Arribada de la Flama del Canigó a Cantallops (23/06/2012)

La Flama del Canigó ha arribat a més de 400 poblacions catalanes aquest any 2012, segons fons d’Òmnium Cultural; entre elles a Cantallops gràcies a uns quants components de Xiruca i forquilla, que amb el seu esperit muntanyenc, s’han calçat unes botes, i amunt que fa pujada, tot xino xano fins arribar al cim de la Pica del Canigó, la nit del 22-23 de juny per recollir la Flama.

A 2/4 de set de la tarda del dia 23 la flama va arribar a Cantallops per la carretera vella de La Jonquera. Tot seguit s’iniciava un passacarrers on la flama era escortada pels Diables i Tambors de l’Albera fins a la placeta de l’església, durant aquest recorregut la flama del Canigó va ser portada per diferents veïns de la població, amb el simbolisme que representava el darrer relleu, on la gent gran de la població cedia el foc a la mainada, símbol de transmissió de les tradicions d'una generació dels amb gran coneixement i molta experiència a una altre que serà el futur del nostre poble.

En la recepció de la Flama a la plaça de l’església, el Sr. Alcalde va realitzar un breu parlament i tot seguit la mainada portadora va cedir el foc al poble de Cantallops encenent un ciri pasqual sota el campanar engalanat amb una gran senyera, tot aquest moment de traspàs va anar acompanyat amb un emotiu cant del segadors per part dels Tambors i Grallers de l’Albera. Per finalitzar l’acte es va repartir coca i cava per tothom. L’endemà, aquest ciri, va ser dut a l’aplec de Requesens.

Volem ressaltar els veïns del poble de Cantallops que es van mostrar molt participatius en tot moment, i van donar un suport unànime i presencial a la iniciativa. I per acabar també destaquem dins aquesta jornada festiva, l’instal•lació d’una Senyera a l’entrada del poble, que presidirà de forma permanent. Aquesta iniciativa la va portar a terme l’ajuntament de Cantallops; tot i que la finançament s’ha fet amb aportacions particulars dels veïns del poble.

  FELICITATS A TOT ELS VEÏNS DE CANTALLOPS; VA SER UNA GRAN JORNADA.

La Flama del Canigó 
 L’any 1955 Francesc Pujades, vilatà d’Artes de Tec (Vallespir, Catalunya Nord), portat pel seu entusiasme pel Canigó i inspirat pel poema de mossèn Cinto Verdaguer, tingué la iniciativa d’encendre els Focs de Sant Joan en la pica d’aquesta muntanya i des d’allà repartir la seva flama per totes les contrades de la nostra terra. S’iniciava així la renovació d’aquesta mil•lenària tradició; de nou les fogueres prenien un sentit col•lectiu. El nou costum pren una gran força en poc temps, de tal forma que avui és pràcticament impossible trobar una sola foguera a Catalunya Nord que no sigui encesa amb la Flama del Canigó. L’any 1966 el foc creua per primera vegada la duana i arriba a Vic. Són èpoques ben difícils, sovint de clandestinitat. A poc a poc la xarxa es va estenent i el foc, escampat per tot el Principat, ja arriba al País Valencià. El 22 de juny, com cada any, un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà agafarà el foc que des de 1955 resta encès al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà i pujaran al cim del Canigó; passaran la nit vetllant la Flama i, a trenc d’alba, iniciaran el descens perquè la Flama arribi a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans a temps d’encendre les fogueres de la nit de Sant Joan. No hem d’oblidar que el diumenge abans de sant Joan se celebra l’aplec del Canigó, trobada que té per finalitat pujar al cim del Canigó (2.784 metres) feixos de llenya portats per gent de les més diverses contrades del nostre país. Aquests feixos serviran per encendre la foguera que, la nit de sant Joan, cremarà dalt del cim, de la qual s’agafarà foc nou per ser retornat al Museu de la Casa Pairal. La Flama del Canigó és rebuda pel Parlament de Catalunya, ajuntaments, consells comarcals i entitats culturals i esportives. Cal, doncs, que aquesta Flama del Canigó arribi i es mantingui arreu dels Països Catalans, i que aquest Foc de Sant Joan perduri com a símbol d’esperança i de germanor d’una comunitat que vol i necessita recuperar plenament el seu sentit de Pàtria, socialment justa, políticament lliure, econòmicament pròspera i culturalment digna.

