IV Festa del Xuixo

Per començar a preparar els nostres estómacs per les festes nadalenques que s’acosten, el dissabte 26 de novembre vam celebrar la quarta edició de la Festa del Xuixo, excusa perfecte per retrobar-nos un cop més, i passar una estona junts i de bon rotllo; aquesta edició amb una participació rècord; any rere any s’incrementa el número de participants (any 2008-10 part., any 2009-18 part., any 2010- 24 part. Any 2011 - 36). Aquest any la "dulça" convidada, eren les ensaïmades de Menorca que ens va portar el nostre company Quim.

La vetllada va estar amenitzada per boníssims fruits de la vinya (garnatxa i moscatell) i també xampanys i altres begudes més refrescants pels més menuts i no tant menuts com fantes i coca coles; que van acompanyar l’estrella de la festa, el Xuixo. En aquest cas, dues bones plates de xuixos de la Pastisseria l'Albera de La Jonquera. Exquisits xuixos elaborats pel mestre pastisser Víctor Capalleras.

I no podíem acabar la vetllada sense la tradicional partida del joc de la “la ranita” per posar a prova la nostra punteria, aquest any els equips eren de màxima rivalitat com en la primera edició, dones contra homes; amb pallissa per part de les dones amb un resultat de dos sets a zero en el millor de tres.

Paratge de Tudela (Cap de Creus) (23/10/2011)

Un dia extraordinari per fer una bona passejada, sol solet amb intervals de núvols; res a veure amb les prediccions meteorològiques que marquen cel molt ennuvolat amb possibilitat de precipitacions cap al migdia i la tarda. El nostre guia en Xavier Vilabella, tècnic del Parc Natural del Cap de Creus ens endinsa pel paratge de Tudela.

Aquest paratge situat al nord de la península de cap de Creus exposat a la mar d’amunt, en una de les raconades geològiques més espectaculars del país. És un espai natural de primer ordre, dotat d’una singular configuració geològica, amb estructures i afloraments de roques (esquistos i pegmatites) que formen un conjunt únic a nivell mundial. Des de l’aparcament de Tudela i fins a Culip, l’itinerari transcorre per una via ferma des de la qual podrem observar les roques que, erosionades pel vent, donen lloc a morfologies singulars com les de s’Àliga o es Camell.

Des del punt de vista biològic, destaca la diversitat i la riquesa del patrimoni vegetal adaptat a la força del vent, les condicions salines i l’hostilitat del rocam: coixinets de monja amb plantatge marí, cadaquers litorals i la presència d’espècies singulars com l’armèria marina i els limòniums. A nivell faunístic es pot veure amb facilitat el corb marí emplomallat, tres tipus diferents de bàldrigues: la balear, la cendrosa i la mediterrània, i l’ocell de tempesta. Dins l’àmbit marí i al llarg de moltes milles, fins al canó del cap de Creus, trobem una de les zones més valuoses de la Mediterrània.

A partir dels anys seixanta, el sector de Tudela va estar ocupat per les instal·lacions de la ciutat de vacances del Club Mediterranée. Amb la creació del Parc Natural de Cap de Creus, l’any 1998, aquest espai quedava inclòs com a zona d’ordenació específica, motiu pel qual a partir de l’any 2007, es va iniciar un procés de restauració ambiental finalitzat l’any 2010 i que ha comportat la deconstrucció de tots els edificis, la retirada de les plantes invasores i el condicionament de camins que faciliten la seva visita. Aquesta actuació no té precedents en cap altre punt del litoral mediterrani

Recorregut

L’itinerari comença a l'aparcament de Tudela, transcorre per una via ferma de fàcil trepig, tot i que es recomana anar ben calçat i tenir cura dels més petits, principalment en les zones properes als penya-segats.

Per començar, des del mateix aparcament es pot accedir al mirador del Camell, emprenent el camí principal trobareu el trencall que s’enfila fins al mirador del pla de Tudela, presidit per uns cubs de ferro que recorden el volum ocupat pels edificis del dispensari del Club Mediterranée. Uns metres més enllà hi ha el mirador de la Gran Sala, en el qual podreu obtenir una magnífica panoràmica de la zona. Més endavant hi ha un camí a mà esquerra que es dirigeix fins al mirador de l’illa de Portaló. Retrocedint fins al camí principal continuarem per la cinta asfaltada fins que de nou trobarem un trencall a mà esquerra que ens condueix fins al mirador de Pamperris, des d’on es pot observar una magnífica vista de la mar d’amunt. Ja de nou la via ferma ens conduirà fins a Culip; des d’aquí agafem un sender que surt de l’embarcador de Cala Culip i que ens portarà a la carretera principal que duu al far de Cap de Creus; un cop en aquesta carretera agafem el GR-11 transpirinenc que ens tornarà a portar al punt de sortida fent així una ruta circular. Per finalitzar l’excursió el nostre guia en Xavi ens obsequia amb una coca dolça acompanyada d’una bona garnatxa, com a colofó final d’una gran jornada.

