dijous, 24 de febrer del 2011

Castell d'Ultrera (20/02/2011)

Un dia assolellat, però amb una miqueta de vent de ponent, amb aquestes condicions varem iniciar l’excursió a una de les zones més extraordinàries per poder veure la serra de l’Albera per la seva vessant nord. Aquesta ruta s’inicia en un corriol que arranca al costat d’una pedrera, just a tocar a la carretera que porta a La Vall; es tracta de fet de l’antiga via medieval, que ens porta fins el llogarret de La Pava, és un tram molt antic que permetia travessar l'Albera remuntant la vall de la Maçana. Aquest és l'itinerari que va prendre Philippe le Hardi (Fill del rei Joan II de França) el 1285 al moment de la croada contra el comte-rei Pere el Gran de Catalunya-Aragó. En aquest Llogarret visitem la capella de Sant Ferriol, del S. X/XI, aquesta està composta per dues parts fàcilment identificables, edificades en èpoques diferents. La més antiga és una capella d’origen preromànic composta per una nau única que acaba amb un absis en forma de ferradura. És una capella de transició entre el preromànic i el romànic que data del segle X i originalment estava dedicada a Sant Alexandre. La capella pertany a Argelers des del 1858, el mateix any en què fou consagrada a Sant Ferriol. Està classificada com a monument històric des del 1991.


Des d’aquí pujem per un corriol que s’endinsa al bosc; a uns quinze minuts de caminar ens trobem la “Font del Bosc”, lloc fresc i agradable per prendre un traguet d’aigua. A partir d’aquí comença una llarga pujada acinglerada a traves de la màquia i les penyes, que el seguim fins a un replà al peu d’un important rocam, el contornegem per l’esquerra i així arribem al Castell d’Ultrera, les ruïnes d’aquesta fortalesa s’alcen dalt d’aquest impressionant pic rocós que domina, a més de 530 metres d’altitud; aquest congost que sembla un autèntic “niu de voltors” lloc on gaudim d’unes vistes excepcionals de tota la plana rossellonesa, així com també de gran part de la Serra de l’Albera per la seva cara nord.

Fem una mica d’història d’aquest castell: Al segle V, després d'haver saquejat Roma, els Visigots es van replegar a la Gàl•lia meridional. Argelers i el Rosselló formaven part de la Septimània. D'aquest període marcat per nombrosos conflictes i lluites religioses, en queden els vestigis d'una ciutadella que domina tot Argelers: el castell d'Ultrera.
Els primers textos que fan esment d'Ultrera són del 673. Tot i això, els romans devien haver fortificat aquest congost que comunicava la Gàl•lia amb la Península Ibèrica. A finals de l'edat mitjana, Ultrera pertanyia a la senyoria de Sureda.
El 1675, les tropes franceses van destruir el castell.
D'Ultrera, no en queden avui més que alguns vestigis agrupats principalment a la part més alta del pic.





Des d’aquesta talaia podem veure el lloc on estava situat el primer forn solar del món instal•lat pel físic portuguès Manuel Antonio Gomes, durant l’estiu de 1.900.
Aquest forn consistia en una paràbola de 7 metres de diàmetre equipat amb miralls de vidre, esglaonats i muntats sobre una estructura d’acer que podien ser orientats cap al Sol. La calor del Sol concentrada pels miralls podia obtenir una temperatura de 2.500 graus.
Encara es pot veure avui el carril circular de formigó sobre el qual girava la màquina i també les restes de la plataforma construïdes en pedra seca.
Us adjuntem unes fotos obtingudes de la web de l’Ajuntament de Sorède.

Bé, un cop feta la visita al castell anem baixant de la penya on està situada la fortificació i ens arribarem en uns cinc minuts a l’ermita de Notre Dame del Castell. Lloc tranquil i ben equipat per poder-hi fer bones costellades. El 1675, les tropes franceses van destruir el castell i l'església. Joana de Bearn, aleshores senyora de Sureda, va aconseguir recuperar el mobiliari de Santa Maria d'Ultrera i el va fer transferir a Sureda. Uns anys més tard, va fer edificar l'ermita actual.




