CANTALLOPS – ESPOLLA (20/11/2010)

Dissabte 20 de novembre, trobant-nos a l’equador de la campanya electoral de les eleccions catalanes i coincidint, casualment, amb el 35è aniversari de la mort del dictador, vam reunir-nos per emprendre una travessa especial, curta però intensa. Eren les nou i pocs minuts del matí i no vam deixar-nos intimidar per un cel de tardor amb certes notes grises que semblaven anunciar pluges. No! Vam posar-nos en marxa, en direcció est, es tractava de caminar fins el poble veí d’Espolla i arribar victoriosos. Sortírem de la placeta de la Societat “La Concòrdia” de Cantallops vers la placeta de cal capellà, pont nou i el camí dels Solers. Sud enllà, un paisatge profund, intens: un collage d’olivars, vinyes i boscos que entrava en comunió amb aquell cel de novembre. Més enllà? La plana de l’Empordà, Figueres, Castelló, Roses, l’Escala...

Estem en un territori sensible, dels més ben conservats de l’Empordà, excandidat a patrimoni mundial de l’UNESCO, amb la concentració de monuments megalítics més espectacular de tot Catalunya, un “terroir” agrícola de primer ordre esquitxat d’espais humits reconeguts i catalogats com a Llocs d’Interès Comunitari de la Xarxa Natura 2000. Un paisatge extraordinari, una etiqueta de qualitat, ordre i equilibri. Un indret amb una riquesa natural i cultural excepcional. Si fóssim francesos o holandesos, segurament, els aspres de l’Albera estarien protegits de qualsevol agressió que pogués trencar l’espai harmònic entre l’home i la natura, habitat des del neolític i fruit d’una dialèctica constant que s’ha adaptat a l’orografia. Doncs no! La singularitat que ens defineix, la particularitat que ens dóna oportunitats pot ser trencada per una imposició eòlica amenaçant, provocada per la caça de la prima d’uns determinats “lobbies” i poc digne per un país desenvolupat, modern i curós amb el seu patrimoni.
Passades les granges de porcs existents, ens encaminàrem cap a les darreres vinyes abans de pujar pel terra roig, direcció al coll de les parets. En aquest indret entràrem al terme de Sant Climent Sescebes i dins una basta extensió de titularitat ministerial de Defensa. Aquest immens camp de maniobres i tir s’estén fins el terme d’Espolla, limita pel nord amb la muntanya de Requesens i comprèn la vall mitjana del riu Anyet, que solca i forada unes elevacions modestes que oscil·len entre els 200 i 300 metres sobre el nivell del mar. Les activitats militars han estat la causa de cert nombre d’incendis en el passat però per altra banda, la titularitat estatal ha fet que aquesta comarcada estigui relativament ben conservada i lliure d’urbanitzacions agressives més enllà de les pròpies instal·lacions de l’exèrcit, al costat de Sant Climent. Del coll de les parets enllaçàrem amb la pista que baixa de Requesens vers al sud i uns pocs metres enllà trencàrem a l’esquerra per un camí que porta directament al mas dels Solers, havent travessat l’Anyet, i l’ermita preromànica de Santa Fe, lloc on esmorzàrem.

Just abans d’arribar a l’antiga església vam trobar-nos un caçador. Després de parlar amb ell va confirmar-nos que hi havia una batuda del senglar. Acabat d’esmorzar decidirem continuar, a la part al sud del camí –uns metres enllà– era on hi havia la línia de parades i passant pel camí, tot i la incomoditat mútua produïda per la situació, no entràvem a bell mig de la cacera i per tant evitàrem qualsevol problema o conflicte directe. En arribar al peu del Castellar gran trobàrem la carretera que baixa del magatzem cremat i Requesens i continuàrem vers el sud. Pocs metres després visitàrem el Menhir del Castellar o de Rocs Blancs, descobert el 1971 i redreçat el 1988. Aquest tram és realment magnífic i impressionant el caos granític que estructura un paisatge mineral gairebé únic i comú en diversos llocs de l’Albera: gegants adormits en forma de moles ciclòpies, fills de l’orogènia herciniana, roques modelades pel vent i l’aigua, poetes del silenci, guardians del temps.

