Fortificacions del segle XX: Búnquers.

En els anys de la postguerra i fins l’obertura de la nova duana i el “desvio”, el nucli urbà de la Jonquera acabava on avui hi ha la comissaria de policia, ja que allí – des del 1936 – hi havia la duana. Carretera amunt només hi havia una casa “Can Conxa”, que havia servit per fer controls sanitaris del viatgers en èpoques d’epidèmies. Al carrer Pau Casals, un dels búnquers – sempre els havíem nomenat nius – es troba sota les cases i un altre fou enderrocat quan es construí un bloc d’habitatges.

Seguint la pista que porta al mas Brugat hi ha tres búnquers més i se suposa que aquests foren construïts abans (1943 ?) de la Línia P. Aquestes fortificacions actualment estan tancades amb portes metàl•liques i cadenat. No continuàrem – per qüestió d’horari – cap el mas Brugat, on abans d’arribar-hi ni ha dos més. Vam seguir ruta anant cap el sector de ponent; des de la rotonda de la NII es veia el lloc on hi ha un búnquer sobre el còrrec dels Querols, al costat mateix de la carretera, amb l’entrada - tancada – pel aparcament del supermercat Escudero. Travessat el pont sobre l’autopista es feu una petita explicació del lloc on hi havia la Gran Guardia n. 1 i continuàrem – passant per sota de la línea de ferrocarril - cap els planers de la Serafina, on al mig del bosc hi ha dos búnquers més, un preparar per ser visitat, també tancat amb porta de ferro a pany i clau, i un altre de difícil localització si no se sap la seva situació.

Continuem l’excursió per a visitar un altre búnquer amb dues boques d’entrada, una tapiada – suposem que estava destinat a dipòsit de municions – i després descendírem per un corriol per anar a buscar el camí de pujada. En la zona dels Querols, dos búnquers més, aquest coneguts de tothom, ja que estan en el camí de Sant Julià i de l’antic camí del mas Gros. Arribats al pas subterrani de l’autopista donem per acabada l’excursió les fortificacions del segle XX a la Jonquera.

Per veure més fotos cliqueu aquí.

Una mica d'Història.

Fortificacions militars als Pirineus. El 24 d’agost de 1944 es va signar a l’Estat Major Central, la organització defensiva del Pirineus. Per uns seria coneguda com la Línia “P” de Pirineus o de Pérez i per altres – la més popular – com la Línia Gutiérrez, que estaria classificada en tres categories: Actives, perilloses i passives. Les zones actives eren les que tenien bones comunicacions i que permetien una penetració enemiga, com la Jonquera. En el setembre de 1940, existia un pla de fortificacions del Pirineus Orientals, davant un possible intent de penetració amb tropes motoritzades per el Portús. Per executar aquest pla, es constituí la Comisión de Fortificaciones del Pirineo Oriental, presidida per el general Latorre, d’artilleria. Segurament a causa de que la guerra era favorable als alemanys, no hi va haver-hi pressa per dur-lo a la pràctica i potser tampoc mitjans a causa de les precarietats de la postguerra. L’alliberament de França per part dels aliats i l’ocupació pels maquis de la Vall d’Aran el setembre de 1944, acceleraren la construcció de la Línia “P” i apart d’aquesta zona de defensa, les Juntas Locales de Defensa, haurien de preparar un pla de destruccions i obstaculitzacions , en una profunditat de 150 km. des de la frontera.

El 15 de desembre ja hi havia un avantprojecte per l’estudi de la línia de vigilància. El pla originari era que cada emplaçament construït, fos voltat de pous de tiradors comunicats amb aquell amb camins coberts; tot el conjunt estaria envoltat per una filferrada. I, en alguns casos, per un camp de mines. És important ressaltar que no sempre es va dur a terme, ja que moltes filferrades i les portes blindades destinades a tancar aquestes fortificacions, van quedar emmagatzemades a Figueres, Jaca i Pamplona; aquest no fou el cas de la Jonquera. Les fortificacions de la Jonquera tenien el nom de “Gran Guardia nº l” i les consideracions geogràfiques i tàctiques eren: “Enclavada próxima a los pasos principales y fáciles del Pertús, coll de Panissars y Coll Portell, su situación geogràfica es excelente, por hallarse enclavada en las proximidades de la entrada principal a España por el Pirineo Catalán. Se halla situada al S. del castillo de Bellagarde dominando todas la vaguadas, carretera general y caminos más factibles de irrupción, se encuentra enclavada en un pequeño promontorio dominante y a su vez rodeado por la parte E. Por el rio Llobregat y del O. a E. por el afluente del Riera (Querols). Tácticamente presenta grandes ventajas, por cerrar los dos primeros pasos y dominar y batir totalmente el camino carretera que desde M. Grós conduce a La Junquera, y camino carretero que de la Junquera conduce al M. Pujaltó (?) y M. la Granja bifurcándose con el de M. Gros en la parte S. de la Gran Guardia. Igualmente domina y bate la carretera general desde su entrada por el Pertus no siendo accesibles los carros de combate por su parte O. N. y E. Por existir obstáculos naturales y unicamente por su parte S. Por lo que sus condiciones tácticas al tener batidas todas las anteriores partes son inmejorables para la defensa contra el Carro” (Zona del Treze Vents).

