Ruta del contraban, itinerari d’exili, camí d’Albera (Per Lluís Serrano)

Eren dos quarts de nou del matí d’un 18 de desembre, dissabte, - 2ºC. Un airet finíssim i humit de sud-est (xaloc) feia sentir la fred de manera molt viva. Sortírem de la placeta de la Societat cap a la plaça major de Cantallops (200 m) i camí estret direcció les fonts de la muntanya. Començàvem una excursió especial, una sortida vers una de les artèries principals de comunicació del municipi, un camí històric, mig oblidat, però mantingut per la Societat de Caçadors. El camí que “ve d’Albera” com consta en alguns documents és el camí veïnal, forestal, només apte per caminar (o per animals de ferradura), de Cantallops al Portús i a Sant Martí d’Albera. Aquesta ruta fou la comunicació també dels masos del Calze, Vinyasses i Pla de l’Arca vers Cantallops i un camí secundari cap a La Jonquera. Camí de contraban, camí d’exilis: el de 1936 i, sobretot, la retirada de 1939.

En el pas de les Bigues seguírem pel camí que travessa la ribera de Torrelles direcció la font d’en Galter (300 m). Passada la font, deixàrem de tenir fred, el sol havia sortit i ens trobàvem en plena forma. Després de la font, en el primer revolt continuàrem a la dreta, baixant, començàrem a ascendir fins el coll de l’Auleda (697 m). En qualsevol punt del trajecte podem constatar l’impressionant espai natural que representa la Muntanya de Cantallops, recentment, des de 2006, ZEPA (Zona d’Especial Protecció per les Aus) de la Xarxa Natura 2000 i, des de 1995, Zona 11 (art.140-142) de les normes subsidiàries (planejament urbanístic) en les quals, com a espai protegit, es reconeix la conservació de les àrees vegetals existents, es prohibeixen plantacions d’espècies foranies i no s’admeten moviments de terres ni usos diferents del “destí forestal dels boscos existents o que lesionin els valors de la flora, fauna i paisatge natural”.

“La Muntanya”, la serra de les Canals, al nord del poble de Cantallops, constitueix la part més elevada del terme, fins als 894 metres del puig de les Canals. La carena limita amb el terme de la Jonquera i està principalment poblada per boscos de suros i alzines. Aquesta fou l’última superfície boscosa de les antigues terres comunals que va conservar el comú de Cantallops [Serrano, AIEE, Figueres, 40(2009), pàg. 265]. En els anys 50 els suros centenaris foren tallats i convertits en carbó vegetal i fins els anys 80 del segle XX s’explotaren alzinars per llenya. Després del gran incendi de 1986, aquest espai està en ple procés de regeneració amb la presència d’arbres relativament joves.

L’Auleda –zona PEIN (Pla Espais Interès Natural)– i la zona del camp del Calze, han estat objecte de diversos projectes eòlics. És un indret excepcional que cal preservar i, entre altres, lloc de pas d’aus migradores. Molts col·lectius, associacions i plataformes, des de 1998, han defensat aquest territori extraordinari i singular de la desmesura eòlica en espais naturals especialment protegits. De l’Auleda seguírem cap a ponent direcció el collet de la Bruixa (712 m) i d’aquí pujàrem fins La Barbota (778 m) el cim més alt de l’excursió, on hi ha unes trinxeres de factura militar del primer franquisme. D’aquí baixàrem direcció sud pel trencant d’aigües que separa els termes de Cantallops i La Jonquera a les collades de Santa Llúcia (470 m) i d’aquí retornàrem a Cantallops.

Aquesta és una ruta realment magnífica, històrica i llegendària, territori de frontera, feréstec, muntanyes aspres i costerudes, capçalera hidrogràfica, esquistos i formacions geològiques capritxoses, vegetació, fauna, arqueologia i art prehistòric. L’Albera, aquests Pirineus empordanesos orientals, guarden multitud de riqueses que cal conèixer a través d’uns camins que eleven el passeig a calma i contemplació, llavors del clam per la seva defensa.

Lluís Serrano - Desembre 2010

Per veure més fotos:

http://picasaweb.google.com/xirucaiforquilla/RutaDelContraban?feat=directlink

BONES FESTES DE NADAL I BON ANY 2011 !!!!

III FESTA DEL XUIXO (27/11/2010)

El dissabte 27 de novembre vam celebrar la tercera edició de la Festa del Xuixo, amb una participació màxima; any rere any s’incrementa el número de participants (any 2008-10 part., any 2009-18 part., any 2010- 24 part.). Aquest any la novetat va ser la "dulça" convidada, que, enlloc de ser dolça era salada. Es tracta dels famosos croissants gegants del FORN MONTSERRAT o bé a CAN REBULL d'Olot, que la Lourdes Campsolinas es va encarregar de portar. Amb tres croissants "rellenus", dos de pernil i formatge i un de sobrassada en vam tenir prou per tots i encara en va sobrar per l'endemà esmorzar...