Continuant en direcció Espolla, i en ple descens, trobàrem la “Font de la Viuda” amb la llegenda “Bon profit li faci a qui begui d'aquesta aigua”, lloc estructurat en dues feixes que pertanyé a la família Mascort (com consta a la inscripció epigràfica) i que pretén i aconsegueix crear un espai de descans i repòs. A partir d’aquí, arribar al nucli urbà és qüestió d’un quart o vint minuts després de deixar a la dreta la serra d’en Clarà i una mica més enllà, a l’esquerra, unes granges de porcs. A dos quarts d’una ja érem a la Societat d’Espolla reposant d’un passeig de vuit quilòmetres i mig, i de poc més de dues hores sense parades. Una hora després ens reunírem amb el grup dels forquilla a Can Cassoletes, restaurant on vam poder gaudir d’una cuina acurada i casolana.

Lluís Serrano
Novembre 2010

Per veure més Fotos: http://picasaweb.google.com/xirucaiforquilla/CantallopsEspolla?feat=directlink

Tardor a Requesens. (Novembre 2010)

Una setmana després de fer l’intent a Roc Colom, un dels nostres xirucaires, en Ramon ha tingut la sort i el privilegi de poder arribar-hi, i gaudir d’un paisatge amb un contrast de colors espectacular.

Aquí us fem un recull en imatges on podreu sentir el goig d’observar tan bell espectacle; i si a més les condicions ambientals són favorables com és el cas, tenim al nostre abast un regal de la natura.

Simplement ESPECTACULARS.

Per veure més fotos: http://picasaweb.google.com/xirucaiforquilla/TardorARequesens?feat=directlink

UNA PASSEJADA PER REQUESENS. (31/10/2010)

Com deia la convocatòria de Xiruca, hem tornat als orígens, ja que després d’unes excursions per altres contrades, hem tornat a un paisatge tant nostrat com la muntanya de Requesens, en concret la destinació era Roc Colom.

En el segle XIX, d’aquest paratge es publicà el “Catàleg de les plantes observades en la muntanya de Requesens” de Frederic Trèmols i Borrell, o “Una cacera al porc senglar als boscos de Requesens” de l’escriptor costumista Bosch de la Trinxeria, aquest darrer el podem trobar en el llibre “Records d’un Excursionista”.
Es podria dir també que Requesens fou objecte el maig de 1908, segurament, de la primera reivindicació “ecologista”, ja que els nous propietaris, volien tallar tots els arbres de més de 20 cm. de diàmetre. La premsa comarcal, concretament el setmanari L’Empordà, demanava elevar al Govern una protesta, documentada i signada per la Cambra Agrícola de l’Empordà, per evitar la tallada dels arbres de la muntanya de Requesens.
Una reivindicació que no va tenir èxit, ja que l’escriptor Cèsar August Torras, patriarca de l’excursionisme català, en la “Guia de les Alberes” (Pirineu Català 1919) es lamenta de la desaparició dels imponents boscos de Requesens, “Fa pocs anys abans de tallar-se els boscos que conservava curosament l’últim comte de Peralada, el conjunt era imposant. La negror de la boscúria amagava les esquerpes afraus i el castell ... i temia pel castell. Seria molt de doldre que aquest interessant castell, joia d’aquest indret del Pirineu i restaurat ab tanta cura i amor per son últim senyor, fos malmenat o descuidat y’s perdés com s’ha perdut la bellesa dels boscos que l’envolten”.

Actualment la boscúria i bellesa dels boscos de Requesens ha recuperat l’esplendor de temps passats i ara podem admirar diferents verds de les sureres, alzines, roures, castanyers faigs, acompanyats de grèvols (espècie protegida), aurons, cedres i altres, entre ells podem gaudir d’arbres monumentals, documentats en les Guies del Patrimoni Comarcal “Arbres monumentals” de J.M. Dacosta, com el tell (Tilia cordata) del castell, l’avet (Picea abies) de la font Rovellada, el xiprer del pantà (Taxodium distichum) i el cedre (Cedrus Atlantica) a peu de la pista.
Actualment, el que està en perill és el castell, víctima dels elements.