El IV batalló del regiment d’infanteria Badajoz n. 26, era el que havia de defensar-ho amb una companyia d’infanteria, 3 grups de metralladores, una secció de morters de 81 m/m. i un escamot de ccc. Amb unes fortificacions destinades a 18 assentaments de fusell metrallador, 11 assentaments de metralladores, 4 assentaments de canons d’infanteria de 6,5, 4 assentaments de metralladores antiaèries, 2 assentaments de morters del 81 i 8 assentaments amb canó anticarro. El sistema de defensa es complementava amb la voladura del pont d’Espanya (km 784,5) i el desmunt sobre la carretera en el Km. 784,6 (revolts de les Ferreries) on estaven situades defenses artificials contra carros. També a la NII es van fer túnels per poder volar la carretera.

A Requesens hi havia 3 zones de resistència, al castell i a banda i banda del castell, amb 1 secció d’infanteria i a Cantallops amb 2 seccions d’infanteria i un escamot de ccc. L’exèrcit passaria anys en la construcció d’aquestes fortificacions. La “Línea P”, però, estaria més avall, a l’alçada del pont de Capmany des de la costa de la mediterrània, Darnius, Maçanet... fins a la costa Atlàntica. Els soldats marxaren de la Jonquera l’octubre de 1957 per anar a “lluitar” contra els efectes de les grans inundacions del Túria a València. De Requesens marxaren el 1960.

Ramon Boix - Abril 2012

Una passejada per la “Muntanya” (11/03/12)

Iniciem la sortida per visitar una part de “La Muntanya”des del veïnat de Requesens; a la Cantina deixem els vehicles i agafem la pista que ens porta al collet Fondo; a menys d’una hora de camí i a poc metres abans d’arribar al coll, en el marge dret de la pista forestal hi trobem les restes de l’avió accidentat durant el gran foc de l’any 1986 a l’Albera, lloc on fem una aturada per visitar-ho i recordar aquella catastròfica diada del 19 de Juliol; encara avui alguns membres de la colla se’ls hi posa la pell de gallina.Seguim la nostra ruta i ens arribem al Collet Fondo, on gaudirem durant pocs minuts, degut a la forta tramuntana que hi bufa, de les magnífiques vistes d’un Canigó poc nevat durant aquest any, així com de la plana de l’Empordà, i també observem els treballs que estant realitzant el departament de medi ambient i habitatge de la Generalitat de Catalunya i el Consell General dels Pirineus Orientals en el projecte PRINCALB de cooperació entre diferents països relacionat amb la prevenció d’incendis forestals transfronterers a l'Albera i Cap de Creus. I que ha generat una sèrie de discrepàncies per part d'algunes entitats ecologistes com l'IAEDEN - Salvem l'Empordà.Girem cua i desfem la pista fins arribar a un trencant poc visible (1’5 Km aproximadament), situat a mà dreta i senyalitzat amb marques grogues que fa que el camí baixi amb força, i que ens portarà a la Font d’en Ferreret -en tota aquesta corregada hi ha una important quantitat de fonts-; lloc on aprofitem per fer el trago, no de la font, que no raja, sinó de les nostres cantimplores. Seguim ruta i continuem baixant, per anar a buscar el camí que ens porta al collet de dalt, i d’allà fins a Requesens, on alguns dels membres aprofiten per quedar-se a dinar a la Cantina; com no... amb les forquilles sempre a punt.
Notes de Referència.

