dijous, 28 de juny de 2012

Arribada de la Flama del Canigó a Cantallops (23/06/2012)

La Flama del Canigó ha arribat a més de 400 poblacions catalanes aquest any 2012, segons fons d’Òmnium Cultural; entre elles a Cantallops gràcies a uns quants components de Xiruca i forquilla, que amb el seu esperit muntanyenc, s’han calçat unes botes, i amunt que fa pujada, tot xino xano fins arribar al cim de la Pica del Canigó, la nit del 22-23 de juny per recollir la Flama.

A 2/4 de set de la tarda del dia 23 la flama va arribar a Cantallops per la carretera vella de La Jonquera. Tot seguit s’iniciava un passacarrers on la flama era escortada pels Diables i Tambors de l’Albera fins a la placeta de l’església, durant aquest recorregut la flama del Canigó va ser portada per diferents veïns de la població, amb el simbolisme que representava el darrer relleu, on la gent gran de la població cedia el foc a la mainada, símbol de transmissió de les tradicions d'una generació dels amb gran coneixement i molta experiència a una altre que serà el futur del nostre poble.

En la recepció de la Flama a la plaça de l’església, el Sr. Alcalde va realitzar un breu parlament i tot seguit la mainada portadora va cedir el foc al poble de Cantallops encenent un ciri pasqual sota el campanar engalanat amb una gran senyera, tot aquest moment de traspàs va anar acompanyat amb un emotiu cant del segadors per part dels Tambors i Grallers de l’Albera. Per finalitzar l’acte es va repartir coca i cava per tothom. L’endemà, aquest ciri, va ser dut a l’aplec de Requesens.

Volem ressaltar els veïns del poble de Cantallops que es van mostrar molt participatius en tot moment, i van donar un suport unànime i presencial a la iniciativa. I per acabar també destaquem dins aquesta jornada festiva, l’instal•lació d’una Senyera a l’entrada del poble, que presidirà de forma permanent. Aquesta iniciativa la va portar a terme l’ajuntament de Cantallops; tot i que la finançament s’ha fet amb aportacions particulars dels veïns del poble.

  FELICITATS A TOT ELS VEÏNS DE CANTALLOPS; VA SER UNA GRAN JORNADA.



La Flama del Canigó 
 L’any 1955 Francesc Pujades, vilatà d’Artes de Tec (Vallespir, Catalunya Nord), portat pel seu entusiasme pel Canigó i inspirat pel poema de mossèn Cinto Verdaguer, tingué la iniciativa d’encendre els Focs de Sant Joan en la pica d’aquesta muntanya i des d’allà repartir la seva flama per totes les contrades de la nostra terra. S’iniciava així la renovació d’aquesta mil•lenària tradició; de nou les fogueres prenien un sentit col•lectiu. El nou costum pren una gran força en poc temps, de tal forma que avui és pràcticament impossible trobar una sola foguera a Catalunya Nord que no sigui encesa amb la Flama del Canigó. L’any 1966 el foc creua per primera vegada la duana i arriba a Vic. Són èpoques ben difícils, sovint de clandestinitat. A poc a poc la xarxa es va estenent i el foc, escampat per tot el Principat, ja arriba al País Valencià. El 22 de juny, com cada any, un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà agafarà el foc que des de 1955 resta encès al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà i pujaran al cim del Canigó; passaran la nit vetllant la Flama i, a trenc d’alba, iniciaran el descens perquè la Flama arribi a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans a temps d’encendre les fogueres de la nit de Sant Joan. No hem d’oblidar que el diumenge abans de sant Joan se celebra l’aplec del Canigó, trobada que té per finalitat pujar al cim del Canigó (2.784 metres) feixos de llenya portats per gent de les més diverses contrades del nostre país. Aquests feixos serviran per encendre la foguera que, la nit de sant Joan, cremarà dalt del cim, de la qual s’agafarà foc nou per ser retornat al Museu de la Casa Pairal. La Flama del Canigó és rebuda pel Parlament de Catalunya, ajuntaments, consells comarcals i entitats culturals i esportives. Cal, doncs, que aquesta Flama del Canigó arribi i es mantingui arreu dels Països Catalans, i que aquest Foc de Sant Joan perduri com a símbol d’esperança i de germanor d’una comunitat que vol i necessita recuperar plenament el seu sentit de Pàtria, socialment justa, políticament lliure, econòmicament pròspera i culturalment digna.