Missatge oficial de la Flama del Canigó 2012 
El foc és un dels quatre elements essencials per a la Humanitat, amb l’aigua, la terra i l’aire, i per això el trobem en els rituals i festes més importants. Però el foc no es dóna a l’home, sinó que l’ha de conquerir. No n’hi ha prou de conèixer-lo sinó que l’hem de saber encendre i conservar. Així, el domini del foc és una de les grans conquestes de la humanitat. La seva troballa ens caracteritza com a humans. I és tan important per a les nostres vides, que cada grup, cada cultura n’ha fet un nus simbòlic, molt poderós. El foc acompanya les nostres festes en la roda de l’any al voltant del sol, de manera que és present en els solsticis i equinoccis, com a centre de la festa. També als Països Catalans el foc ritual acompanya el seguiment de l’any amb una solemnitat que assenyala el pas de l’àmbit domèstic a tot l’entorn exterior, de manera gradual i creixent. El foc comença a l’hivern, en el fogaril de les cases, amb la soca o tió que presideix la llar i crema de Nadal fins a Any Nou. En aquells moments de fred, es porta la Natura a casa i es concentra en la llar, que uneix totes les generacions, des de la més nova fins als avantpassats, a través del foc i el fum que s’enfilen xemeneia amunt. Després, el foc surt a les places i carrers, de forma molt elaborada, com la de la Fia-Faia, o més tard, per Sant Antoni en tants pobles, en la construcció del Mai que s’encén, mentre Sant Antoni passa pel davall i en surt sa i estalvi, en la renovació i recreació de la societat. La crítica a la societat arriba per Sant Josep, omplint les places de València i altres ciutats, com omplirà el mateix centre de Berga en la Patum del Corpus o en els vells i nous correfocs de tantes Festes Majors. Ell foc es va estenent pel calendari fins arribar al punt més alt, en el solstici d’estiu, Sant Joan, o Sant Quirc, acompanyant tot el poble, que ha anat conquerint el seu entorn, lluitant amb les tenebres i els perills que l’assetgen. El foc de Sant Joan arriba als límits de la població, i en els llocs on es fan falles, els fallaires recorren els camins de la vila, tot dibuixant-los amb el foc, des dels límits del terme municipal. En aquest recorregut al llarg de l’any, els pobles marquen les fronteres amb els possibles perills, els mals esperits, que durant l’hivern havien reduït el territori lliure per a l’home, fins a fer-lo refugiar dins de les cases. Ara, amb Sant Joan i el solstici d’estiu, la població arriba a la totalitat del seu territori, esfuriant les ombres i les pors.Els fallaires s’emocionen perquè saben que des del centre del poble, els estan veient amb la flama que porten, des dels llocs que han arrabassat a la nit, perquè tot allò que dibuixen amb el foc és la seva terra. I això és el que passa amb la Flama del Canigó. No fem més que repetir un ritual local i antic, fent-lo arribar fins on sentim que formem part del mateix poble. Amb la flama, anem dibuixant i assenyalant el territori del nostre poble, que el fred i la foscor de la història no ens deixava albirar. No deixem que un altre hivern ens el torni més petit i poruc!.
  JOSEFINA ROMA (antropòloga i professora de la Universitat de Barcelona).

Links sobre la Flama a Cantallops: Diari digital de La Jonquera i Roger Casero.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

Aplec del Canigó. (16/06/12)

L'inici del ritus de foc de Sant Joan.

Cada any milers de pobles d’arreu del país encenen les seves fogueres de Sant Joan amb el foc de la Flama del Canigó en el marc d’un procés força ritualitzat. Perquè aquest ritus sigui possible, el cap de setmana abans de Sant Joan centenars de persones vingudes d’arreu del país es troben al Refugi de Cortalets, al peu del Canigó. Arriben dissabte a la nit i acampen amb tendes pels volts del refugi. L’endemà diumenge al matí acompliran el primer ritual de la Flama de Sant Joan: pujar al cim del Canigó i deixar-hi els petits feixos de llenya que cadascú ha portat de la seva ciutat, vila, poble, barri o hort. Les teies, branques, torxes o branques estan lligats amb una cinta que porta el nom del poble d'on provenen i alguns duen dibuixos fets per nens i escrits dedicats a la festa. Tots els feixos de llenya es deixen apilats sobre la creu que hi ha al cim d’aquesta muntanya fins el dia 22 de juny.