1. “La Muntanya”, és a dir, la serra de les Canals, al nord del poble de Cantallops, constitueix la part més elevada del terme, fins als 894 metres del puig de les Canals. La carena limita amb el terme de la Jonquera i està principalment poblada per boscos de suros i alzines. Aquesta fou l’ultima superfície boscosa de les antigues terres comunals que va conservar el comú de Cantallops (fou d’ús públic del comú de 1610 a 1780-85). En els anys 50 els suros centenaris foren tallats i convertits en carbó vegetal i fins els anys 80 del segle XX s’explotaven alzinars per llenya. Després del gran incendi de 1986, aquest espai està en ple procés de regeneració amb la presència d’arbres relativament joves.
2. Accident aeri del DC6 .
El DC-6 de la protecció civil francesa, va sortir de la base de Marignane, a Marsella, cap a la una del migdia del 19 de juliol del 1986 per realitzar les tasques d’extinció del gran incendi de l’Albera. La torre de control li va perdre el rastre cap a dos quarts de dues. Testimonis presencials van confirmar que cap a aquella hora un avió s’havia estavellat més amunt de Requesens.
Els quatre tripulants, el pilot Jean Pierre Davenat, copilot Jacques Ogier, mecànic Roland Denard i l’ajudant Jack Le Bel van morir a l’instant. En aquell moment es va apuntar que el fum i la tramuntana, de més de 120 km/h, van intervenir directament en el desastre del DC-6.

Aquell dia l’Empordà va cremar per tots quatre costats, a la nit l’espectacle era Dantesc hi havia incendis a Llers, Pont de Molins, Biure, Capmany, La Jonquera, Cantallops, Garriguella, Palau-Saverdera, Cadaqués i Roses. El resultat va ser d’unes 16.000 hectàrees cremades. Es van mobilitzar Bombers, Guàrdia Civil, Policia Nacional, Mossos d’Esquadra, Creu Roja, Policies Locals, forces de l’Exèrcit i un munt de voluntaris. Tots ells van treballar fins a l’extenuació.

Avui el paisatge que podem gaudir torna a ser verd, i les restes del DC-6 encastat a la serra de l’Albera son un testimoni de què fets com aquell no han de tornar a repetir-se mai més. La memòria d’aquells quatre joves francesos perdent la vida per apagar un foc ha d’estar sempre present entre la tramuntana que xiula a través la ferralla del DC-6 de l’Albera. Just en aquest punt del camí hi ha una placa que recorda els fets.
3. Les Fonts.

Cantallops és un territori ric en recursos hídrics, sobretot a la zona nord, a “La muntanya”. Les fonts han estat indispensables per la gent que antigament treballava del bosc. Aquesta zona que hem visitat és una capçalera hidrogràfica important de Cantallops, hi neixen diferents fonts i còrrecs d’aigua que baixen per les valls i canals per acabar ajuntant-se i formar la riera de Torrelles. L’any 1978 es van aprofitar les fonts més cabaloses de la Muntanya per portar l’aigua corrent al poble a través del dipòsit d’aigua que hi ha a la Planella. Malgrat l’existència de moltes fonts, avui són desconegudes per la majoria de la població i estan mig perdudes, seques, brutes, o en total desús.
Per veure més fotos cliqueu aquí

Xavier Boix - Març 2012

Parc Agrícola Comes Tortes i conjunt megalític de Coma d'Infern.

L’excursió proposada pel nostre company Xavier Laporta és el Parc Agrícola Comes Tortes i de la Pedra Seca , juntament amb el conjunt megalític de Coma d'Infern.

Per arribar-hi cal seguir des de Vilajuïga, durant 1 km aproximadament, la carretera de Sant Pere de Rodes. Abans de passar el pont sobre la riera de Canyelles, cal deixar el cotxe i allà és on comencem el recorregut, seguim una pista que va en paral•lel a la via del tren que ens portarà al Parc agrícola de Comes Tortes, passant abans per les inscultures de Canyelles, situades molt aprop de les restes del poblat Íber de Canyelles.

Parc Agrícola Comes Tortes i de la Pedra Seca

La pedra seca és l’obra d’arquitectura popular que, generació rere generació, la gent de la nostra terra va utilitzar per transformar la muntanya de la Serra de Rodes, pedregosa i batuda pel vent, en sòl cultivable.
Primer despedregant el terreny i acumulant la pedra en clapers i després
seleccionant la pedra per a fer feixes, barraques, ponts i camins, van convertir la muntanya en un jardí de vinya i olivera i en un mitjà de subsistència.
El Parc Agrícola i de la Pedra Seca de Comes Tortes és una iniciativa de l’ajuntament de Vilajuïga per recuperar aquesta herència dels nostres avantpassats.