La vetllada va estar amenitzada per boníssims fruits de la vinya (garnatxa i moscatell) i licor d'herbes (ratafia) que van acompanyar l'estrella de la festa, el xuixo. En aquest cas, i com sempre, una bona plata de xuixos de la Passtisseria l'Albera de La Jonquera. Exquisits el xuixos elaborats pel mestre Victor Capalleras i exquisida també la trobada xirucaire i forquillaire. N'hi va haver per tothom i fins i tot alguns van poder repetir...

I com va essent tradicional, una partida del joc de la granota “la ranita” va posar a prova la nostra punteria, tot i portar un xuixo al ventre. Alguns fins i tot van sobrepassar els 1.000 punts, tot un rècord.

Per veure més fotos: http://picasaweb.google.com/xirucaiforquilla/IIIFestaDelXuixo?feat=directlink

CANTALLOPS – ESPOLLA (20/11/2010)

Dissabte 20 de novembre, trobant-nos a l’equador de la campanya electoral de les eleccions catalanes i coincidint, casualment, amb el 35è aniversari de la mort del dictador, vam reunir-nos per emprendre una travessa especial, curta però intensa. Eren les nou i pocs minuts del matí i no vam deixar-nos intimidar per un cel de tardor amb certes notes grises que semblaven anunciar pluges. No! Vam posar-nos en marxa, en direcció est, es tractava de caminar fins el poble veí d’Espolla i arribar victoriosos. Sortírem de la placeta de la Societat “La Concòrdia” de Cantallops vers la placeta de cal capellà, pont nou i el camí dels Solers. Sud enllà, un paisatge profund, intens: un collage d’olivars, vinyes i boscos que entrava en comunió amb aquell cel de novembre. Més enllà? La plana de l’Empordà, Figueres, Castelló, Roses, l’Escala...

Estem en un territori sensible, dels més ben conservats de l’Empordà, excandidat a patrimoni mundial de l’UNESCO, amb la concentració de monuments megalítics més espectacular de tot Catalunya, un “terroir” agrícola de primer ordre esquitxat d’espais humits reconeguts i catalogats com a Llocs d’Interès Comunitari de la Xarxa Natura 2000. Un paisatge extraordinari, una etiqueta de qualitat, ordre i equilibri. Un indret amb una riquesa natural i cultural excepcional. Si fóssim francesos o holandesos, segurament, els aspres de l’Albera estarien protegits de qualsevol agressió que pogués trencar l’espai harmònic entre l’home i la natura, habitat des del neolític i fruit d’una dialèctica constant que s’ha adaptat a l’orografia. Doncs no! La singularitat que ens defineix, la particularitat que ens dóna oportunitats pot ser trencada per una imposició eòlica amenaçant, provocada per la caça de la prima d’uns determinats “lobbies” i poc digne per un país desenvolupat, modern i curós amb el seu patrimoni.
Passades les granges de porcs existents, ens encaminàrem cap a les darreres vinyes abans de pujar pel terra roig, direcció al coll de les parets. En aquest indret entràrem al terme de Sant Climent Sescebes i dins una basta extensió de titularitat ministerial de Defensa. Aquest immens camp de maniobres i tir s’estén fins el terme d’Espolla, limita pel nord amb la muntanya de Requesens i comprèn la vall mitjana del riu Anyet, que solca i forada unes elevacions modestes que oscil·len entre els 200 i 300 metres sobre el nivell del mar. Les activitats militars han estat la causa de cert nombre d’incendis en el passat però per altra banda, la titularitat estatal ha fet que aquesta comarcada estigui relativament ben conservada i lliure d’urbanitzacions agressives més enllà de les pròpies instal·lacions de l’exèrcit, al costat de Sant Climent. Del coll de les parets enllaçàrem amb la pista que baixa de Requesens vers al sud i uns pocs metres enllà trencàrem a l’esquerra per un camí que porta directament al mas dels Solers, havent travessat l’Anyet, i l’ermita preromànica de Santa Fe, lloc on esmorzàrem.

