Aquest és el primer any que Xiruca i Forquilla ha format
part de l’organització de la clàssica Travessa a Portbou, juntament amb el Centre Excursionista Jonquerenc (CEJ), per aquest motiu hem pensat recordar la primera travessa a Portbou documentada, que ja va ser publicada a l’Esquerda de la Bastida pel Sr. Lluís Vila.
1ª TRAVESSA DOCUMENTADA DE LA JONQUERA A PORTBOU, per la ruta de, Mas Forcada, Cantallops, les Pipes, Mirapols, coll de Dona Morta, mas Castanyer, mas Gamarús, mas la Llosa, mas Freixes, coll del Torn, les Barbes del Boc, mas Budallers, Portbou.
Per Lluís Vila
Publicada a l’Esquerda de la Bastida, num 8 de març de 1996.
Remenant unes carpetes polsegoses trobades al fons d’un armari, m’ha sorprès agradablement la troballa d’uns papers escrits l’any 1949, referents a la primera marxa per la muntanya de la Vila a Portbou, com a continuació d’algunes que s’havien portat a cap per alguns joves de la Jonquera i el Portús, abans de la Guerra Civil, és a dir a la dècada dels anys 1930. A hores d’ara que el Centre Excursionista i altres entitats han fet costum de la Travessa la Jonquera - Portbou per les carenes de l’Albera, cada primavera. Serà interessant conèixer la que en aquella data ja força llunyana vàrem fer vuit joves de la població.
Vos demano una mica d’esforç per imaginar-vos el que representava fer aquesta excursió en aquella època. Les relacions entre Espanya i França no eren massa cordials recent acabada la II Guerra Mundial. La frontera estretament vigilada per cada banda. El control de viatgers sotmès a unes estrictes normes, i el pas de la frontera per llocs no autoritzats, castigat per les autoritats de cada país, amb presó i llurs conseqüències. Calgué de primer antuvi obtenir el permís necessari per apropar-te a la ratlla fronterera. La idea va tenir una bona acollida i les autoritats militars i civils varen donar el corresponent permís, tot i recordant que no intentéssim entrar a França i procuréssim passar apartats de la línia divisòria. Una vegada obtinguts els permisos, vingué la part de l’equip i els queviures. Encara molts productes estaven racionats i no disposàvem de tendes ni motxilles, ni altres accessoris. Ens calgué posar-nos amb contacte amb els serveis Provincials del Front de Joventuts de Girona, els quals ens varen proveir de diversos queviures i material, així com una tenda de campanya desmuntable, que cada tros en forma de rectangle es podia utilitzar com a impermeable. Si mal no recordo, l’anomenaven un “ponxo” i resultava un rectangle com una mitja manta amb un forat al mig per passar-hi el cap. També ens varen proveir de pantalons curts grisos, mitjons alts i camises blaves d’uniforme del Front de Joventuts, segurament a efectes de propaganda.
Va arribar el dia 14 de maig, un dissabte. A la tarda havent dinat, acomiadats per uns quants amics i veïns, vàrem marxar cap a Cantallops, carregats amb les motxilles, la manta i la tenda desmuntable, amb els seus pals i accessoris. Els participants érem: Pere Brugat, Josep Calabuig, Joan Taulera, Jaume Garriga, Lluís Vila, Jaume Pagès, Ricard Carreras, amb l’amic Enric Culubret com a coneixedor del terreny. Era un quart de quatre de la tarda. Un dia primaveral, sol fort del mes de maig i només alguns núvols que s’aixecaven per sobre les Salines. Prenent la drecera de Santa Llúcia, començament del camí per anar a Cantallops, a les 4 de la tarda érem al mas Forcada. Seguírem la carretera que mena al dit poble, arribant a dos quarts de cinc, despertant la curiositat dels cantallobencs, que trobàvem. Carretera de Requesens amunt, ens desviàrem per prendre la drecera que fent camí costerut arriba al coll de Madàs (380 m.) quan ja eren un quart de sis de la tarda.