Fins a mitjans del segle XX, l’aprofitament de la Serra de Rodes va ser bàsicament agrícola, i combinava prats, pastures, cabanes de pastor, murs de pedra seca, conreus i petits àmbits en bosc mediterrani. Aquest mosaic agroforestal permetia un paisatge divers, amb una gran riquesa florística i faunística i, a la vegada, estava més protegit dels incendis forestals que actualment.

Fins fa cop, l’entorn del paratge de Comes Tortes estava força degradat a causa de l’abandonament dels cultius durant els darrers 60 anys, i dels efectes devastadors del gran incendi forestal de l’any 2000. Aquests espais s’han esclarissat o bé s’han desbrossat totalment amb l’objectiu de recuperar-los en forma de pastures. També s’han recuperat 10 cabanes de pastors, 350 m de tram de murs de pedra seca i 1.840 m de camins antics i carrerades.


Posteriorment, i per tal de mantenir aquests espais, s’ha creat un petit ramat de 24 xais, els quals actualment pasturen una àrea de 4,5 ha. Perquè això sigui possible, s’han instal•lat uns tancats mòbils que permeten pasturar diferents àrees recuperades mitjançant la rotació del ramat. A la vegada, s’ha creat una zona d’estada i repòs per al ramat, que inclou un petit cobert i un abeurador.

Aquestes actuacions permeten, d’una banda, reduir en gran mesura el risc d’incendi en aquest espai i actuar com a tallafocs; i d’una altra, es preveu un augment de la diversitat florística i faunística lligada als espais oberts, i la recuperació d’una petita part del paisatge tradicional que s’havia perdut.

Aquests treballs i la feina feta per Modest Soy i Vicenç Armangé també han permès descobrir diversos gravats rupestres, com les inscultures de Planells i les Canyelles, entre d'altres. Les inscultures son gravats sobre roques a l’aire lliure, datades a l’època calcolítica, entre el quart i el tercer mil•lenni aC, que representen l’expressió d’un art esquemàtic del qual encara se’n desconeix el significat. Els gravats mostren conjunts de cruciformes, cassoletes i reguerons que poden representar llocs d’ofrenes, sacrificis o marques territorials.

En un futur, es vol acabar d’estendre aquest projecte, i incloure-hi cultius tradicionals com ara vinyes, oliveres, plantes aromàtiques i fruiters, els quals permetran veure la pedra seca de les feixes, les construccions que aniran aflorant en forma de barraques o còrrecs, restes megalítiques enmig de cultius acompanyats d’altres grups de pedres, a la vora d’algunes suredes travessades per camins medievals que duien a Sant Pere de Rodes.