Per l’excursió el dia començava malament, ja que plovia, poc, però suficient per fer la guitza, així i tot érem catorze – poques desercions - els disposats a anar a Roc Colom, tot i que la muntanya estava ben emboirada.
Els vehicles queden aparcats prop de les Pipes per continuar a peu, tot seguint la pista que porta al castell i agafar un corriol, per canviar el trepig, fent una marrada per visitar el forn de calç, situat al costat del refugi i sense pressa retornar a la pista de Roc Colom entre la boira.

Davant la insistència de la mainada i de la tradició xirucaire, a les deu – peti qui peti – toca esmorzar. La boira persistia acompanyada de quatre gotes. Arribats a la conclusió de que veuríem el mateix paisatge allí on esmorzàvem que a Roc Colom i després de buscar una de les mines de ferro – no sabem si la anomenada “Hèrcules” o la “Roc Colom” – que hi ha en aquell indret, sense èxit; decidirem baixar per anar a visitar el pou de glaç – de grans dimensions – ben senyalitzat i de fàcil accés i donar per acabada la passejada en el moment que s’aixecava el dia i la boira.
Fins a la propera i que el bon temps ens acompanyi.

Per veure més fotos: http://picasaweb.google.com/xirucaiforquilla/RequesensRocColom?feat=directlink

Entre Castells i vinyes (26/09/2010)

En aquesta sortida de tipus turístic, el temps no va acompanyar; un vent de nord força 7 i unes temperatures que oscil·laven entre els 12º i 17º C, que no havien d’envejar en res a les temperatures de l’hivern.

Castell de Quéribus
S'alça sobre una elevació rocosa de 728 m, antiga frontera entre els regnes de França i Aragó, domina i contempla un bell panorama sobre la plana del Rosselló i els Pirineus. Les espectaculars vistes i sensacions solament són comparables a l'enorme força del vent que bufa entre les seves ruïnes.Aquesta construcció del segle XI està documentada ja a l'any 1020, en el testament de Bernard Taillefer, comte de Besalú, i va servir de refugi a alguns càtars després de la caiguda de Montségur considerant-se com el bastió final de la resistència càtara, derrotada a l'agost de 1255 per la croada que va mantenir contra aquesta religió l'església catòlica.

Una mica d'Història

Després de la caiguda de Montségur aquest va ser un dels pocs centres de resistència que van quedar. El Vescomte de Fenollet, mort en 1242, va deixar un fill, Hugues de Saissac, però va ser el seu lloctinent, Chabert de Barbera el qual va prendre de forma enèrgica l'adreça del Vescomtat.Dels cinc castells fronterers amb el regne d'Aragó, dos estaven ocupats per les forces del rei de França: Peypertuse i Aguilar. Quedaven els castells de Puylaurens, Fenouillet i Quéribus. Després de la tornada de Sant Lluís (Lluís IX, rei de França) de la croada en 1254, va quedar vist per a sentència la resolució definitiva del problema càtar. El rei va donar l'ordre al senescal de Carcasona, Pierre d’Auteuil, de prendre Quéribus, últim bastió (juntament amb Puylaurens) de la resistència heretge. Aquest es va presentar enfront del castell, que era sens dubte inexpugnable, però va acabar caient per traïció amb l'ajuda d'Oliver de Termes.