Característiques Tècniques

Les roques de Tudela:

Els esquistos són roques metamòrfiques que deriven d’antigues roques sedimentàries que han sofert una transformació de la seva composició mineral i de la seva textura. Els que apareixen a cap de Creus són d’edat cambroordoviciana (es van formar fa un 500 milions d’anys), corresponen a les roques més antigues que afloren a Catalunya.

Les pegmatites són roques plutòniques, és a dir, provenen de magmes que es van refredar a l’interior de la Terra, ara fa uns 300 milions d’anys. Estan formades pels minerals: quars, mica, feldspats i granats, a més en aquestes es poden observar abundants acumulacions de turmalines. Les pegmatites es van intruir entre els esquistos de cap de Creus a finals de l’era primària. A Tudela els esquistos i les pegmatites es combinen generant un paisatge extraordinari.

El metamorfisme a què han estat sotmeses les roques del sector de la mar d’amunt de cap de Creus ha donat lloc a bandes d'intensa deformació (zones de cisalla). A Tudela afloren un dels millors exemples, a nivell mundial, d’estructures de deformació dúctil en roques metamòrfiques (esquistos) i també granítiques (pegmatites).

La força del vent i les roques

La tramuntana i la humitat salina actuen de manera impecable sobre els esquistos i les pegmatites de cap de Creus, generant una costa retallada amb siluetes curioses que són resultat del capritxós procés d’erosió diferencial de les roques. La manca de vegetació espessa i de sòls determina que es generi un paisatge rocallós en el que totes les característiques de les roques es mostren de forma excepcional.

Es Camell des pla de Tudela que descansa mirant la mar. Aquest filó de pegmatita és el més extens de tot el cap de Creus.

S'Àliga. El pla de Tudela és presidit per la silueta retallada de l'àliga, punt més elevat de la pegmatita d'aquest sector.

Si voleu veure més fotos cliqueu aquí.

“Aquesta part compresa entre el Camell i l’Àguila

que tu coneixes i estimes tant com jo mateix

és i ha de continuar per sempre essent geologia

pura, sense res que pugui mixtificar-ho; en faig

qüestió de principi. És un paratge mitològic que

és fet per a déus més que per a homes i cal

que continuï tal com està”.

Salvador Dalí, 1961

Sant Martí de l'Albera - Cantallops (24/09/11)

Iniciem una nova temporada de Xiruca i forquilla; per començar, una excursió transfronterera, Sant Martí de l’Albera - Cantallops amb esmorzar a la Cantina de Requesens.
L’excursió comença a Sant Martí de l’Albera, a on deixem els cotxes a l’aparcament que hi ha a la vora de la carretera que porta a Puig Neulós, un cop passat el rètol del municipi.

Sant Martí d´Albera- (Vallespir) .- Situat a uns 631 m. d’altitud, és un dels dos nuclis de l´Albera. L’altre és Sant Joan d´Albera.
El nucli més antic és el de Sant Martí d´Albera, citat sota el nom de Sant Martí de Montforcat el 844 (cella Sancti Martini in Monte Furcato) - El Coll Forcat, hauria donat nom a l’antic topònim (Mont Forcat). Encara al S. XVII el nom actual de Sant Martí de l’Albera (documentat l’any 1628) coexistia amb el de Sant Martí de Collforcat (any 1639) -, aquest petit establiment monàstic depenia, des del mateix segle IX, del monestir benedictí de Sant Hilari de Carcassona (Llenguadoc).
L’església romànica de Sant Martí és del segle XII, al seu costat hi ha el casal de Sant Martí amb la masoveria i a poca distància vers el nord-oest el petit cementiri del lloc, ombrejat per un grup d’esplèndids i vells xiprers.