Mentrestant el temps havia canviat i unes nuvolades negres enfosquien el cel fins no feia poc, tant blau. A tres quarts de sis havíem assolit la serraria mecànica que en aquella època hi havia instal•lada a la “fàbrica de les pipes” pertanyent a l’empresa explotadora dels boscos de Requesens. A les sis ja berenàvem a la Font de Ferro, sota el turó que corona el castell feudal de Requesens, no tant atrotinat com és ara. Començaren a caure gotes i obligar-nos a reprendre la marxa per arribar al mas Mirapols (385 m). Una volta deixat enrera el Castell, es va posar a ploure i a tronar, mentre vèiem com la tempesta s’estenia al nostres peus. Plovent amb força intensitat a un quart de vuit, ens refugiàvem al mas Mirapols, on vàrem trobar una patrulla volant de la Guardia Civil, que una volta comprovada la documentació, i mentre esperàvem que amainés la pluja, ens orientaren per seguir el camí fins el terme d’Espolla. El temporal s’allargava i decidirem desplegar els “ponchos” impermeables i a pluja batent seguirem el camí. A les vuit després de pujar una escarpada costa trepitjàvem l’anomenada Collada Gran o coll de Dona Morta, on acaba el terme de la Jonquera i comença el d’Espolla (720 m). Seguint un corriol a les vuit vint-i-cinc veiérem el mas Castanyer, fi de la primera etapa. A tres quarts de vuit ens presentàrem al mas Castanyer i coneixent al masover que tenia parents a la Jonquera, es va anar preparant el sopar pels entesos de cuina i els altres preparàvem jaços de palla per passar la nit en una peça que ens va cedir. A tres quarts de deu es va sopar patates fregides i costelles de porc i a dos quarts d’onze la tempesta havia passat, el cel serè i a dormir per estar en forma per l’endemà.
Diumenge 15 de maig. Llevats de bona hora i veient que el temps s’havia estabilitzat força, plegat el material, cara nets i havent esmorzat llet amb xocolata, després de prendre comiat dels simpàtics masovers, emprenguérem la marxa cap al mas Gamarús, on s’hi arribava a les vuit i deu. Ens explicaren el camí a seguir, un corriol d’agresta bellesa fins trobar la carretera de carros que mena a Espolla. No havent-hi camí en sentit paral•lel a la frontera, decidírem baixar per la carretera d’Espolla i com que feia de bon anar, vàrem baixar massa, tant, que amb els prismàtics veiérem el mas dels Pils, decidírem girar en direcció Est i prenent costa amunt per uns boscos cremats, amb fortes pendents, que havíem de travessar en sentit oblic, ajudant-nos amb els bastons arrapant les comptades mates i arbust que trobàvem. Guanyant aquest fort desnivell i ja quasi els 400 m trobàrem el mas de les Lloses (44O m) i ja eren un quart de deu del matí. Trucar a la porta, obrir-se una finestra; treure el cap la masovera, cridar una mainada que tenia escampada al voltant, entrar tot a dins i des de la finestra donar-nos una confusa orientació, va ser tot en un instant. Va tancar la finestra i apa camí enllà al nostre aire. Per aquelles soledats, veure acostar-se vuit individus vestits igual, amb motxilles, cordes i pals, en aquella temporada no era freqüent ni gaire de fiar.
Per sort vàrem triar el bon camí, en direcció llevant i a les deu ja ens trobàvem al mas Freixes, on, molt amablement ens fou indicat el camí per atènyer el Coll de Banyuls. Orientat correctament , decidírem esmorzar, lo que es feu ràpidament. El temps havia empitjorat i negres i baixes nuvolades corrien sota l’empenta d’un vent de llevant que s’havia entaulat. El camí es perdé poc després del mas Freixes (380 m) i arribant al cim d’una cresta veiérem al davant nostre el coll de Banyuls el que demostrà la notable volta que havíem fet des del mas Gamarús. Emprenguérem muntanya amunt , ja que el temps perdut era important i no ens podíem permetre el luxe de reposar. El camí costerut, ple de maleses i matolls espinosos, que deixaren rastre en les nostres cames nues i en els mitjons estrenats de poc. Passat aquest mal terreny a les deu quaranta trepitjàvem el coll de Banyuls (357 m). Per fi d’alt de la serra i retallada a l’horitzó gris i amenaçant pluja, la derivació muntanyenca que separa les valls de Sant Quirze de Colera. Seguírem per arribar a la serralada fronterera, entre estimballs que vàrem rodejar, baixant a un torrent i tornada a pujar fins a la frontera en el coll del Torn (645 m) i ja eren les dotze del migdia. Poguérem veure entre les nuvolades que s’arrossegaven, els pobles de Banyuls i Portvendres i un tros del platjar de la costa rossellonesa. Beguda l’aigua de les cantimplores, dos de la colla entraren dintre França, per proveir d’aigua en una font amagada entre unes alzines. Ja eren un quart d’una en els nostres rellotges, es va decidir no reposar ni perdre temps per dinar i arribar a Portbou el més aviat possible. Per la nostra comoditat hauríem seguit un corriol per la vessant francesa, molt més practicable per la vessant nostra.