Estructura

És un excel·lent exemple d'arquitectura militar, el castell és famós per la seva torre de l'homenatge poligonal i la seva sala d'estil gòtic primitiu la volta del qual descansa sobre un poderós pilar circular que s'obre en forma de palmera.
A l'actualitat una escala de caragol deu ascendir fins a una terrassa situada a la part alta de la torre de l'homenatge. Amb els seus set-cents vint-i-vuit metres, permet descobrir el grandiós paisatge de la Fenolleda, la plana del Rosselló i de les Corberas. El castell deu situat en el territori del municipi de Cucugnan, conegut pel seu famós conte occità de Achille Mir, reprès per Alphonse Daudet en "Les cartes des del meu molí". S'accedeix al castell des d'aquesta localitat, a escassos quilòmetres de Maury (Maurí). Està declarat Monument Històric des de 1907 .
Cucugnan
Situat als peus del Castell de Queribus, dominat per la silueta del seu molí de vent encara en activitat, ens convida també a descobrir una impressionant Verge embarassada a l’ ésglesia del poble i els seus carrerons amb una activitat artística, i amb noms evocadors: Traverse de l'abbé Martín.
Amb el tocket d'entrada al castell de Queribus podreu presenciar "El sermó del capellà de Cucugnan", conegut conte del famós Alphonse Daudet dins el teatre Achille Mir de Cucugnan, cosa que no vàrem veure.

Castell de Peyrepertuse
El castell es troba edificat en una cresta rocosa d'uns 400 m de longitud, a una altitud sobre el nivell del mar de 800 m., posició estratègica que permet vigilar les diferents valls que ho envolten, controlar diferents ports de muntanya i la comunicació de senyals amb el castell de Quéribus.

Història
Se sap que el lloc va ser ocupat des de l'època romana gràcies a excavacions recents que han descobert diversos vestigis que es remunten a principis del S. I a.C.
El primer esment al castell és de l'any 1050, on se cita que pertany al comtat de Besalú. Durant el S.XII, en l'any 1115 l'església és donada al Priorat de Serrabona. Posteriorment, en el 1162 la fortalesa passa a pertànyer al comtat de Barcelona.
En la croada contra els càtars, Guillem de Peyrepertuse no va voler sotmetre's i va ser excomunicat en 1224. Després del fracàs del lloc a Carcassona, Guillem finalment es va sotmetre i el castell va passar a possessió real francesa, al novembre de 1240.
Dos anys més tard, el rei Lluís IX de França va ordenar reconstruir la Torre de l'homenatge, l'església i construir l'escala que porta el seu nom (escala de Sant Luis) a més d'una nova fortificació, un segon castell, en la part més alta de la cresta rocosa amb una nova torre de l'homenatge.
Durant la guerra del regnat de França amb la corona d'Aragó, Peyrepertuse va desenvolupar un important paper com a bastió defensiu i estratègic de la frontera sud del regnat francès, confirmat en 1258 pel Tractat de Corbeil.
A mitjan el S.XIV, el rei de França Carlos V, autoritza a Enrique de Trastamara, en aquell moment pretendent a la corona de Castella, a refugiar-se al castell després de la derrota en la Batalla de Nájera.
Declarat com a lloc fronterer pel Tractat dels Pirineus (1659), Peyrepertuse va ser ocupat per una petita guarnició comandada per oficials subalterns fins a ser abandonat definitivament durant els primers anys de la Revolució Francesa. Venut com Ben Nacional en 1820, no és fins a l'any 1950 que s'inicien les primeres campanyes de consolidació del monument.