Voregem la paret nord de l’església i continuem per la pista fins a franquejar un gual de formigó; 50 metres més endavant trobarem un corriol que puja a mà esquerra fins arribar a una pista, que la seguim a la dreta. Aquesta ens portarà a un corriol per dins el bosc, dens i agradable, fins a la Font d’en Manel. Continuem pujant pel bosc fins arribar en pocs minuts a Coll Forcat. Com a dada històrica volem destacar que en aquest lloc el dia 8 de desembre de 1950, un avió bimotor d’hèlix de la companyia Air Atlas Marocco es va estavellar contra les roques del Puig Pinyer, al provar de passar pel Coll Forcat. L’aparell, a més d’uns quants passatgers portava també un carregament de taronges i altres mercaderies. En aquell accident els pilots i els passatgers que viatjaven assentats a la part davantera moriren en la topada i els situats més cap a la cua sortiren projectats. Només tres dels ocupants varen sobreviure al sinistre. Les causes de l’accident no les sabrem mai; podria haver estat un problema mecànic, o potser les inclemències meteorològiques ja que aquell dia nevava amb força a tota la serra. Això si, fins ara el podem considerar com l’accident d’aviació més important de la història a l’Albera.


Franquegem la tanca pel bestiar i comencem a baixar per la part sud de la muntanya; aquest corriol ens portarà a la Font de la Verneda abans d’unir-se amb la pista que ens durà al veïnat de Requesens, lloc on fem una gran parada per trobar-nos amb el grup de forquilla i compartir un esmorzar-dinar a la cantina de Requesens de primera divisió.
Ja entaulats al defora de la Cantina, i amb la companyia propera de les vaques que es van concentrant a la plaça tot esperant la seva ració diària de pinso, la Nuri ens comença a portar safates d’amanida (amb delicioses tomates acabades de collir de la feixa de sota i bitxos confitats), d’embotits, i de pebrot escalivat, pa de Sant Climent i vi de Pau. En acabat, endrapem carn a la brasa –xai, botifarres, etc.- amb allioli i trumfes fregides. I per postres, mel i mató, cafès i copes. La sobretaula s’allarga, sobretot perquè a mig àpat se’ns hi afegeix el de l’Empordanet, i a mesura que el temps es va emboirant i fins i tot plovineja un xic la mandra s’apodera de nosaltres i ja hi ha qui parla de fer migdiada. Hem fet un esmorzar-dinar collonut, hem gaudit d’una bona taula amb productes de la terra, bona companyia, i ens hi hem estat tant com ens ha semblat, xerrant, rient, deixant ploure. De tot això es veu que ara en diuen slow food i productes de quilòmetre zero, i nosaltres sense saber-ho!!!

Un cop finalitzat l’àpat, continuem el descens pel camí que surt de la font del veïnat i seguint les marques grogues ens portarà fins al Collet de baix, per un bosc espectacular de suros i roures. Arribats al Collet, podrem gaudir d’una vista excel•lent del poble de Cantallops i també d’un dolmen que està situat a vora del camí per la banda esquerra. Continuem pel camí, ara sí que amb una bona baixada fins arribar a les fonts del Clot de la Tina i del Solanà, i d’aquí sempre seguint la pista fins arribar a Cantallops.

Manel Costa conegut per MANEL, és una figura emblemàtica de l’Albera, neix el 25 de Desembre de 1822 a Sant Martí de l’Albera. Passa tota la vida fent pasturar el ramat pels vessants del Puig Llobregat, del Puig Neulós o per la carena de Puig d’Aurella. Descobreix dues fonts en paratges excepcionals i decideix captar-les; en elles esculpeix unes amples piques de granit i afaiçona taules i seients; també durant les seves caminades per la muntanya, edifica en el Puig Neulós, una piràmide d’esquist de tres metres d’alt, la Torre d’en Manel, que encara existeix avui en dia. Manel mor als 90 anys el 21 de gener de 1911. En el cementiri de Sant Martí de l’Albera s’hi troba la grossa i curiosa làpida que en Manel esculpí per la seva pròpia tomba. Aquí però només hi ha la làpida ja que en Manel fou enterrat al cementiri del lloc veí de Sant Joan l’Albera on, per cert, la seva tomba no es pot identificar actualment.-

Si voleu veure més fotos cliqueu aquí.

Travessa a PORTBOU, 1, 2 i 3 de juliol de 2011.

Aquesta travessa organitzada com sempre pel Centre Excursionista Jonquerenc, ha estat una de les més concorregudes de la seva història. Més de 40 persones la van fer a peu o corrents i més de 60 van rebre els participants a la platja de Portbou. Al grup que va sortir de la Jonquera el divendres s'hi van anar unint més persones des de Cantallops i des de La Tanyareda (Puig Neulós) fins el dissabte a la tarda.