Just abans d’arribar a l’antiga església vam trobar-nos un caçador. Després de parlar amb ell va confirmar-nos que hi havia una batuda del senglar. Acabat d’esmorzar decidirem continuar, a la part al sud del camí –uns metres enllà– era on hi havia la línia de parades i passant pel camí, tot i la incomoditat mútua produïda per la situació, no entràvem a bell mig de la cacera i per tant evitàrem qualsevol problema o conflicte directe. En arribar al peu del Castellar gran trobàrem la carretera que baixa del magatzem cremat i Requesens i continuàrem vers el sud. Pocs metres després visitàrem el Menhir del Castellar o de Rocs Blancs, descobert el 1971 i redreçat el 1988. Aquest tram és realment magnífic i impressionant el caos granític que estructura un paisatge mineral gairebé únic i comú en diversos llocs de l’Albera: gegants adormits en forma de moles ciclòpies, fills de l’orogènia herciniana, roques modelades pel vent i l’aigua, poetes del silenci, guardians del temps.

Continuant en direcció Espolla, i en ple descens, trobàrem la “Font de la Viuda” amb la llegenda “Bon profit li faci a qui begui d'aquesta aigua”, lloc estructurat en dues feixes que pertanyé a la família Mascort (com consta a la inscripció epigràfica) i que pretén i aconsegueix crear un espai de descans i repòs. A partir d’aquí, arribar al nucli urbà és qüestió d’un quart o vint minuts després de deixar a la dreta la serra d’en Clarà i una mica més enllà, a l’esquerra, unes granges de porcs. A dos quarts d’una ja érem a la Societat d’Espolla reposant d’un passeig de vuit quilòmetres i mig, i de poc més de dues hores sense parades. Una hora després ens reunírem amb el grup dels forquilla a Can Cassoletes, restaurant on vam poder gaudir d’una cuina acurada i casolana.

Lluís Serrano
Novembre 2010

Per veure més Fotos: http://picasaweb.google.com/xirucaiforquilla/CantallopsEspolla?feat=directlink

Tardor a Requesens. (Novembre 2010)

Una setmana després de fer l’intent a Roc Colom, un dels nostres xirucaires, en Ramon ha tingut la sort i el privilegi de poder arribar-hi, i gaudir d’un paisatge amb un contrast de colors espectacular.

Aquí us fem un recull en imatges on podreu sentir el goig d’observar tan bell espectacle; i si a més les condicions ambientals són favorables com és el cas, tenim al nostre abast un regal de la natura.

Simplement ESPECTACULARS.

Per veure més fotos: http://picasaweb.google.com/xirucaiforquilla/TardorARequesens?feat=directlink

UNA PASSEJADA PER REQUESENS. (31/10/2010)

Com deia la convocatòria de Xiruca, hem tornat als orígens, ja que després d’unes excursions per altres contrades, hem tornat a un paisatge tant nostrat com la muntanya de Requesens, en concret la destinació era Roc Colom.

En el segle XIX, d’aquest paratge es publicà el “Catàleg de les plantes observades en la muntanya de Requesens” de Frederic Trèmols i Borrell, o “Una cacera al porc senglar als boscos de Requesens” de l’escriptor costumista Bosch de la Trinxeria, aquest darrer el podem trobar en el llibre “Records d’un Excursionista”.
Es podria dir també que Requesens fou objecte el maig de 1908, segurament, de la primera reivindicació “ecologista”, ja que els nous propietaris, volien tallar tots els arbres de més de 20 cm. de diàmetre. La premsa comarcal, concretament el setmanari L’Empordà, demanava elevar al Govern una protesta, documentada i signada per la Cambra Agrícola de l’Empordà, per evitar la tallada dels arbres de la muntanya de Requesens.
Una reivindicació que no va tenir èxit, ja que l’escriptor Cèsar August Torras, patriarca de l’excursionisme català, en la “Guia de les Alberes” (Pirineu Català 1919) es lamenta de la desaparició dels imponents boscos de Requesens, “Fa pocs anys abans de tallar-se els boscos que conservava curosament l’últim comte de Peralada, el conjunt era imposant. La negror de la boscúria amagava les esquerpes afraus i el castell ... i temia pel castell. Seria molt de doldre que aquest interessant castell, joia d’aquest indret del Pirineu i restaurat ab tanta cura i amor per son últim senyor, fos malmenat o descuidat y’s perdés com s’ha perdut la bellesa dels boscos que l’envolten”.

Actualment la boscúria i bellesa dels boscos de Requesens ha recuperat l’esplendor de temps passats i ara podem admirar diferents verds de les sureres, alzines, roures, castanyers faigs, acompanyats de grèvols (espècie protegida), aurons, cedres i altres, entre ells podem gaudir d’arbres monumentals, documentats en les Guies del Patrimoni Comarcal “Arbres monumentals” de J.M. Dacosta, com el tell (Tilia cordata) del castell, l’avet (Picea abies) de la font Rovellada, el xiprer del pantà (Taxodium distichum) i el cedre (Cedrus Atlantica) a peu de la pista.
Actualment, el que està en perill és el castell, víctima dels elements.

