Excursió al faig del Xalamí: el besavi de l’Albera

Diumenge 10 d’abril, amb vent del nord i un ambient d’estiu, setze participants de diverses procedències (alguns vinguts de Xile) ens vam dirigir a Requesens per visitar un faig monumental que, a més, en un forcat de les branques aguanta una pedra de certes dimensions. L’arbre, el besavi de l’Albera, de diversos centenars d’anys és un veritable gegant, venerable vegetal, poderós, robust i corpulent, de carnoses arrels que es claven a terra en un exercici altiu i orant de branques que s’aixequen cap el cel.

Des de Cantallops sortírem direcció les fonts del Solanà i el clot de la Tina. Després d’aquestes fonts vam enfilar fins el Collet de Baix, una pujada àrdua i intensa que fa suar encara que no faci calor. Un cop passat el dolmen del Collet de Baix ens endinsàrem a Requesens, passàrem pel Suro de les Onze i arribàrem a la Font del Raig, on, després de comprovar que la font estava embossada, esmorzàrem cap a les deu del matí: entrepans, fruites, un xic de galetes i xocolata i enfilàrem cap al nostre objectiu, arribar al faig del Xalamí. Pujant a la plaça vam descobrir que part de l’escala de pedra d’accés al santuari de la Mare de Déu de Requesens havia baixat amb les pluges.

Els dies anteriors, de vertadera calor, havien florit moltes plantes i les primeres fulles dels arbres de fulla caduca sortien amb força, així com les noves dels de fulla perenne: brucs, estepes, frígoles, ginestes, pins, suros, alzines, roures, castanyers i finalment, els faigs. I entre tots ells, el faig del Xalamí. Un faig centenari que, segurament, gràcies al pendent del terreny, fruit d’un despreniment, té una pedra en un dels forcats principals de les branques. Aquest faig en fa deu com els altres. I la pedra? És curiós pensar com redimonis arribà a dalt de l’arbre i en quin moment.

La cultura autòctona i popular va donar una explicació llegendària d’homes forçuts i ferrenys. Contaven els avis de Requesens dels anys 30 i 40 del segle XX que, fa qüestió d’un o dos centenars d’anys, el masover del mas de Mirapols i el del mas de les Vinyasses (els dos més distants de la propietat del comte de Peralada) estaven enfrontats. En els màxims moments de crisi i empipament, per descarregar la seva còlera i “amor” mutu, tenien el costum (forts com eren) de tirar-se pedres des de cada mas. La pedra del faig seria doncs, fruit d’aquestes baralles, una roca que afortunadament no arribà a cap.

En resum, gaudírem d’una matinal extraordinària en uns indrets i orografies que poguérem resseguir, repassar i recórrer. La fauna no hi faltà així com un patrimoni vegetal i cultural. Veiérem una serp verda, un ratolí de camp, fulles de faig recent fetes nascudes de verd intens, carboneres i barraques de carboner, la fressa del vent en sonar amb les branques i sobre el bosc recordava la remor del mar, còrrecs d’aigua fresca, la rajoleria i balconades excepcionals que ens oferien una panoràmica àmplia i clara de l’Empordà i la comarcada de Requesens: Puigneulós, Roc Colom, el veïnat de Requesens, els Castellars d’Espolla, Roses, l’Escala i moltes altres petites coses que omplen l’esperit per compartir una bona caminada.

Podríem dir que vam fer un viatge. Sí, un viatge. Perquè de vegades, com deia Josep Vicente «no cal viatjar per fer un viatge: si el lloc existeix i el teu ànim el sap trobar, el viatge t’és donat perquè hauràs sortit de la quotidianitat i hauràs entrat en la màgia generosa del viatge: que el lloc sigui a tocar, no tindrà importància». Continuàrem fins la pista del Puigneulós, per arribar a les Pipes i, pel Còrrec de les Comes, a Cantallops, just per l’hora de dinar.

Lluís Serrano
Miquel Serrano
Abril 2011

Si voleu veure més fotos cliqueu aquí.