El temps va ser excepcionalment bo, amb sol i una mica de ventet de tramuntana fresquet. Com sempre, vistes excepcionals de la plana de l'Empordà, del Rosselló, de Banyuls i del Cap de Creus. Divendres, sopar i dormir al Coll de la Tanyareda. Dissabte, dinar i migdiada a "la bassa", sopar i dormir al Coll del Torn. Diumenge, dinar a Portbou. La nota negativa va ser que un dels participants va patir un petit accident, quan l'Imma va fer-se un trau amb una punta de bruc del camí que baixa del Pic Sallifort al Coll de Banyuls. Però el seu esperit esportiu i l'afany d'acabar la travessa va fer que, un cop cosit el trau, tornés per reprendre l'excursió. La nota positiva, però, és l'èxit de públic i l'assistència de molts nens i joves que asseguren el relleu de la travessa. A més, cal destacar i agrair l'assistència que vam rebre al Coll de Banyuls, en forma de xíndries i refrescos.
Al Coll del Torn es va unir al grup els últims participants, que havien sortit del Puig Neulós havent dinat. Abans d'arribar a Portbou, se'ns van unir un grup de quatre corredors de La Jonquera que van fer la travessa corrents, els "runners".

Després de l'arribada a Portbou, cap a migdia, i la tradicional fotografia sota el pont del ferrocarril, vam poder fer un bany fresquet i un bon refrigeri al passeig marítim de Portbou.


En Josep Ribas (Fotografia Falgués - La Jonquera) va documentar la travessa abastament, i és consultable als següents enllaços:

http://www.flickr.com/photos/organize/?start_tab=one_set72157627121404496

http://bit.ly/l7ZZna

Miquel Serrano
Cantallops

L’escala de pedra del santuari de la Mare de Déu de Requesens.

Noticia de darrera hora: Recordeu que en el passat reportatge “Excursió al faig del Xalamí: el besavi de l’Albera” us informàvem que part de l’escala de pedra d’accés al santuari de la Mare de Déu de Requesens havia baixat amb les pluges, doncs avui hem rebut d’en Ramon la foto de l'escala de Requesens que ja està reconstruïda, aquí teniu l’ imatge.

Excursió al faig del Xalamí: el besavi de l’Albera

Diumenge 10 d’abril, amb vent del nord i un ambient d’estiu, setze participants de diverses procedències (alguns vinguts de Xile) ens vam dirigir a Requesens per visitar un faig monumental que, a més, en un forcat de les branques aguanta una pedra de certes dimensions. L’arbre, el besavi de l’Albera, de diversos centenars d’anys és un veritable gegant, venerable vegetal, poderós, robust i corpulent, de carnoses arrels que es claven a terra en un exercici altiu i orant de branques que s’aixequen cap el cel.

Des de Cantallops sortírem direcció les fonts del Solanà i el clot de la Tina. Després d’aquestes fonts vam enfilar fins el Collet de Baix, una pujada àrdua i intensa que fa suar encara que no faci calor. Un cop passat el dolmen del Collet de Baix ens endinsàrem a Requesens, passàrem pel Suro de les Onze i arribàrem a la Font del Raig, on, després de comprovar que la font estava embossada, esmorzàrem cap a les deu del matí: entrepans, fruites, un xic de galetes i xocolata i enfilàrem cap al nostre objectiu, arribar al faig del Xalamí. Pujant a la plaça vam descobrir que part de l’escala de pedra d’accés al santuari de la Mare de Déu de Requesens havia baixat amb les pluges.

Els dies anteriors, de vertadera calor, havien florit moltes plantes i les primeres fulles dels arbres de fulla caduca sortien amb força, així com les noves dels de fulla perenne: brucs, estepes, frígoles, ginestes, pins, suros, alzines, roures, castanyers i finalment, els faigs. I entre tots ells, el faig del Xalamí. Un faig centenari que, segurament, gràcies al pendent del terreny, fruit d’un despreniment, té una pedra en un dels forcats principals de les branques. Aquest faig en fa deu com els altres. I la pedra? És curiós pensar com redimonis arribà a dalt de l’arbre i en quin moment.

La cultura autòctona i popular va donar una explicació llegendària d’homes forçuts i ferrenys. Contaven els avis de Requesens dels anys 30 i 40 del segle XX que, fa qüestió d’un o dos centenars d’anys, el masover del mas de Mirapols i el del mas de les Vinyasses (els dos més distants de la propietat del comte de Peralada) estaven enfrontats. En els màxims moments de crisi i empipament, per descarregar la seva còlera i “amor” mutu, tenien el costum (forts com eren) de tirar-se pedres des de cada mas. La pedra del faig seria doncs, fruit d’aquestes baralles, una roca que afortunadament no arribà a cap.