Per tornar al punt d’inici només varem haver de desfer el camí realitzat.
Curiositats a l’ermita de Notre Dame del Castell: Us adjuntem uns imatges, que creíem que l’hi agradaran a l’Albert.
PER VEURE MÉS FOTOS:


dimecres, 2 de febrer del 2011

Passejada pels camins públics de Cantallops (23 gener 2011)

El dia es despertava glaçat i la tramuntana era gèlida, solemne. El sol s’aixecava tímid però altiu des del cap de Creus. Al tradicional lloc de reunió començà una de les sortides més concorregudes i amenes, tot un èxit. La qüestió era passar una bona estona i conèixer i identificar part de la xarxa de camins públics del sud del terme, saber-ne els noms, els orígens i els destins, així com aprendre com mantenir-los amb vida. Quan estiguérem tots apunt anàrem direcció al suro de les Tretes, un dels arbres més monumentals del terme, començant pel camí de Cantallops a Capmany (o Figueres), una via que deixàrem al collet Ginebrer i prenguérem el camí cap a prat Comú i les Tretes.
Després de la visita a l’arbre tornàrem pel mateix camí en direcció la Verneda (afluent de la riera de Torrelles). Aquí, pel camí de La Jonquera a Espolla cap el mas Baleta (antigament Esclafatestes), ens dirigírem cap el puig de la Llosa, una potent talaia (amb una enorme llosa granítica a la part superior i en terreny esquistós) on podem tenir una perspectiva del nostre país més immediat, un territori amenaçat per la cobdícia eòlica, una terra especial, sensible, un museu a l’aire lliure. El següent objectiu fou el recinte megalític del mas Baleta i el dolmen del mas Baleta I.
Acabada la visita tornàrem direcció est cap a les Llines i la font de la Teula. seguint la petja del camí veïnal, que travessa el veïnal de Capmany i, que neix a La Jonquera i descansa a Espolla. De les Llines, després de sortejar certes dificultats per poder passar correctament, arribàrem a la Guarda i l’esmentada font on trobem el camí de Cantallops a Peralada, ruta antiquíssima citada en textos medievals i amb topònims tan suggerents com el «Prat de l’Estrada». Un cop en aquesta cruïlla seguírem direcció nord trobant altra vegada el camí de Capmany per acabar prenent el camí estret, una de les joies de paret seca del terme, direcció el pont d’en Pip i la Societat «La Concòrdia».

Els camins públics són fruit d’una construcció social a través dels segles i formen part d’un patrimoni importantíssim que cal conservar i fomentar per complementar l’oferta de cultura i natura i per un correcte funcionament de la xarxa de comunicacions del món rural. Alguns són molt antics i en els últims anys han estat molt descuidats fins al punt de vulnerar la coherència de la xarxa pública i històrica de camins amb l’obertura i asfaltatge (el 2007) d’una via nova (inexistent abans), perillosa (amb corbes i desnivells), més llarga, en detriment dels drets més fonamentals i amb diversos processos judicials oberts.

Com afirmen Rafael López-Monné i Xavier Campillo en El llibre dels camins, publicat recentment, «els camins públics són una garantia de llibertat per al conjunt de la ciutadania; són una garantia de qualitat de vida per als habitants del medi rural, en constituir una infraestructura fonamental per poder disposar de les mateixes oportunitats de promoció socioeconòmica de què gaudeixen les zones urbanes; i són, també, un instrument bàsic de cohesió social indispensable per fixar la població rural al territori, a més d’un patrimoni cultural i un recurs econòmic i un signe d’identitat de la col·lectivitat». La llibertat de circular pel territori per necessitat social o econòmica, en desplaçaments quotidians o per conèixer el país són un dret fonamental emparat per les lleis. Sense camins públics no hi ha llibertat.

Lluís Serrano
Gener 2011