manera d’entrar-hi. Fins ara n’ havíem sentit a parlar però ho veiem una mica lluny”, afirma Margarita Brugat, una de les assistents. D’altres asseguren que si es repetís s’hi tornarien a apuntar, però des de l’organització Xavier Boix explica com no els agrada repetir les sortides, tot i que en aquest moment no es pot assegurar amb seguretat si es tornarà a fer una excursió similar l’estiu que ve.

La foscor es va imposar en la tornada i obligà a encendre les llanternes. Reminiscències del passat arribaren acompanyades amb les seves llums i com si es tractés d’un déjà vu es va poder reviure les nits de colònies en què es feien jocs nocturns.

El grup excursionista celebrarà aquest mes de setembre cinc anys de la seva formació. En aquest període s’han realitzat tot tipus d’excursions com ara Requesens, La cova d’en Xuliman i el Gorg Negre, entre d’altres. També cal destacar la seva primera i recent col•laboració en la travessa de Portbou organitzada pel CEJ (Centre Excursionista Jonquerenc).

Xiruca i Forquilla ha aconseguit una vegada més mostrar l’encant que ens envolta i la bellesa i els increïbles paisatges que tenim al nostre voltant, que sovint no sabem apreciar.

Anna Font 

 Si voleu veure més fotos cliqueu aquí.