En el nostre cas, també hi hem portat petits feixos de branques procedents de Cantallops, però hem pujat el mateix dissabte dia 16 de juny, per deixar-los al cim. A la baixada hem viscut tota la munió i gresca que genera tota aquesta gent que hi passarà la nit al peu del Canigó. “L’any vinent crec que haurem de quedar-nos a passar la nit; que es respira un aire de gresca, que crec que val la pena”, ens comentava el promotor de la sortida, en Xicu.

Us recordem que el proper dissabte 23 de Juny, vigília de Sant Joan, a Cantallops arribarà la flama del Canigó a 2/4 de set de la tarda, que es passejarà pels carrers de Cantallops, abans d’arribar a la placeta de l’església, lloc on es lliurarà a les autoritats locals.

Aquí hi trobareu el link que ha creat Òmnium Cultural a la seva web amb l’activitat que es realitzarà al poble de Cantallops.

Us deixem amb una sèrie d’imatges d’aquesta trobada. Si en voleu veure’n més cliqueu aquí.

Anem per primera vegada a buscar la Flama del Canigó.

HISTÒRIA DE LA FLAMA DEL CANIGÓ
L’any 1955 Francesc Pujades, vilatà d’Artes de Tec (Vallespir, Catalunya Nord), portat pel seu entusiasme pel Canigó i inspirat pel poema de mossèn Cinto Verdaguer, tingué la iniciativa d’encendre els Focs de Sant Joan en la pica d’aquesta muntanya i des d’allà repartir la seva flama per totes les contrades de la nostra terra. S’iniciava així la renovació d’aquesta mil•lenària tradició; de nou les fogueres prenien un sentit col•lectiu.

El nou costum pren una gran força en poc temps, de tal forma que avui és pràcticament impossible trobar una sola foguera a Catalunya Nord que no sigui encesa amb la Flama del Canigó. L’any 1966 el foc creua per primera vegada la duana i arriba a Vic. Són èpoques ben difícils, sovint de clandestinitat. A poc a poc la xarxa es va estenent i el foc, escampat per tot el Principat, ja arriba al País Valencià.
El 22 de juny, com cada any, un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà agafarà el foc que des de 1955 resta encès al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà i pujaran al cim del Canigó; passaran la nit vetllant la Flama i, a trenc d’alba, iniciaran el descens perquè la Flama arribi a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans a temps d’encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.
No hem d’oblidar que el diumenge abans de sant Joan se celebra l’aplec del Canigó, trobada que té per finalitat pujar al cim del Canigó (2.784 metres) feixos de llenya portats per gent de les més diverses contrades del nostre país. Aquests feixos serviran per encendre la foguera que, la nit de sant Joan, cremarà dalt del cim, de la qual s’agafarà foc nou per ser retornat al Museu de la Casa Pairal.
La Flama del Canigó és rebuda pel Parlament de Catalunya, ajuntaments, consells comarcals i entitats culturals i esportives.

Cal, doncs, que aquesta Flama del Canigó arribi i es mantingui arreu dels Països Catalans, i que aquest Foc de Sant Joan perduri com a símbol d’esperança i de germanor d’una comunitat que vol i necessita recuperar plenament el seu sentit de Pàtria, socialment justa, políticament lliure, econòmicament pròspera i culturalment digna.

Marató per la pobresa

El passat dissabte dia 26 de maig una part del grup Xiruca i Forquilla va participar de la passejada i la botifarrada popular que va organitzar l’ajuntament de Cantallops. Acte que servia per recaptar fons per la Marató de TV3 per la pobresa. 

Varem gaudir d’un dia excel•lent per passejar. Una sortida sense desnivells, on varem visitar el suro de les tretes un dels arbres més monumentals del terme, i de tornada prenguérem el camí veïnal de Capmany i el camí estret, una de les joies de paret seca del terme, direcció el pont d’en Pip fins a les antigues escoles de Cantallops .