Missatge oficial de la Flama del Canigó 2012 
El foc és un dels quatre elements essencials per a la Humanitat, amb l’aigua, la terra i l’aire, i per això el trobem en els rituals i festes més importants. Però el foc no es dóna a l’home, sinó que l’ha de conquerir. No n’hi ha prou de conèixer-lo sinó que l’hem de saber encendre i conservar. Així, el domini del foc és una de les grans conquestes de la humanitat. La seva troballa ens caracteritza com a humans. I és tan important per a les nostres vides, que cada grup, cada cultura n’ha fet un nus simbòlic, molt poderós. El foc acompanya les nostres festes en la roda de l’any al voltant del sol, de manera que és present en els solsticis i equinoccis, com a centre de la festa. També als Països Catalans el foc ritual acompanya el seguiment de l’any amb una solemnitat que assenyala el pas de l’àmbit domèstic a tot l’entorn exterior, de manera gradual i creixent. El foc comença a l’hivern, en el fogaril de les cases, amb la soca o tió que presideix la llar i crema de Nadal fins a Any Nou. En aquells moments de fred, es porta la Natura a casa i es concentra en la llar, que uneix totes les generacions, des de la més nova fins als avantpassats, a través del foc i el fum que s’enfilen xemeneia amunt. Després, el foc surt a les places i carrers, de forma molt elaborada, com la de la Fia-Faia, o més tard, per Sant Antoni en tants pobles, en la construcció del Mai que s’encén, mentre Sant Antoni passa pel davall i en surt sa i estalvi, en la renovació i recreació de la societat. La crítica a la societat arriba per Sant Josep, omplint les places de València i altres ciutats, com omplirà el mateix centre de Berga en la Patum del Corpus o en els vells i nous correfocs de tantes Festes Majors. Ell foc es va estenent pel calendari fins arribar al punt més alt, en el solstici d’estiu, Sant Joan, o Sant Quirc, acompanyant tot el poble, que ha anat conquerint el seu entorn, lluitant amb les tenebres i els perills que l’assetgen. El foc de Sant Joan arriba als límits de la població, i en els llocs on es fan falles, els fallaires recorren els camins de la vila, tot dibuixant-los amb el foc, des dels límits del terme municipal. En aquest recorregut al llarg de l’any, els pobles marquen les fronteres amb els possibles perills, els mals esperits, que durant l’hivern havien reduït el territori lliure per a l’home, fins a fer-lo refugiar dins de les cases. Ara, amb Sant Joan i el solstici d’estiu, la població arriba a la totalitat del seu territori, esfuriant les ombres i les pors.Els fallaires s’emocionen perquè saben que des del centre del poble, els estan veient amb la flama que porten, des dels llocs que han arrabassat a la nit, perquè tot allò que dibuixen amb el foc és la seva terra. I això és el que passa amb la Flama del Canigó. No fem més que repetir un ritual local i antic, fent-lo arribar fins on sentim que formem part del mateix poble. Amb la flama, anem dibuixant i assenyalant el territori del nostre poble, que el fred i la foscor de la història no ens deixava albirar. No deixem que un altre hivern ens el torni més petit i poruc!.
  JOSEFINA ROMA (antropòloga i professora de la Universitat de Barcelona).




Links sobre la Flama a Cantallops: Diari digital de La Jonquera i Roger Casero.


Per veure més fotos cliqueu aquí.

dimarts, 19 de juny de 2012

Aplec del Canigó. (16/06/12)

L'inici del ritus de foc de Sant Joan.