Un cop arribats al punt més alt de l’excursió, hi trobem les inscultures de la Carena, just al costat de la carretera principal que porta a Sant Pere de Rodes, és aquí on aprofitem per fer un glop; e iniciem el descens per la ruta megalítica de Coma d’Infern. Des d’aquest punt, davallarem sempre pel cim de la carena, anirem trobant els megàlits. El primer que trobarem serà el dolmen de la Carena.
Descripció dels dolmens visitats:
• DOLMEN DE LA CARENA Es tracta possiblement d’un sepulcre de corredor, amb planta sensiblement rectangular. Té cinc Lloses verticals i una sola de coberta que mesura 2,65 m per 2,30 m. L’entrada està orientada al sud-oest i el material emprat és el gneis, domina pels costats sud, oest i nord.
• DOLMEN CAIGUT I A la mateixa alçada, però a l’altre vessant, es troba aquest megàlit. Té un dels seus costats i la coberta caiguts, però amb els seus elements allí mateix. és un sepulcre de corredor, amb planta trapezoïdal.
• DOLMEN CAIGUT II A poca distància de d’anterior i al mateix vessant, es troba aquest sepulcre de corredor. De tots els megàlits de Coma de l'Infern és el que està més malmès, ja que només resten dempeus una o dues lloses.
• DOLMEN DE LES RUÏNES A l’altre vessant, i a continuació del dolmen de la Carena, trobem aquest megàlit. Era possiblement un sepulcre de corredor. Té sis lloses dempeus i dues de coberta. L°orientació de l’entrada és al sud-oest i el material emprat és el gneis. L’emplaçament és dominant pel sud, oest i nord.
• DOLMEN DE LA TALAIA És de tipus galeria catalana amb planta en forma de V. Conserva cinc lloses verticals i una de coberta que mesura 2,40 m. de llargada per 1,95 m. d’amplada. El sepulcre és orientat al sud-oest i el material emprat és el gneis. La seva situació és dominant vers migdia, ponent i tramuntana.
• DOLMEN DEL GARROLLAR És un sepulcre de corredor, amb caixa rectangular. De tots els megàlits de la Coma de l'Infern és el que ha estat més transformat per a convertir-lo en barraca. Té tres lloses verticals i una sola llosa de 3,6 m. de llargada per 2,7 m. d’amplada per coberta. L’orientació és al sud-oest i el material emprat és el gneis. La seva situació és dominant, però no tant com la dels altres sepulcres.
• DOLMEN DE LA VINYA DEL REI Aquest megàlit és el més gran del terme de Vilajuïga i el seu emplaçament en un fondal en un lloc gens dominant, és excepcional. És un sepulcre del tipus de corredor amb planta trapezoïdal. Cinc grans lloses verticals componen la caixa, i una sola llosa de 4,15 m. de llargada per 2,95 m. d’amplada, la coberta. L’orientació de l’entrada és al sud-oest i el material emprat és el gneis.


En resum, una molt bona excursió, amb un dia Excel•lent que ha portat a fer un viatge pel temps, des de la prehistòria fins als nostres dies de la mà d’un gran coneixedor del terreny com és en Xavier.
Nota: Si voleu veure més fotos cliqueu aquí.

Xavier Laporta i Xavier Boix

Febrer 2012

Aiguamolls de l'Empordà

El passat diumenge dia 15 de gener ens vam acostar fins als Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà per fer-hi una petita volta i conèixer algunes de les espècies d’ocells que hi hivernen per aquestes dates. Val a dir que ens vam veure una mica desbordats per l’èxit de la convocatòria i al ser un grup tant nombrós de gent complicà tant l’accés als aguaits des d’on veure els ocells com les indicacions del nostre company i ornitòleg Albert. I el que inicialment havia de ser una visita guiada, acabà sent una tranquil·la i familiar passejada on vam poder gaudir de l’agradable sol que poc a poc anava desfent la glaçada i escalfant el fresc matí. Sortint des del Cortalet vam visitar alguns dels aguaits més propers i vam seguir la ruta que mena fins als Estanys del Matà a on, després d’haver esmorzat, ens varem enfilar al sempre espectacular mirador de les antigues sitges d’arròs. Gaudírem de les anades i vingudes de les cigonyes als nius que d’aquí poc ja començaran a ocupar, dels nombrosos vols d’ànecs i oques, dels corbs marins, de les fredelugues, així com també dels petits ocells passeriformes hivernants tant abundants per aquestes dates. Alguns dels que ens acompanyaven, sobretot els més petits, era la primera vegada que veien cigonyes i ànecs i ja només per veure la cara que feien valia la pena. En acabat, varem tornar cap al Cortalet desfent el mateix camí que havíem fet.

Una mica d’informació del Parc

El Parc Natural dels aiguamolls de l’Empordà és la segona zona humida de Catalunya. La formen un conjunt d’estanys, closes i prats inundables a la confluència dels rius Muga i Fluvià. Constitueix un hàbitat privilegiat per a la fauna, especialment, els ocells aquàtics.

El Parc disposa d’un conjunt d’itineraris a través dels quals podem conèixer la diversitat d’ambients que s’hi conjuguen. Tots ells passen per camins públics, gestionats entre el Parc i els ajuntaments veïns. Alguns d’aquests itineraris transcorren al costat de camps de conreu i fruiters, així com pastures on sovint trobem bestiar.

La ruta que vam triar era des del Cortalet fins al mas del Matar
Aquest és un itinerari breu però intens, que proporciona un tast molt complet, accessible i amè, de bona part dels hàbitats i les espècies més emblemàtiques del Parc. Tot i que és un recorregut curt, els nombrosos aguaits permeten allargar la vista i observar la gran varietat d’ocells que troben refugi a la zona durant tot l’any. Anada i tornada pel mateix camí. Del Cortalet al mas del Matar hi ha 2,5 km (GR92).