Arquitectura del castell
L'amplitud dels seus murs i la qualitat de les seves construccions fan del castell de Peyrepertuse el més important conjunt i el més remarcable exemple d'arquitectura militar en l'Edat Mitjana, del Llengadoc. Té una longitud de 300 per 50 m d'ample, conservant actualment 2,5 Km de muralles amb el seu camí de ronda. Una vegada dins del recinte s'observa que més que una fortalesa és una vila medieval.
El castell baix o primitiu
El primer recinte, en la part oriental i més baixa de la cresta, és on trobem les construccions més antigues. Solament és accessible a través d'una petita porta d'entrada defensada per una barbacana. De planta triangular i envoltat per una muralla de 102 m de longitud flanquejada per torres semicirculares, està constituït per un pati central al voltant del com es recolzen les diverses construccions. A l'esquerra, la Torre de l'homenatge, a la dreta la capella de Santa María Bastida (1115) amb una petita habitació adossada, era alhora lloc de culte i refugi. En ella trobem una combinació entre la simplicitat del romànic en el seu absis i coberta en volta de canó, la fortificació de tots els seus elements arquitectònics, i una altra muralla en la qual s'obre una porta en arc de mig punt. Aquesta porta dóna a una petita estada tancada per un segon mur.
Pati mitjà
Molt més gran que l'anterior, el pati mitjà s'estén fins als límits extrems del precipici. Queda molt poc d'ell, amb prou feines els vestigis d'una estructura pentagonal amb espitlleres i la muralla amb el seu camí de ronda.
El castell nou o de Sant Jordi
Damunt d'un estret promotorio de la cresta muntanyenca, a la zona nord, trobem edificat el castell de Sant Jordi. És una fortalesa dins de la fortalesa. L'escala d'accés, la famosa "Escala de Sant Lluís", està construïda a la vora d'un impressionant precipici; un tram d'uns seixanta graons tallat en la roca. Entre les habitacions de la torre de l'homenatge es troba la capella de Sant Jordi amb nau única i absis semicircular.

Per veure més fotos: http://picasaweb.google.com/xirucaiforquilla/CastellsCatars?feat=directlink

Segon aniversari de Xiruca i Forquilla. Verema infantil

El passat diumenge 19 de Setembre vàrem poder disfrutar del ja segon aniversari del nostre grup excursionista-gastronòmic. Per celebrar-ho varem organitzar el que anomenàrem "verema infantil". La trobada començà a quarts de deu del matí a Can Batlle, casa pairal de Cantallops que avui en dia és també la seu del Celler Vinyes dels Aspres. Amb la mainada provista d'estisores i eines per veremar, ens vàrem acostar a la vinya a on els vam fer collir les diferents varietats que hi ha plantades de manera experimental en una de les passades de la vinya. Després, amb el raïm collit tornàrem cap al celler a on el varen "pitxar" (trepitjar) els petits de la colla. D'aquesta manera, segurament la més primitiva, varen poder veure com s'obté el most a partir del qual es pot el.laborar el vi. En acabat, esmorzàrem pa amb tomata i embotits al mateix pati de Can Batlle, acompanyat tot amb alguns dels excel.lents vins de la casa, que varen enllaminir a més d'un dels presents. Per acabar de rematar el matí, en David ens féu una visita guiada al celler a on varem poder veure de primera mà tot el procés des que entra el raïm fins que en surt ja embotellat, passant pels diferents processos de vinificació i criança.

Varem gaudir d'un matí relaxat i relaxant, vam donar als petits un especial protagonisme, va fer un dia esplèndid, varem menjar i beure bé, i el més important: varem fer país!!! segurament no es pot demanar més. Bé, si, només una cosa: no ho digueu a ningú...

Per Molts Anys Xiruca i Forquilla!!!

Ens quedem amb les dues frases del dia, que no passaran a la posteritat, però que n'hem fet molta conya:

La primera: "aqui dalt som a la "rodalia" del Baix Empordà" (això és cosa del bisbalenc, que ens ha sortit integrista...)

La segona: "si us veieu molt "apurats", fins i tot podeu beure vi de Capmany..."

Des del grup Xiruca i Forquilla, agraïm la col.laboració del celler Vinyes dels Aspres de Cantallops, i l'especial interès d'en David en compartir la seva passió pel vi.

Per veure més fotos : http://picasaweb.google.com/xirucaiforquilla/VeremaInfantil?feat=directlink

Gorges de Carançà (28/08/2010)

Introducció
Boscos, llacs de muntanya i cims agrestes, la vall pirinenca de Carançà està ben dotada d'atractius naturals, encara que el més gran de tots és el seu aïllament, defensat per baix per les gorges del riu, i per dalt per la cadena muntanyosa dels Pirineus Orientals amb cim que poden arribar als 2900 metres.L'accés pel riu s'ha forçat mitjançant cornises excavades a la roca, passarel·les i ponts penjants. El visitant recorre fàcilment aquest parc d'atraccions natural, on posa a prova el seu domini de la por a les alçades, mentre, sota els seus peus, el riu s'obre pas entre les parets de roca.És interessant fer aquest recorregut en el sentit de les agulles del Rellotge, perquè et permet veure les balconades a distància, que són més espectaculars, si és possible, que quan les recorres pròpiament.