Cada any milers de pobles d’arreu del país encenen les seves fogueres de Sant Joan amb el foc de la Flama del Canigó en el marc d’un procés força ritualitzat. Perquè aquest ritus sigui possible, el cap de setmana abans de Sant Joan centenars de persones vingudes d’arreu del país es troben al Refugi de Cortalets, al peu del Canigó. Arriben dissabte a la nit i acampen amb tendes pels volts del refugi. L’endemà diumenge al matí acompliran el primer ritual de la Flama de Sant Joan: pujar al cim del Canigó i deixar-hi els petits feixos de llenya que cadascú ha portat de la seva ciutat, vila, poble, barri o hort. Les teies, branques, torxes o branques estan lligats amb una cinta que porta el nom del poble d'on provenen i alguns duen dibuixos fets per nens i escrits dedicats a la festa. Tots els feixos de llenya es deixen apilats sobre la creu que hi ha al cim d’aquesta muntanya fins el dia 22 de juny.

En el nostre cas, també hi hem portat petits feixos de branques procedents de Cantallops, però hem pujat el mateix dissabte dia 16 de juny, per deixar-los al cim. A la baixada hem viscut tota la munió i gresca que genera tota aquesta gent que hi passarà la nit al peu del Canigó. “L’any vinent crec que haurem de quedar-nos a passar la nit; que es respira un aire de gresca, que crec que val la pena”, ens comentava el promotor de la sortida, en Xicu.

Us recordem que el proper dissabte 23 de Juny, vigília de Sant Joan, a Cantallops arribarà la flama del Canigó a 2/4 de set de la tarda, que es passejarà pels carrers de Cantallops, abans d’arribar a la placeta de l’església, lloc on es lliurarà a les autoritats locals.

Aquí hi trobareu el link que ha creat Òmnium Cultural a la seva web amb l’activitat que es realitzarà al poble de Cantallops.

Us deixem amb una sèrie d’imatges d’aquesta trobada. Si en voleu veure’n més cliqueu aquí.

dimecres, 13 de juny de 2012

Anem per primera vegada a buscar la Flama del Canigó.

HISTÒRIA DE LA FLAMA DEL CANIGÓ
L’any 1955 Francesc Pujades, vilatà d’Artes de Tec (Vallespir, Catalunya Nord), portat pel seu entusiasme pel Canigó i inspirat pel poema de mossèn Cinto Verdaguer, tingué la iniciativa d’encendre els Focs de Sant Joan en la pica d’aquesta muntanya i des d’allà repartir la seva flama per totes les contrades de la nostra terra. S’iniciava així la renovació d’aquesta mil•lenària tradició; de nou les fogueres prenien un sentit col•lectiu.
El nou costum pren una gran força en poc temps, de tal forma que avui és pràcticament impossible trobar una sola foguera a Catalunya Nord que no sigui encesa amb la Flama del Canigó. L’any 1966 el foc creua per primera vegada la duana i arriba a Vic. Són èpoques ben difícils, sovint de clandestinitat. A poc a poc la xarxa es va estenent i el foc, escampat per tot el Principat, ja arriba al País Valencià.
El 22 de juny, com cada any, un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà agafarà el foc que des de 1955 resta encès al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà i pujaran al cim del Canigó; passaran la nit vetllant la Flama i, a trenc d’alba, iniciaran el descens perquè la Flama arribi a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans a temps d’encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.
No hem d’oblidar que el diumenge abans de sant Joan se celebra l’aplec del Canigó, trobada que té per finalitat pujar al cim del Canigó (2.784 metres) feixos de llenya portats per gent de les més diverses contrades del nostre país. Aquests feixos serviran per encendre la foguera que, la nit de sant Joan, cremarà dalt del cim, de la qual s’agafarà foc nou per ser retornat al Museu de la Casa Pairal.
La Flama del Canigó és rebuda pel Parlament de Catalunya, ajuntaments, consells comarcals i entitats culturals i esportives.
Cal, doncs, que aquesta Flama del Canigó arribi i es mantingui arreu dels Països Catalans, i que aquest Foc de Sant Joan perduri com a símbol d’esperança i de germanor d’una comunitat que vol i necessita recuperar plenament el seu sentit de Pàtria, socialment justa, políticament lliure, econòmicament pròspera i culturalment digna.