Per què aquesta Marató ?
 Davant l’evolució de la crisi i com està afectant la nostra societat, TV3, Catalunya Ràdio i La Fundació La Marató de TV3 han tirat endavant una acció excepcional: la Marató per la pobresa. Amb un únic programa on es volia mostrar les moltes cares de la pobresa al nostre país a partir de persones en situació de risc o d’exclusió social i també a partir de la feina de les entitats que des de fa temps treballen transversalment en aquest terreny. 


 Segons les últimes dades conegudes, la taxa de risc de la pobresa afecta gairebé un 20% de la població adulta de Catalunya i un 23,4% dels infants i joves. Per això, la Marató per la pobresa vol divulgar, sensibilitzar i mobilitzar la societat perquè aculli totes les iniciatives d’entitats i persones que vulguin ajudar els que ajuden.


El Resultat 

La solidaritat dels ciutadans traduïda amb els donatius que han fet i les 694 activitats populars organitzades a tot Catalunya han fet possible que, després de més de 17 hores d’intens directe, a Catalunya Ràdio, de les 9 a les 13, i a TV3, de les 12.00 a la 01.20, s’aconseguís sumar la xifra provisional de 4.030.182 €. Pel que fa a trucades telefòniques, n’hi ha hagut 32.702. 

 Ha estat un dia intens i llarg de Marató per divulgar, sensibilitzar i entretenir per lluitar contra l’exclusió social, com a resposta a la creixent demanda de col•lectius i entitats socials i del conjunt de la societat catalana. El període per fer donatius estarà obert fins al 30 de juny.


I a Cantallops?  
A Cantallops amb aquesta activitat hi han col•laborat 61 persones; que amb les seves aportacions s’han recaptat 610 €; que un cop restades les despeses, s’ha ingressat a la Marató un total de 453 €.

Fortificacions del segle XX: Búnquers.

En els anys de la postguerra i fins l’obertura de la nova duana i el “desvio”, el nucli urbà de la Jonquera acabava on avui hi ha la comissaria de policia, ja que allí – des del 1936 – hi havia la duana. Carretera amunt només hi havia una casa “Can Conxa”, que havia servit per fer controls sanitaris del viatgers en èpoques d’epidèmies. Al carrer Pau Casals, un dels búnquers – sempre els havíem nomenat nius – es troba sota les cases i un altre fou enderrocat quan es construí un bloc d’habitatges.

Seguint la pista que porta al mas Brugat hi ha tres búnquers més i se suposa que aquests foren construïts abans (1943 ?) de la Línia P. Aquestes fortificacions actualment estan tancades amb portes metàl•liques i cadenat. No continuàrem – per qüestió d’horari – cap el mas Brugat, on abans d’arribar-hi ni ha dos més. Vam seguir ruta anant cap el sector de ponent; des de la rotonda de la NII es veia el lloc on hi ha un búnquer sobre el còrrec dels Querols, al costat mateix de la carretera, amb l’entrada - tancada – pel aparcament del supermercat Escudero. Travessat el pont sobre l’autopista es feu una petita explicació del lloc on hi havia la Gran Guardia n. 1 i continuàrem – passant per sota de la línea de ferrocarril - cap els planers de la Serafina, on al mig del bosc hi ha dos búnquers més, un preparar per ser visitat, també tancat amb porta de ferro a pany i clau, i un altre de difícil localització si no se sap la seva situació.

Continuem l’excursió per a visitar un altre búnquer amb dues boques d’entrada, una tapiada – suposem que estava destinat a dipòsit de municions – i després descendírem per un corriol per anar a buscar el camí de pujada. En la zona dels Querols, dos búnquers més, aquest coneguts de tothom, ja que estan en el camí de Sant Julià i de l’antic camí del mas Gros. Arribats al pas subterrani de l’autopista donem per acabada l’excursió les fortificacions del segle XX a la Jonquera.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

Una mica d'Història.