Itinerari: Thuès (840 m) – Camí del Roc de la Madriéu (1.117 m) – Vora el riu (1.040 m) – Segon pont – Últim pont (1.110 m) – Primer pont – Resclosa (1.000 m) – Camí de les Cornises - Balcó de la Tet (980 m)– Thuès (840 m). Desnivell de 400 m. Distància 6,300 Km.

Amb un dia molt clar i una temperatura una mica fresca comencem La ruta que surt del aparcament situat al final del poble de Thués entre valls a la comarca del conflent: Uns metres abans del pont del tren groc ja ens trobem un rètol que ens indica que existeix un cert perill. Anem per el camí al costat del riu, trobem una cruïlla, nosaltres seguim recta, per el pont de la dreta assoliríem el camí de les cornises camí pel qual tornarem. El camí comença a pujar decididament tot fent ziga-zagues, a l’altre costat veiem el camí de les cornises (ruta de tornada), passem per sota una pedra (Roc de la Madríeu), seguim pujant fins un petit collet, a partir d’aquí el camí comença a baixar fins el riu, lloc on aprofitem per realitzar un descans i on esmorzarem amb un ambient molt distès.

En el mateix lloc d’esmorzar, a la dreta el camí de tornada, anem cap a l’esquerra vora el riu, intercalant corriol, ponts i passeres laterals fins l’últim pont tot això amb disbauxa i mirant qui es mullarà el primer “eh, Xicu...”. Per referències el penúltim pont es fitxa, de pujada haurem travessat el riu fins a cinc vegades i de tornada set vegades, comptant els de l’arribada. Un cop arribat a l’últim pont, reculem per el mateix camí fins a la cruïlla per on hem baixat al riu i a on hem esmorzat, seguim recta travessem l’últim pont penjat i arribem a la resclosa. A partir d’ara seguirem paral·lel al conducte d’aigua fins al punt de baixada, de nosaltres i de l’aigua. Primer passem una passera lateral, el camí ha estat excavat a la roca, trobem un camí a la dreta que puja i mes tard una altre que baixa, nosaltres seguim rectes fins el Balcó de la Tet al damunt mateix del poble, a sota el riu Tet. Deixem el camí que planeja i comencem a baixar decididament fins el aparcament on tenim el cotxe.

Des de Thués entre Valls reculem fins arribar a Vilafranca del Conflent, lloc triat per picnicar amb el grup de forquilla; i després visita al poble medieval que val molt la pena i es considerat un dels bells pobles de França; us adjuntem un link http://www.les-plus-beaux-villages-de-france.org a on podreu trobar tots els pobles catalogats bells de França; com podreu apreciar en aquesta zona del Conflent en trobareu cinc (Vilafranche-de-Conflent, Eus, Evol, Mosset i Castelnou) a més hi heu d’afegir els Monestirs de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà, així com també algunes coves com les Grans Canalettes i també Castells com el Ford Libéria a la mateixa Vilafranca del conflent; la qual cosa fa que sigui un bon reclam turístic.

Curiositat

Fent el camí de tornada per les cornises, vàrem trobar el següent niu.

Es tracta d'un Roquerol (Ptyonoprogne rupestris) ocell de la família de les orenetes però a diferència d'aquestes, gens lligat als ambients humanitzats. Viu en ambients rupícoles i penya-segats des del nivell del mar fins més amunt dels 2000 metres. Força comú, a casa nostra el podem trobar per exemple al Castell de Requesens, a on també hi cria.