Per veure més fotos cliqueu aquí.

Albert Campsolinas

Gener 2012

IV Festa del Xuixo

Per començar a preparar els nostres estómacs per les festes nadalenques que s’acosten, el dissabte 26 de novembre vam celebrar la quarta edició de la Festa del Xuixo, excusa perfecte per retrobar-nos un cop més, i passar una estona junts i de bon rotllo; aquesta edició amb una participació rècord; any rere any s’incrementa el número de participants (any 2008-10 part., any 2009-18 part., any 2010- 24 part. Any 2011 - 36). Aquest any la "dulça" convidada, eren les ensaïmades de Menorca que ens va portar el nostre company Quim.

La vetllada va estar amenitzada per boníssims fruits de la vinya (garnatxa i moscatell) i també xampanys i altres begudes més refrescants pels més menuts i no tant menuts com fantes i coca coles; que van acompanyar l’estrella de la festa, el Xuixo. En aquest cas, dues bones plates de xuixos de la Pastisseria l'Albera de La Jonquera. Exquisits xuixos elaborats pel mestre pastisser Víctor Capalleras.

I no podíem acabar la vetllada sense la tradicional partida del joc de la “la ranita” per posar a prova la nostra punteria, aquest any els equips eren de màxima rivalitat com en la primera edició, dones contra homes; amb pallissa per part de les dones amb un resultat de dos sets a zero en el millor de tres.

Paratge de Tudela (Cap de Creus) (23/10/2011)

Un dia extraordinari per fer una bona passejada, sol solet amb intervals de núvols; res a veure amb les prediccions meteorològiques que marquen cel molt ennuvolat amb possibilitat de precipitacions cap al migdia i la tarda. El nostre guia en Xavier Vilabella, tècnic del Parc Natural del Cap de Creus ens endinsa pel paratge de Tudela.

Aquest paratge situat al nord de la península de cap de Creus exposat a la mar d’amunt, en una de les raconades geològiques més espectaculars del país. És un espai natural de primer ordre, dotat d’una singular configuració geològica, amb estructures i afloraments de roques (esquistos i pegmatites) que formen un conjunt únic a nivell mundial. Des de l’aparcament de Tudela i fins a Culip, l’itinerari transcorre per una via ferma des de la qual podrem observar les roques que, erosionades pel vent, donen lloc a morfologies singulars com les de s’Àliga o es Camell.

Des del punt de vista biològic, destaca la diversitat i la riquesa del patrimoni vegetal adaptat a la força del vent, les condicions salines i l’hostilitat del rocam: coixinets de monja amb plantatge marí, cadaquers litorals i la presència d’espècies singulars com l’armèria marina i els limòniums. A nivell faunístic es pot veure amb facilitat el corb marí emplomallat, tres tipus diferents de bàldrigues: la balear, la cendrosa i la mediterrània, i l’ocell de tempesta. Dins l’àmbit marí i al llarg de moltes milles, fins al canó del cap de Creus, trobem una de les zones més valuoses de la Mediterrània.

A partir dels anys seixanta, el sector de Tudela va estar ocupat per les instal·lacions de la ciutat de vacances del Club Mediterranée. Amb la creació del Parc Natural de Cap de Creus, l’any 1998, aquest espai quedava inclòs com a zona d’ordenació específica, motiu pel qual a partir de l’any 2007, es va iniciar un procés de restauració ambiental finalitzat l’any 2010 i que ha comportat la deconstrucció de tots els edificis, la retirada de les plantes invasores i el condicionament de camins que faciliten la seva visita. Aquesta actuació no té precedents en cap altre punt del litoral mediterrani

Recorregut

L’itinerari comença a l'aparcament de Tudela, transcorre per una via ferma de fàcil trepig, tot i que es recomana anar ben calçat i tenir cura dels més petits, principalment en les zones properes als penya-segats.