Fortificacions militars als Pirineus. El 24 d’agost de 1944 es va signar a l’Estat Major Central, la organització defensiva del Pirineus. Per uns seria coneguda com la Línia “P” de Pirineus o de Pérez i per altres – la més popular – com la Línia Gutiérrez, que estaria classificada en tres categories: Actives, perilloses i passives. Les zones actives eren les que tenien bones comunicacions i que permetien una penetració enemiga, com la Jonquera. En el setembre de 1940, existia un pla de fortificacions del Pirineus Orientals, davant un possible intent de penetració amb tropes motoritzades per el Portús. Per executar aquest pla, es constituí la Comisión de Fortificaciones del Pirineo Oriental, presidida per el general Latorre, d’artilleria. Segurament a causa de que la guerra era favorable als alemanys, no hi va haver-hi pressa per dur-lo a la pràctica i potser tampoc mitjans a causa de les precarietats de la postguerra. L’alliberament de França per part dels aliats i l’ocupació pels maquis de la Vall d’Aran el setembre de 1944, acceleraren la construcció de la Línia “P” i apart d’aquesta zona de defensa, les Juntas Locales de Defensa, haurien de preparar un pla de destruccions i obstaculitzacions , en una profunditat de 150 km. des de la frontera.

El 15 de desembre ja hi havia un avantprojecte per l’estudi de la línia de vigilància. El pla originari era que cada emplaçament construït, fos voltat de pous de tiradors comunicats amb aquell amb camins coberts; tot el conjunt estaria envoltat per una filferrada. I, en alguns casos, per un camp de mines. És important ressaltar que no sempre es va dur a terme, ja que moltes filferrades i les portes blindades destinades a tancar aquestes fortificacions, van quedar emmagatzemades a Figueres, Jaca i Pamplona; aquest no fou el cas de la Jonquera. Les fortificacions de la Jonquera tenien el nom de “Gran Guardia nº l” i les consideracions geogràfiques i tàctiques eren: “Enclavada próxima a los pasos principales y fáciles del Pertús, coll de Panissars y Coll Portell, su situación geogràfica es excelente, por hallarse enclavada en las proximidades de la entrada principal a España por el Pirineo Catalán. Se halla situada al S. del castillo de Bellagarde dominando todas la vaguadas, carretera general y caminos más factibles de irrupción, se encuentra enclavada en un pequeño promontorio dominante y a su vez rodeado por la parte E. Por el rio Llobregat y del O. a E. por el afluente del Riera (Querols). Tácticamente presenta grandes ventajas, por cerrar los dos primeros pasos y dominar y batir totalmente el camino carretera que desde M. Grós conduce a La Junquera, y camino carretero que de la Junquera conduce al M. Pujaltó (?) y M. la Granja bifurcándose con el de M. Gros en la parte S. de la Gran Guardia. Igualmente domina y bate la carretera general desde su entrada por el Pertus no siendo accesibles los carros de combate por su parte O. N. y E. Por existir obstáculos naturales y unicamente por su parte S. Por lo que sus condiciones tácticas al tener batidas todas las anteriores partes son inmejorables para la defensa contra el Carro” (Zona del Treze Vents).

El IV batalló del regiment d’infanteria Badajoz n. 26, era el que havia de defensar-ho amb una companyia d’infanteria, 3 grups de metralladores, una secció de morters de 81 m/m. i un escamot de ccc. Amb unes fortificacions destinades a 18 assentaments de fusell metrallador, 11 assentaments de metralladores, 4 assentaments de canons d’infanteria de 6,5, 4 assentaments de metralladores antiaèries, 2 assentaments de morters del 81 i 8 assentaments amb canó anticarro. El sistema de defensa es complementava amb la voladura del pont d’Espanya (km 784,5) i el desmunt sobre la carretera en el Km. 784,6 (revolts de les Ferreries) on estaven situades defenses artificials contra carros. També a la NII es van fer túnels per poder volar la carretera.

A Requesens hi havia 3 zones de resistència, al castell i a banda i banda del castell, amb 1 secció d’infanteria i a Cantallops amb 2 seccions d’infanteria i un escamot de ccc. L’exèrcit passaria anys en la construcció d’aquestes fortificacions. La “Línea P”, però, estaria més avall, a l’alçada del pont de Capmany des de la costa de la mediterrània, Darnius, Maçanet... fins a la costa Atlàntica. Els soldats marxaren de la Jonquera l’octubre de 1957 per anar a “lluitar” contra els efectes de les grans inundacions del Túria a València. De Requesens marxaren el 1960.