Per veure més fotos: http://picasaweb.google.es/xirucaiforquilla/Caranca?feat=directlink

Santuari de Núria (17/07/2010)

El dia 17 de juliol 21 aventurers xirucaires i forquillaires dels aspres de l’Albera van encaminar-se cap al Ripollès per prendre l’aire fresc de l’alta muntanya. N’hi havia de totes les edats, des de nens de mesos a joves de més de 60 anys. La meitat van pujar amb el tren cremallera i l’altra meitat van pujar a peu pel camí vell de Núria, parcialment empedrat i amb unes vistes impressionants.
El desnivell de la ruta a peu era d’uns 800 metres (Queralbs, 1 200m i Núria, 2 000m) i uns 7 km de distància i de pujada.
El primer tram va ser molt calorós, ja que vam sortir de Queralbs cap a les 10:45h, però al cap d’una hora el temps va canviar i va refrescar un xic fins ben bé l’arribada a Núria, cap a les 14:30h.

Com que no hi havia en Xicu, vam esmorzar una mica més tard, a la vora del pont del Cremal, a 1500m. Des d’allà un grup de xirucaires més atrevits es va avançar i un altre va anar més a polit, pujant xino xano, observant “les cascades”. Per cert dins aquesta zona de salts d’aigua vam trobar molts de corredors preparant-se per la cursa del diumenge a la zona de Núria “la cursa de l’olla”, entre aquests corredors podem destacar la presència d’en Kilian Jornet actual campió del món en curses de muntanya – a continuació us passem un link amb el reportatge de tv3 sobre aquesta cursa http://www.tv3.cat/videos/3022170 -.

El grup forquillaire va estar al santuari prenent la fresca i atenent la mainada. Per dinar vam prendre la mala opció de menjar al self-service de Núria, que a la majoria ens va semblar car i de poca qualitat, per no dir donar més detalls del desequilibri en la relació qualitat-preu. Ja ho sabem per un altre dia.
La baixada va ser més tranquil·la, ja que tots vam baixar amb el cremallera i cap a les 18h ja érem altre cop a Queralbs.

Per veure més fotos: http://picasaweb.google.es/xirucaiforquilla/VallDeNuria?feat=directlink

UNA MICA D'HISTÒRIA.

El poble de Queralbs (156 h el 2005) es troba a 1 236 m d’altitud, al S del terme, en un replà del vessant dret del Freser, més amunt del torrent d’Estremera o de Toses.
Les muntanyes d’aquest municipi amaguen un seguit de comes, solanes i jaces on tradicionalment, des de la història més remota, han pasturat els ramats dels grans monestirs, dels naturals del país i de gent de les terres baixes, que enviaven els seus ramats a estiuejar a muntanya i a hivernar a la plana, a través d’antigues carrerades que anaven fins a l’Empordà per Besalú, i fins al Vallès i el Penedès per Osona. A Queralbs, com a la resta dels Pirineus, els prats dominen fins a altituds d’uns 1 800-2 000 m.
La vall de Núria, centrada al N del terme municipal, va del Puigmal fins al pic de Nou creus (2 799m) formant un conjunt de valls glacials i torrenteres, com les de l’Embut, de Finestrelles (2 827 m), d’Eina (2 794 m), de Noufonts (2 864 m) i de Mulleres, que desemboquen al pla de Núria. És una vall de formació glaciar, i queda tancada per les carenes secundàries que arrenquen del puig de Fontnegre i el Puigmal (2 913 m) i convergeixen a la Creu d’en Riba, per on s’escola el riu de Núria, que a partir d’aquest punt segueix en fort pendent per les espectaculars gorges de Núria seguint el que en èpoques glaciars era una llengua de gel. A la sortida d’aquestes gorges conflueix amb el Freser, en el paratge de Daió (1 200 m ).
L’anomenat “camí vell” de Núria és un camí empedrat bastant ben conservat que travessa pràcticament tot l’extens municipi de Queralbs. Com a únic camí natural d’accés a l’alta vall de Núria és, sens dubte, molt antic, i els seus origens es perden amb els dels primers pobladors d’aquestes valls.