Però com no era aconsellable, seguirem endavant, frec a frec a la carena de la serralada, seguint uns corriols aptes per les cabres i els seus parents. Aquest tros de les Alberes rep el nom de Barbes del boc per sota el coll del Teixó, i el caminet suspès per sobre imponents torrenteres, amb uns desnivells de més de 300 m. Acaben formant les cales de la costa de, Llançà, Garbet, Colera i Portbou, entre altres, però, que només endevinàvem per l’espessa boira que portava el llevant. Camí enllà cap a llevant, quant s’obria una clariana, amb els binocles poguérem identificar la costa i el veïnat de Molinàs i Sant Miquel de Balmeta. A les dues i cinc minuts, es va decidir deixar el corriol que seguia la carena , i tallarem camí per una pendent molt pronunciada, formada per pedruscall, amb la creença que més avall trobaríem el camí que ens menaria a Portbou. Baixant aquest pedruscall, de còdols solts, que varen provocar alguna relliscada i la consegüent rebolcada a alguns de la colla, encara que sense conseqüències. A les tres de la tarda, férem cap el camí per sobre del mas Budallés; poc després en entrar al coll de la muntanya vàrem reconèixer la marquesina de l’estació del tren, que relluïa als nostres peus sota un escadusser raig de sol.
Un corriol molt ben traçat, ara una magnífica pista forestal, baixava en suau pendent vorejant la riera de Portbou i, al cap de tres quarts d’hora trepitjàvem el Passeig, no sense que un Oficial de l’exèrcit que ens va veure arribar, per sota el túnel de l’estació de càrrega , no ens demanés els papers i ens interrogués respecte a la nostra procedència. He de fer constar, com a fet notable, que dos dels nostres companys, en Joan Taulera i en Ricard Carreras, demostrant unes condicions físiques extraordinàries, varen fer corrent l’últim tros – el del mas Budallés, fins s Portbou – rabents com uns dimonis i carregats amb tot l’equip. Varen invertir vint minuts, quan la resta de l’expedició en tardàrem quaranta i cinc. Una volta a Portbou, ens menjarem una paella d’arròs en un restaurant – que ja ens convenia – i a les sis de la tarda amb el tren cap a Figueres. Plovent a bots i barrals, a Figueres, llogàrem un taxi, que a les vuit i minuts ens descarregà a la nostra vila, contents d’haver fet la tant anomenada travessa de la Jonquera a Portbou a peu, amb un temps de tretze hores i quinze minuts.
Per veure les fotos de la travessa d'aquest any 2013, cliqueu
aquí.
Reportatge fotogràfic realitzat per Josep Ribas (Mimo)
Una gran diada la del 13 d’octubre, i el dia excels. Per celebrar els 5 anys del grup, varem pensar fer una arrossada amb tota la gent que un moment o altre havien participat a les nostres sortides, però per complementar aquesta efemèride, i com molt bé ho indica el nom del nostre grup, abans havíem de fer una excursió. El lloc triat, Coma de Gall, una ruta on hi trobem la màxima concentració de dòlmens del terme. En aquesta caminada també destaquem les grans panoràmiques de la nostra terra, sempre acompanyats ja en zona de carena per un Canigó majestuós i un Puig Neulós sempre vigilant.
Als seus vessants meridionals hi ha una de les concentracions més importants de monuments megalítics de la conca mediterrània, existeixen quatre grans categories de dolmens, sepulcres de corredor, galeria catalana, dolmen simple, cista amb túmul i els menhirs, amb una cronologia entre el Neolític mitjà i el Calcolític (3.500 / 1.800 a.C.) els trobem situats a zones planeres, a turons i colls, a una cota de 100 m a 460 m d'alçada i amb una orientació al sud i al sud-est.