Ramon Boix - Abril 2012

Una passejada per la “Muntanya” (11/03/12)

Iniciem la sortida per visitar una part de “La Muntanya”des del veïnat de Requesens; a la Cantina deixem els vehicles i agafem la pista que ens porta al collet Fondo; a menys d’una hora de camí i a poc metres abans d’arribar al coll, en el marge dret de la pista forestal hi trobem les restes de l’avió accidentat durant el gran foc de l’any 1986 a l’Albera, lloc on fem una aturada per visitar-ho i recordar aquella catastròfica diada del 19 de Juliol; encara avui alguns membres de la colla se’ls hi posa la pell de gallina.Seguim la nostra ruta i ens arribem al Collet Fondo, on gaudirem durant pocs minuts, degut a la forta tramuntana que hi bufa, de les magnífiques vistes d’un Canigó poc nevat durant aquest any, així com de la plana de l’Empordà, i també observem els treballs que estant realitzant el departament de medi ambient i habitatge de la Generalitat de Catalunya i el Consell General dels Pirineus Orientals en el projecte PRINCALB de cooperació entre diferents països relacionat amb la prevenció d’incendis forestals transfronterers a l'Albera i Cap de Creus. I que ha generat una sèrie de discrepàncies per part d'algunes entitats ecologistes com l'IAEDEN - Salvem l'Empordà.Girem cua i desfem la pista fins arribar a un trencant poc visible (1’5 Km aproximadament), situat a mà dreta i senyalitzat amb marques grogues que fa que el camí baixi amb força, i que ens portarà a la Font d’en Ferreret -en tota aquesta corregada hi ha una important quantitat de fonts-; lloc on aprofitem per fer el trago, no de la font, que no raja, sinó de les nostres cantimplores. Seguim ruta i continuem baixant, per anar a buscar el camí que ens porta al collet de dalt, i d’allà fins a Requesens, on alguns dels membres aprofiten per quedar-se a dinar a la Cantina; com no... amb les forquilles sempre a punt.
Notes de Referència.

1. “La Muntanya”, és a dir, la serra de les Canals, al nord del poble de Cantallops, constitueix la part més elevada del terme, fins als 894 metres del puig de les Canals. La carena limita amb el terme de la Jonquera i està principalment poblada per boscos de suros i alzines. Aquesta fou l’ultima superfície boscosa de les antigues terres comunals que va conservar el comú de Cantallops (fou d’ús públic del comú de 1610 a 1780-85). En els anys 50 els suros centenaris foren tallats i convertits en carbó vegetal i fins els anys 80 del segle XX s’explotaven alzinars per llenya. Després del gran incendi de 1986, aquest espai està en ple procés de regeneració amb la presència d’arbres relativament joves.
2. Accident aeri del DC6 .
El DC-6 de la protecció civil francesa, va sortir de la base de Marignane, a Marsella, cap a la una del migdia del 19 de juliol del 1986 per realitzar les tasques d’extinció del gran incendi de l’Albera. La torre de control li va perdre el rastre cap a dos quarts de dues. Testimonis presencials van confirmar que cap a aquella hora un avió s’havia estavellat més amunt de Requesens.
Els quatre tripulants, el pilot Jean Pierre Davenat, copilot Jacques Ogier, mecànic Roland Denard i l’ajudant Jack Le Bel van morir a l’instant. En aquell moment es va apuntar que el fum i la tramuntana, de més de 120 km/h, van intervenir directament en el desastre del DC-6.

Aquell dia l’Empordà va cremar per tots quatre costats, a la nit l’espectacle era Dantesc hi havia incendis a Llers, Pont de Molins, Biure, Capmany, La Jonquera, Cantallops, Garriguella, Palau-Saverdera, Cadaqués i Roses. El resultat va ser d’unes 16.000 hectàrees cremades. Es van mobilitzar Bombers, Guàrdia Civil, Policia Nacional, Mossos d’Esquadra, Creu Roja, Policies Locals, forces de l’Exèrcit i un munt de voluntaris. Tots ells van treballar fins a l’extenuació.