Per començar, des del mateix aparcament es pot accedir al mirador del Camell, emprenent el camí principal trobareu el trencall que s’enfila fins al mirador del pla de Tudela, presidit per uns cubs de ferro que recorden el volum ocupat pels edificis del dispensari del Club Mediterranée. Uns metres més enllà hi ha el mirador de la Gran Sala, en el qual podreu obtenir una magnífica panoràmica de la zona. Més endavant hi ha un camí a mà esquerra que es dirigeix fins al mirador de l’illa de Portaló. Retrocedint fins al camí principal continuarem per la cinta asfaltada fins que de nou trobarem un trencall a mà esquerra que ens condueix fins al mirador de Pamperris, des d’on es pot observar una magnífica vista de la mar d’amunt. Ja de nou la via ferma ens conduirà fins a Culip; des d’aquí agafem un sender que surt de l’embarcador de Cala Culip i que ens portarà a la carretera principal que duu al far de Cap de Creus; un cop en aquesta carretera agafem el GR-11 transpirinenc que ens tornarà a portar al punt de sortida fent així una ruta circular. Per finalitzar l’excursió el nostre guia en Xavi ens obsequia amb una coca dolça acompanyada d’una bona garnatxa, com a colofó final d’una gran jornada.

Característiques Tècniques

Les roques de Tudela:

Els esquistos són roques metamòrfiques que deriven d’antigues roques sedimentàries que han sofert una transformació de la seva composició mineral i de la seva textura. Els que apareixen a cap de Creus són d’edat cambroordoviciana (es van formar fa un 500 milions d’anys), corresponen a les roques més antigues que afloren a Catalunya.

Les pegmatites són roques plutòniques, és a dir, provenen de magmes que es van refredar a l’interior de la Terra, ara fa uns 300 milions d’anys. Estan formades pels minerals: quars, mica, feldspats i granats, a més en aquestes es poden observar abundants acumulacions de turmalines. Les pegmatites es van intruir entre els esquistos de cap de Creus a finals de l’era primària. A Tudela els esquistos i les pegmatites es combinen generant un paisatge extraordinari.

El metamorfisme a què han estat sotmeses les roques del sector de la mar d’amunt de cap de Creus ha donat lloc a bandes d'intensa deformació (zones de cisalla). A Tudela afloren un dels millors exemples, a nivell mundial, d’estructures de deformació dúctil en roques metamòrfiques (esquistos) i també granítiques (pegmatites).

La força del vent i les roques

La tramuntana i la humitat salina actuen de manera impecable sobre els esquistos i les pegmatites de cap de Creus, generant una costa retallada amb siluetes curioses que són resultat del capritxós procés d’erosió diferencial de les roques. La manca de vegetació espessa i de sòls determina que es generi un paisatge rocallós en el que totes les característiques de les roques es mostren de forma excepcional.

Es Camell des pla de Tudela que descansa mirant la mar. Aquest filó de pegmatita és el més extens de tot el cap de Creus.

S'Àliga. El pla de Tudela és presidit per la silueta retallada de l'àliga, punt més elevat de la pegmatita d'aquest sector.

Si voleu veure més fotos cliqueu aquí.

“Aquesta part compresa entre el Camell i l’Àguila

que tu coneixes i estimes tant com jo mateix

és i ha de continuar per sempre essent geologia

pura, sense res que pugui mixtificar-ho; en faig

qüestió de principi. És un paratge mitològic que

és fet per a déus més que per a homes i cal

que continuï tal com està”.

Salvador Dalí, 1961

Sant Martí de l'Albera - Cantallops (24/09/11)

Iniciem una nova temporada de Xiruca i forquilla; per començar, una excursió transfronterera, Sant Martí de l’Albera - Cantallops amb esmorzar a la Cantina de Requesens.
L’excursió comença a Sant Martí de l’Albera, a on deixem els cotxes a l’aparcament que hi ha a la vora de la carretera que porta a Puig Neulós, un cop passat el rètol del municipi.

Sant Martí d´Albera- (Vallespir) .- Situat a uns 631 m. d’altitud, és un dels dos nuclis de l´Albera. L’altre és Sant Joan d´Albera.
El nucli més antic és el de Sant Martí d´Albera, citat sota el nom de Sant Martí de Montforcat el 844 (cella Sancti Martini in Monte Furcato) - El Coll Forcat, hauria donat nom a l’antic topònim (Mont Forcat). Encara al S. XVII el nom actual de Sant Martí de l’Albera (documentat l’any 1628) coexistia amb el de Sant Martí de Collforcat (any 1639) -, aquest petit establiment monàstic depenia, des del mateix segle IX, del monestir benedictí de Sant Hilari de Carcassona (Llenguadoc).
L’església romànica de Sant Martí és del segle XII, al seu costat hi ha el casal de Sant Martí amb la masoveria i a poca distància vers el nord-oest el petit cementiri del lloc, ombrejat per un grup d’esplèndids i vells xiprers.

