Eren dos quarts de nou del matí d’un 18 de desembre, dissabte, - 2ºC. Un airet finíssim i humit de sud-est (xaloc) feia sentir la fred de manera molt viva. Sortírem de la placeta de la Societat cap a la plaça major de Cantallops (200 m) i camí estret direcció les fonts de la muntanya. Començàvem una excursió especial, una sortida vers una de les artèries principals de comunicació del municipi, un camí històric, mig oblidat, però mantingut per la Societat de Caçadors. El camí que “ve d’Albera” com consta en alguns documents és el camí veïnal, forestal, només apte per caminar (o per animals de ferradura), de Cantallops al Portús i a Sant Martí d’Albera. Aquesta ruta fou la comunicació també dels masos del Calze, Vinyasses i Pla de l’Arca vers Cantallops i un camí secundari cap a La Jonquera. Camí de contraban, camí d’exilis: el de 1936 i, sobretot, la retirada de 1939. 
En el pas de les Bigues seguírem pel camí que travessa la ribera de Torrelles direcció la font d’en Galter (300 m). Passada la font, deixàrem de tenir fred, el sol havia sortit i ens trobàvem en plena forma. Després de la font, en el primer revolt continuàrem a la dreta, baixant, començàrem a ascendir fins el coll de l’Auleda (697 m). En qualsevol punt del trajecte podem constatar l’impressionant espai natural que representa la Muntanya de Cantallops, recentment, des de 2006, ZEPA (Zona d’Especial Protecció per les Aus) de la Xarxa Natura 2000 i, des de 1995, Zona 11 (art.140-142) de les normes subsidiàries (planejament urbanístic) en les quals, com a espai protegit, es reconeix la conservació de les àrees vegetals existents, es prohibeixen plantacions d’espècies foranies i no s’admeten moviments de terres ni usos diferents del “destí forestal dels boscos existents o que lesionin els valors de la flora, fauna i paisatge natural”.
“La Muntanya”, la serra de les Canals, al nord del poble de Cantallops, constitueix la part més elevada del terme, fins als 894 metres del puig de les Canals. La carena limita amb el terme de la Jonquera i està principalment poblada per boscos de suros i alzines. Aquesta fou l’última superfície boscosa de les antigues terres comunals que va conservar el comú de Cantallops [Serrano, AIEE, Figueres, 40(2009), pàg. 265]. En els anys 50 els suros centenaris foren tallats i convertits en carbó vegetal i fins els anys 80 del segle XX s’explotaren alzinars per llenya. Després del gran incendi de 1986, aquest espai està en ple procés de regeneració amb la presència d’arbres relativament joves.
L’Auleda –zona PEIN (Pla Espais Interès Natural)– i la zona del camp del Calze, han estat objecte de diversos projectes eòlics. És un indret excepcional que cal preservar i, entre altres, lloc de pas d’aus migradores. Molts col·lectius, associacions i plataformes, des de 1998, han defensat aquest territori extraordinari i singular de la desmesura eòlica en espais naturals especialment protegits. De l’Auleda seguírem cap a ponent direcció el collet de la Bruixa (712 m) i d’aquí pujàrem fins La Barbota (778 m) el cim més alt de l’excursió, on hi ha unes trinxeres de factura militar del primer franquisme. D’aquí baixàrem direcció sud pel trencant d’aigües que separa els termes de Cantallops i La Jonquera a les collades de Santa Llúcia (470 m) i d’aquí retornàrem a Cantallops.
Aquesta és una ruta realment magnífica, històrica i llegendària, territori de frontera, feréstec, muntanyes aspres i costerudes, capçalera hidrogràfica, esquistos i formacions geològiques capritxoses, vegetació, fauna, arqueologia i art prehistòric. L’Albera, aquests Pirineus empordanesos orientals, guarden multitud de riqueses que cal conèixer a través d’uns camins que eleven el passeig a calma i contemplació, llavors del clam per la seva defensa.
Lluís Serrano - Desembre 2010
Per veure més fotos:
Van sortir de Cantallops tota colla de xirucaires per anar a deixar el cotxe a Fonteta. Un cop allà comença la petita travessa pel vesant més marítim de les Gavarres. El primer punt de reagrupament va ser a la Creu dels Frares, un punt de peregrinació d’aquell temps. Al cap de poc trobaríem els encreuaments del Mas Plaja, camí de St. Pol i el pi gros del cal Gallaret. Semblava que tot eren "flors i violes", fins que ens creuarem un altres xirucaires empordanesos i ens donaren la mala noticia. La riera que venia de Can Cals anava molt plena i era impossible de travessar-la. De tota manera ens hi vam acostar per veure-la i de pas esmorzar que ja ens passàvem de l’hora, les 10 per qui no ho sàpiga. Així d’aquesta manera s’acabava l’excursió, mitja volta i cap a Fonteta per trobar-nos amb els forquillaires i amb corrua tots plegats aniríem cap a Fitor. 
El camí de pujada a Fitor estava una mica perjudicat per les pluges, molta bassa i fangueig, i l’aigua rajava de pertot arreu. Un cop tots arribats a l’ermita de Sta. Coloma de Fitor, preciosa i molt tranquil•la per cert, ocupàrem l’àrea habilitada per al picnic, i en Xicu, que no s’està quiet ni lligat, de seguida anà per feina i al cap de poc ja ens havia escalfat el rostit. I quin rostit!! 
Per veure més fotos cliqueu aqui: 