Avui el paisatge que podem gaudir torna a ser verd, i les restes del DC-6 encastat a la serra de l’Albera son un testimoni de què fets com aquell no han de tornar a repetir-se mai més. La memòria d’aquells quatre joves francesos perdent la vida per apagar un foc ha d’estar sempre present entre la tramuntana que xiula a través la ferralla del DC-6 de l’Albera. Just en aquest punt del camí hi ha una placa que recorda els fets.
3. Les Fonts.

Cantallops és un territori ric en recursos hídrics, sobretot a la zona nord, a “La muntanya”. Les fonts han estat indispensables per la gent que antigament treballava del bosc. Aquesta zona que hem visitat és una capçalera hidrogràfica important de Cantallops, hi neixen diferents fonts i còrrecs d’aigua que baixen per les valls i canals per acabar ajuntant-se i formar la riera de Torrelles. L’any 1978 es van aprofitar les fonts més cabaloses de la Muntanya per portar l’aigua corrent al poble a través del dipòsit d’aigua que hi ha a la Planella. Malgrat l’existència de moltes fonts, avui són desconegudes per la majoria de la població i estan mig perdudes, seques, brutes, o en total desús.
Per veure més fotos cliqueu aquí

Xavier Boix - Març 2012

Parc Agrícola Comes Tortes i conjunt megalític de Coma d'Infern.

L’excursió proposada pel nostre company Xavier Laporta és el Parc Agrícola Comes Tortes i de la Pedra Seca , juntament amb el conjunt megalític de Coma d'Infern.

Per arribar-hi cal seguir des de Vilajuïga, durant 1 km aproximadament, la carretera de Sant Pere de Rodes. Abans de passar el pont sobre la riera de Canyelles, cal deixar el cotxe i allà és on comencem el recorregut, seguim una pista que va en paral•lel a la via del tren que ens portarà al Parc agrícola de Comes Tortes, passant abans per les inscultures de Canyelles, situades molt aprop de les restes del poblat Íber de Canyelles.

Parc Agrícola Comes Tortes i de la Pedra Seca

La pedra seca és l’obra d’arquitectura popular que, generació rere generació, la gent de la nostra terra va utilitzar per transformar la muntanya de la Serra de Rodes, pedregosa i batuda pel vent, en sòl cultivable.
Primer despedregant el terreny i acumulant la pedra en clapers i després
seleccionant la pedra per a fer feixes, barraques, ponts i camins, van convertir la muntanya en un jardí de vinya i olivera i en un mitjà de subsistència.
El Parc Agrícola i de la Pedra Seca de Comes Tortes és una iniciativa de l’ajuntament de Vilajuïga per recuperar aquesta herència dels nostres avantpassats.

Fins a mitjans del segle XX, l’aprofitament de la Serra de Rodes va ser bàsicament agrícola, i combinava prats, pastures, cabanes de pastor, murs de pedra seca, conreus i petits àmbits en bosc mediterrani. Aquest mosaic agroforestal permetia un paisatge divers, amb una gran riquesa florística i faunística i, a la vegada, estava més protegit dels incendis forestals que actualment.

Fins fa cop, l’entorn del paratge de Comes Tortes estava força degradat a causa de l’abandonament dels cultius durant els darrers 60 anys, i dels efectes devastadors del gran incendi forestal de l’any 2000. Aquests espais s’han esclarissat o bé s’han desbrossat totalment amb l’objectiu de recuperar-los en forma de pastures. També s’han recuperat 10 cabanes de pastors, 350 m de tram de murs de pedra seca i 1.840 m de camins antics i carrerades.


Posteriorment, i per tal de mantenir aquests espais, s’ha creat un petit ramat de 24 xais, els quals actualment pasturen una àrea de 4,5 ha. Perquè això sigui possible, s’han instal•lat uns tancats mòbils que permeten pasturar diferents àrees recuperades mitjançant la rotació del ramat. A la vegada, s’ha creat una zona d’estada i repòs per al ramat, que inclou un petit cobert i un abeurador.

Aquestes actuacions permeten, d’una banda, reduir en gran mesura el risc d’incendi en aquest espai i actuar com a tallafocs; i d’una altra, es preveu un augment de la diversitat florística i faunística lligada als espais oberts, i la recuperació d’una petita part del paisatge tradicional que s’havia perdut.