Voregem la paret nord de l’església i continuem per la pista fins a franquejar un gual de formigó; 50 metres més endavant trobarem un corriol que puja a mà esquerra fins arribar a una pista, que la seguim a la dreta. Aquesta ens portarà a un corriol per dins el bosc, dens i agradable, fins a la Font d’en Manel. Continuem pujant pel bosc fins arribar en pocs minuts a Coll Forcat. Com a dada històrica volem destacar que en aquest lloc el dia 8 de desembre de 1950, un avió bimotor d’hèlix de la companyia Air Atlas Marocco es va estavellar contra les roques del Puig Pinyer, al provar de passar pel Coll Forcat. L’aparell, a més d’uns quants passatgers portava també un carregament de taronges i altres mercaderies. En aquell accident els pilots i els passatgers que viatjaven assentats a la part davantera moriren en la topada i els situats més cap a la cua sortiren projectats. Només tres dels ocupants varen sobreviure al sinistre. Les causes de l’accident no les sabrem mai; podria haver estat un problema mecànic, o potser les inclemències meteorològiques ja que aquell dia nevava amb força a tota la serra. Això si, fins ara el podem considerar com l’accident d’aviació més important de la història a l’Albera.


Franquegem la tanca pel bestiar i comencem a baixar per la part sud de la muntanya; aquest corriol ens portarà a la Font de la Verneda abans d’unir-se amb la pista que ens durà al veïnat de Requesens, lloc on fem una gran parada per trobar-nos amb el grup de forquilla i compartir un esmorzar-dinar a la cantina de Requesens de primera divisió.
Ja entaulats al defora de la Cantina, i amb la companyia propera de les vaques que es van concentrant a la plaça tot esperant la seva ració diària de pinso, la Nuri ens comença a portar safates d’amanida (amb delicioses tomates acabades de collir de la feixa de sota i bitxos confitats), d’embotits, i de pebrot escalivat, pa de Sant Climent i vi de Pau. En acabat, endrapem carn a la brasa –xai, botifarres, etc.- amb allioli i trumfes fregides. I per postres, mel i mató, cafès i copes. La sobretaula s’allarga, sobretot perquè a mig àpat se’ns hi afegeix el de l’Empordanet, i a mesura que el temps es va emboirant i fins i tot plovineja un xic la mandra s’apodera de nosaltres i ja hi ha qui parla de fer migdiada. Hem fet un esmorzar-dinar collonut, hem gaudit d’una bona taula amb productes de la terra, bona companyia, i ens hi hem estat tant com ens ha semblat, xerrant, rient, deixant ploure. De tot això es veu que ara en diuen slow food i productes de quilòmetre zero, i nosaltres sense saber-ho!!!

Un cop finalitzat l’àpat, continuem el descens pel camí que surt de la font del veïnat i seguint les marques grogues ens portarà fins al Collet de baix, per un bosc espectacular de suros i roures. Arribats al Collet, podrem gaudir d’una vista excel•lent del poble de Cantallops i també d’un dolmen que està situat a vora del camí per la banda esquerra. Continuem pel camí, ara sí que amb una bona baixada fins arribar a les fonts del Clot de la Tina i del Solanà, i d’aquí sempre seguint la pista fins arribar a Cantallops.

Manel Costa conegut per MANEL, és una figura emblemàtica de l’Albera, neix el 25 de Desembre de 1822 a Sant Martí de l’Albera. Passa tota la vida fent pasturar el ramat pels vessants del Puig Llobregat, del Puig Neulós o per la carena de Puig d’Aurella. Descobreix dues fonts en paratges excepcionals i decideix captar-les; en elles esculpeix unes amples piques de granit i afaiçona taules i seients; també durant les seves caminades per la muntanya, edifica en el Puig Neulós, una piràmide d’esquist de tres metres d’alt, la Torre d’en Manel, que encara existeix avui en dia. Manel mor als 90 anys el 21 de gener de 1911. En el cementiri de Sant Martí de l’Albera s’hi troba la grossa i curiosa làpida que en Manel esculpí per la seva pròpia tomba. Aquí però només hi ha la làpida ja que en Manel fou enterrat al cementiri del lloc veí de Sant Joan l’Albera on, per cert, la seva tomba no es pot identificar actualment.-

Si voleu veure més fotos cliqueu aquí.