Per l’excursió el dia començava malament, ja que plovia, poc, però suficient per fer la guitza, així i tot érem catorze – poques desercions - els disposats a anar a Roc Colom, tot i que la muntanya estava ben emboirada.
Els vehicles queden aparcats prop de les Pipes per continuar a peu, tot seguint la pista que porta al castell i agafar un corriol, per canviar el trepig, fent una marrada per visitar el forn de calç, situat al costat del refugi i sense pressa retornar a la pista de Roc Colom entre la boira.

Davant la insistència de la mainada i de la tradició xirucaire, a les deu – peti qui peti – toca esmorzar. La boira persistia acompanyada de quatre gotes. Arribats a la conclusió de que veuríem el mateix paisatge allí on esmorzàvem que a Roc Colom i després de buscar una de les mines de ferro – no sabem si la anomenada “Hèrcules” o la “Roc Colom” – que hi ha en aquell indret, sense èxit; decidirem baixar per anar a visitar el pou de glaç – de grans dimensions – ben senyalitzat i de fàcil accés i donar per acabada la passejada en el moment que s’aixecava el dia i la boira.
Fins a la propera i que el bon temps ens acompanyi.

Per veure més fotos: http://picasaweb.google.com/xirucaiforquilla/RequesensRocColom?feat=directlink

Entre Castells i vinyes (26/09/2010)

En aquesta sortida de tipus turístic, el temps no va acompanyar; un vent de nord força 7 i unes temperatures que oscil·laven entre els 12º i 17º C, que no havien d’envejar en res a les temperatures de l’hivern.

Castell de Quéribus
S'alça sobre una elevació rocosa de 728 m, antiga frontera entre els regnes de França i Aragó, domina i contempla un bell panorama sobre la plana del Rosselló i els Pirineus. Les espectaculars vistes i sensacions solament són comparables a l'enorme força del vent que bufa entre les seves ruïnes.Aquesta construcció del segle XI està documentada ja a l'any 1020, en el testament de Bernard Taillefer, comte de Besalú, i va servir de refugi a alguns càtars després de la caiguda de Montségur considerant-se com el bastió final de la resistència càtara, derrotada a l'agost de 1255 per la croada que va mantenir contra aquesta religió l'església catòlica.

Una mica d'Història

Després de la caiguda de Montségur aquest va ser un dels pocs centres de resistència que van quedar. El Vescomte de Fenollet, mort en 1242, va deixar un fill, Hugues de Saissac, però va ser el seu lloctinent, Chabert de Barbera el qual va prendre de forma enèrgica l'adreça del Vescomtat.Dels cinc castells fronterers amb el regne d'Aragó, dos estaven ocupats per les forces del rei de França: Peypertuse i Aguilar. Quedaven els castells de Puylaurens, Fenouillet i Quéribus. Després de la tornada de Sant Lluís (Lluís IX, rei de França) de la croada en 1254, va quedar vist per a sentència la resolució definitiva del problema càtar. El rei va donar l'ordre al senescal de Carcasona, Pierre d’Auteuil, de prendre Quéribus, últim bastió (juntament amb Puylaurens) de la resistència heretge. Aquest es va presentar enfront del castell, que era sens dubte inexpugnable, però va acabar caient per traïció amb l'ajuda d'Oliver de Termes.

Estructura

És un excel·lent exemple d'arquitectura militar, el castell és famós per la seva torre de l'homenatge poligonal i la seva sala d'estil gòtic primitiu la volta del qual descansa sobre un poderós pilar circular que s'obre en forma de palmera.
A l'actualitat una escala de caragol deu ascendir fins a una terrassa situada a la part alta de la torre de l'homenatge. Amb els seus set-cents vint-i-vuit metres, permet descobrir el grandiós paisatge de la Fenolleda, la plana del Rosselló i de les Corberas. El castell deu situat en el territori del municipi de Cucugnan, conegut pel seu famós conte occità de Achille Mir, reprès per Alphonse Daudet en "Les cartes des del meu molí". S'accedeix al castell des d'aquesta localitat, a escassos quilòmetres de Maury (Maurí). Està declarat Monument Històric des de 1907 .
Cucugnan
Situat als peus del Castell de Queribus, dominat per la silueta del seu molí de vent encara en activitat, ens convida també a descobrir una impressionant Verge embarassada a l’ ésglesia del poble i els seus carrerons amb una activitat artística, i amb noms evocadors: Traverse de l'abbé Martín.
Amb el tocket d'entrada al castell de Queribus podreu presenciar "El sermó del capellà de Cucugnan", conegut conte del famós Alphonse Daudet dins el teatre Achille Mir de Cucugnan, cosa que no vàrem veure.