Aquests treballs i la feina feta per Modest Soy i Vicenç Armangé també han permès descobrir diversos gravats rupestres, com les inscultures de Planells i les Canyelles, entre d'altres. Les inscultures son gravats sobre roques a l’aire lliure, datades a l’època calcolítica, entre el quart i el tercer mil•lenni aC, que representen l’expressió d’un art esquemàtic del qual encara se’n desconeix el significat. Els gravats mostren conjunts de cruciformes, cassoletes i reguerons que poden representar llocs d’ofrenes, sacrificis o marques territorials.

En un futur, es vol acabar d’estendre aquest projecte, i incloure-hi cultius tradicionals com ara vinyes, oliveres, plantes aromàtiques i fruiters, els quals permetran veure la pedra seca de les feixes, les construccions que aniran aflorant en forma de barraques o còrrecs, restes megalítiques enmig de cultius acompanyats d’altres grups de pedres, a la vora d’algunes suredes travessades per camins medievals que duien a Sant Pere de Rodes.



Un cop arribats al punt més alt de l’excursió, hi trobem les inscultures de la Carena, just al costat de la carretera principal que porta a Sant Pere de Rodes, és aquí on aprofitem per fer un glop; e iniciem el descens per la ruta megalítica de Coma d’Infern. Des d’aquest punt, davallarem sempre pel cim de la carena, anirem trobant els megàlits. El primer que trobarem serà el dolmen de la Carena.
Descripció dels dolmens visitats:
• DOLMEN DE LA CARENA Es tracta possiblement d’un sepulcre de corredor, amb planta sensiblement rectangular. Té cinc Lloses verticals i una sola de coberta que mesura 2,65 m per 2,30 m. L’entrada està orientada al sud-oest i el material emprat és el gneis, domina pels costats sud, oest i nord.
• DOLMEN CAIGUT I A la mateixa alçada, però a l’altre vessant, es troba aquest megàlit. Té un dels seus costats i la coberta caiguts, però amb els seus elements allí mateix. és un sepulcre de corredor, amb planta trapezoïdal.
• DOLMEN CAIGUT II A poca distància de d’anterior i al mateix vessant, es troba aquest sepulcre de corredor. De tots els megàlits de Coma de l'Infern és el que està més malmès, ja que només resten dempeus una o dues lloses.
• DOLMEN DE LES RUÏNES A l’altre vessant, i a continuació del dolmen de la Carena, trobem aquest megàlit. Era possiblement un sepulcre de corredor. Té sis lloses dempeus i dues de coberta. L°orientació de l’entrada és al sud-oest i el material emprat és el gneis. L’emplaçament és dominant pel sud, oest i nord.
• DOLMEN DE LA TALAIA És de tipus galeria catalana amb planta en forma de V. Conserva cinc lloses verticals i una de coberta que mesura 2,40 m. de llargada per 1,95 m. d’amplada. El sepulcre és orientat al sud-oest i el material emprat és el gneis. La seva situació és dominant vers migdia, ponent i tramuntana.
• DOLMEN DEL GARROLLAR És un sepulcre de corredor, amb caixa rectangular. De tots els megàlits de la Coma de l'Infern és el que ha estat més transformat per a convertir-lo en barraca. Té tres lloses verticals i una sola llosa de 3,6 m. de llargada per 2,7 m. d’amplada per coberta. L’orientació és al sud-oest i el material emprat és el gneis. La seva situació és dominant, però no tant com la dels altres sepulcres.
• DOLMEN DE LA VINYA DEL REI Aquest megàlit és el més gran del terme de Vilajuïga i el seu emplaçament en un fondal en un lloc gens dominant, és excepcional. És un sepulcre del tipus de corredor amb planta trapezoïdal. Cinc grans lloses verticals componen la caixa, i una sola llosa de 4,15 m. de llargada per 2,95 m. d’amplada, la coberta. L’orientació de l’entrada és al sud-oest i el material emprat és el gneis.


En resum, una molt bona excursió, amb un dia Excel•lent que ha portat a fer un viatge pel temps, des de la prehistòria fins als nostres dies de la mà d’un gran coneixedor del terreny com és en Xavier.
Nota: Si voleu veure més fotos cliqueu aquí.

Xavier Laporta i Xavier Boix

Febrer 2012