Origen del Santuari
L’origen de Núria és un enigma, com el de tants altres santuaris. S’ha suposat que podia ser, com de fet era els primers temps, un hospital o lloc destinat a hostal i recollida dels pastors de la muntanya. De fet, durant els segles XIII i XIV és documentat sempre com un hospital a cura de donats i d un prevere o capellà de Núria. Des de la fi del segle XIII en endavant hi ha notícies de deixes de terres i llegats a l’hospici o hospital i capella de Núria. Com sempre, allò que la història no sap ho explica fil per randa la tradició i la llegenda. Sant Gil, nascut a Atenes, arribà a Núria buscant en les seves solitàries valls el recolliment necessari per a practicar la vida eremita i restà en aquests paratges tres o quatre anys fent oració i predicant l’evangeli entre els pastors que durant l’estiu feien estada en aquestes valls pasturant els seus ramats. La talla de la Mare de Déu és atribuïda a aquest sant, el qual en el moment de marxar a causa de les persecucions, la deixà amagada junt amb la creu que presidia les seves predicacions, l’olla que emprava per a fer les sopes dels pastors, i la campana amb què els convocava cada vespre. Vers el 1072 arribà a Núria un pelegrí de nom Amadeu que procedia de Dalmàcia, i que per una aparició divina buscava la imatge de la Verge amagada en aquesta vall. Ajudat pels pastors construí una humil capella, on començà a acollir als primers devots que ja iniciaven les anades a Núria. Amadeu se n’anà sense trobar la preuada imatge, i fou l’any 1079 que a causa de la insistència amb què un bou gratava en un determinat lloc, els pastors descobriren la imatge de la Verge, junt amb la creu, l’olla i la campana. Tots els objectes sagrats foren dipositats en la petita capella, on el 8 de setembre d’aquell mateix any el rector de Queralbs celebrà la primera missa amb presència de la majoria del poble. A partir d’aquest moment es devia iniciar el santuari marià i la veneració dels objectes deixats per sant Gil que, si bé han estat renovats a causa de les destrosses de les guerres, especialment la de 1936-39, encara es veneren a Núria. Era tradicional que les dones que volien ésser mares posessin el cap dintre l’olla i toquessin la campana. Cada toc, es deia, representava un fill que es demanava a la Mare de Déu.

Descripció de la talla escultòrica de la verge.
La Mare de Déu de Núria és una talla policromada, de factura popular, que exagera expressionísticament els seus trets; l’obra es deu segurament a un pastor. La imatge és sedent i presenta la Verge entronitzada en un setial de respatller acabat amb dues boles. La Mare aguanta l’Infant —assegut al genoll esquerre— amb les dues mans, pel pit amb la dreta i amb l’esquerra l’espatlla. El Nen recolza la mà esquerra en el genoll i alça l’altra beneint. Tots dos vesteixen túnica i mantell. La restauració duta a terme darrerament pujà una mica massa els tons dominants de la policromia, el grisós, el daurat, i sobretot el vermell dels mantells, que és el predominant. El seu color bru originari li valgué l’apel·latiu de Moreneta del Pirineu, però en realitat no es tracta d’una verge negra, sinó que la tonalitat es deu als anys d’exposició als efectes de les llànties, dels ciris i de la humitat. La Mare de Déu de Núria és la patrona dels pastors, i amb motiu del 75 aniversari de l’esquí català, el 10 d’abril de 1983, fou proclamada també patrona dels esquiadors catalans.

Flora
Els prats i pastures de la Vall acullen una gran riquesa i varietat biològica. En aquestes muntanyes apareixen cobertes d'extenses àrees boscoses, essent el roure i el pi les varietats més difoses. El Marcòlic groc s'ha convertit per la seva singularitat i antiguitat en un dels símbols que identifiquen la vall. Encara que neix a moltes vessants de les nostres muntanyes és associat sovint amb la Vall de Núria, també se'l coneix pel nom de "consolta". Les seves flors que neixen capbaixes tenen 6 tèpals recorbats de color groc amb taques brunes. Les fulles de forma oval se superposen en grups de 5 a 10 al llarg de la tija. HABITAT: Viu als herbassars i prats herbosos entre els 1500 i 2000 metres FLORACIÓ: Juny-Juliol.