Castell de Peyrepertuse
El castell es troba edificat en una cresta rocosa d'uns 400 m de longitud, a una altitud sobre el nivell del mar de 800 m., posició estratègica que permet vigilar les diferents valls que ho envolten, controlar diferents ports de muntanya i la comunicació de senyals amb el castell de Quéribus.

Història
Se sap que el lloc va ser ocupat des de l'època romana gràcies a excavacions recents que han descobert diversos vestigis que es remunten a principis del S. I a.C.
El primer esment al castell és de l'any 1050, on se cita que pertany al comtat de Besalú. Durant el S.XII, en l'any 1115 l'església és donada al Priorat de Serrabona. Posteriorment, en el 1162 la fortalesa passa a pertànyer al comtat de Barcelona.
En la croada contra els càtars, Guillem de Peyrepertuse no va voler sotmetre's i va ser excomunicat en 1224. Després del fracàs del lloc a Carcassona, Guillem finalment es va sotmetre i el castell va passar a possessió real francesa, al novembre de 1240.
Dos anys més tard, el rei Lluís IX de França va ordenar reconstruir la Torre de l'homenatge, l'església i construir l'escala que porta el seu nom (escala de Sant Luis) a més d'una nova fortificació, un segon castell, en la part més alta de la cresta rocosa amb una nova torre de l'homenatge.
Durant la guerra del regnat de França amb la corona d'Aragó, Peyrepertuse va desenvolupar un important paper com a bastió defensiu i estratègic de la frontera sud del regnat francès, confirmat en 1258 pel Tractat de Corbeil.
A mitjan el S.XIV, el rei de França Carlos V, autoritza a Enrique de Trastamara, en aquell moment pretendent a la corona de Castella, a refugiar-se al castell després de la derrota en la Batalla de Nájera.
Declarat com a lloc fronterer pel Tractat dels Pirineus (1659), Peyrepertuse va ser ocupat per una petita guarnició comandada per oficials subalterns fins a ser abandonat definitivament durant els primers anys de la Revolució Francesa. Venut com Ben Nacional en 1820, no és fins a l'any 1950 que s'inicien les primeres campanyes de consolidació del monument.

Arquitectura del castell
L'amplitud dels seus murs i la qualitat de les seves construccions fan del castell de Peyrepertuse el més important conjunt i el més remarcable exemple d'arquitectura militar en l'Edat Mitjana, del Llengadoc. Té una longitud de 300 per 50 m d'ample, conservant actualment 2,5 Km de muralles amb el seu camí de ronda. Una vegada dins del recinte s'observa que més que una fortalesa és una vila medieval.
El castell baix o primitiu
El primer recinte, en la part oriental i més baixa de la cresta, és on trobem les construccions més antigues. Solament és accessible a través d'una petita porta d'entrada defensada per una barbacana. De planta triangular i envoltat per una muralla de 102 m de longitud flanquejada per torres semicirculares, està constituït per un pati central al voltant del com es recolzen les diverses construccions. A l'esquerra, la Torre de l'homenatge, a la dreta la capella de Santa María Bastida (1115) amb una petita habitació adossada, era alhora lloc de culte i refugi. En ella trobem una combinació entre la simplicitat del romànic en el seu absis i coberta en volta de canó, la fortificació de tots els seus elements arquitectònics, i una altra muralla en la qual s'obre una porta en arc de mig punt. Aquesta porta dóna a una petita estada tancada per un segon mur.
Pati mitjà
Molt més gran que l'anterior, el pati mitjà s'estén fins als límits extrems del precipici. Queda molt poc d'ell, amb prou feines els vestigis d'una estructura pentagonal amb espitlleres i la muralla amb el seu camí de ronda.
El castell nou o de Sant Jordi
Damunt d'un estret promotorio de la cresta muntanyenca, a la zona nord, trobem edificat el castell de Sant Jordi. És una fortalesa dins de la fortalesa. L'escala d'accés, la famosa "Escala de Sant Lluís", està construïda a la vora d'un impressionant precipici; un tram d'uns seixanta graons tallat en la roca. Entre les habitacions de la torre de l'homenatge es troba la capella de Sant Jordi amb nau única i absis semicircular.

Per veure més fotos: http://picasaweb.google.com/xirucaiforquilla/CastellsCatars?feat=directlink