En resum, gaudírem d’una matinal extraordinària en uns indrets i orografies que poguérem resseguir, repassar i recórrer. La fauna no hi faltà així com un patrimoni vegetal i cultural. Veiérem una serp verda, un ratolí de camp, fulles de faig recent fetes nascudes de verd intens, carboneres i barraques de carboner, la fressa del vent en sonar amb les branques i sobre el bosc recordava la remor del mar, còrrecs d’aigua fresca, la rajoleria i balconades excepcionals que ens oferien una panoràmica àmplia i clara de l’Empordà i la comarcada de Requesens: Puigneulós, Roc Colom, el veïnat de Requesens, els Castellars d’Espolla, Roses, l’Escala i moltes altres petites coses que omplen l’esperit per compartir una bona caminada.

Podríem dir que vam fer un viatge. Sí, un viatge. Perquè de vegades, com deia Josep Vicente «no cal viatjar per fer un viatge: si el lloc existeix i el teu ànim el sap trobar, el viatge t’és donat perquè hauràs sortit de la quotidianitat i hauràs entrat en la màgia generosa del viatge: que el lloc sigui a tocar, no tindrà importància». Continuàrem fins la pista del Puigneulós, per arribar a les Pipes i, pel Còrrec de les Comes, a Cantallops, just per l’hora de dinar.

Lluís Serrano
Miquel Serrano
Abril 2011

Si voleu veure més fotos cliqueu aquí.

In The Land Of The Northern

In The Land Of The Northern Lights

Aquest vídeo que us presentem és sobre les aurores boreals. Totes les seqüències es van gravar a Tromsø al nord de Noruega per Ole Christian Salomonsen. Val la pena que gaudiu un moment d’aquest espectacle de la natura. Ole Christian Salomonsen s’ha passat més de sis mesos recollint material per això. Ha tirat uns 50.000 fotogrames per triar en la presa d’aquest vídeo. Un dels objectius ha estat el de tractar de preservar la velocitat en temps real de l’aurora boreal o acostar-se el més possible per tal de reflectir la seva bellesa. La banda sonora del vídeo està feta per un talen musical local a Tromsø. Per veure més informació cliqueu aquí

Sta. Coloma de Fitor (Les Gaverres)

El passat diumenge 13 de Març iniciàrem una nova sortida, aquesta vegada també amb forquilla, és a dir, amb àpat final. Sabeu quan un regal cau del cel? Doncs aquest és el que varem tenir el diumenge per anar a Fitor, una sortida només per als més devots i creients en els homes del temps, ja que només algú com nosaltres podia confiar en un canvi meteorològic radical després del diluvi del dissabte. Però el temps es va arreglar, i de quina manera!! va lluir el sol tot el dia i fou com un premi a la nostra fe en els mapes i prediccions. Van sortir de Cantallops tota colla de xirucaires per anar a deixar el cotxe a Fonteta. Un cop allà comença la petita travessa pel vesant més marítim de les Gavarres. El primer punt de reagrupament va ser a la Creu dels Frares, un punt de peregrinació d’aquell temps. Al cap de poc trobaríem els encreuaments del Mas Plaja, camí de St. Pol i el pi gros del cal Gallaret. Semblava que tot eren "flors i violes", fins que ens creuarem un altres xirucaires empordanesos i ens donaren la mala noticia. La riera que venia de Can Cals anava molt plena i era impossible de travessar-la. De tota manera ens hi vam acostar per veure-la i de pas esmorzar que ja ens passàvem de l’hora, les 10 per qui no ho sàpiga. Així d’aquesta manera s’acabava l’excursió, mitja volta i cap a Fonteta per trobar-nos amb els forquillaires i amb corrua tots plegats aniríem cap a Fitor.

El camí de pujada a Fitor estava una mica perjudicat per les pluges, molta bassa i fangueig, i l’aigua rajava de pertot arreu. Un cop tots arribats a l’ermita de Sta. Coloma de Fitor, preciosa i molt tranquil•la per cert, ocupàrem l’àrea habilitada per al picnic, i en Xicu, que no s’està quiet ni lligat, de seguida anà per feina i al cap de poc ja ens havia escalfat el rostit. I quin rostit!!

Per veure més fotos cliqueu aqui: