dijous, 22 de novembre de 2012

Castell de Montgrí i Santa Caterina (11/11/12)


Aquesta ruta l’iniciàrem a la població de Torroella de Montgrí, en una petita zona d’aparcament, on deixàrem els cotxes, a partir d’aquí el camí estava degudament assenyalat amb marques blanques i vermelles (GR-92); no tenia pèrdua. En el transcurs de l’ascensió, que cal dir és pedregosa en tot el seu recorregut, ens trobàrem algunes construccions de pedra, fins arribar al coll de Santa Caterina, amb una creu instal•lada en el cim d’aquest coll. A partir d’aquí el camí es tornà un xic més abrupte, però res de l’altre món, al cap d’una estona arribàrem al cim de la Muntanya del Montgrí (303 m.), on aprofitàrem per esmorzar i visitar el castell.



El Castell de Montgrí ens transportà als llunyans temps de la Catalunya medieval. El castell fou construït a l’any 1294 a 1304 en el context de les lluites de poder entre el Comtat d’Empúries i la casa de Barcelona. Al pujar a les torres del castell, les vistes eren simplement espectaculars, es divisava tota la Plana de l’Empordà, també els Pirineus amb d’alguns dels nostres cims predilectes, com per exemple Puig Neulós, Les Salines, Canigó, Bastiments, Puigmal , i un gran etc ...





Un cop gaudit d’aquest espectacle decidírem baixar cap a l’ermita de Santa Caterina pel Coll d’en Garrigars, un descens una mica pronunciat per un bon roquissar, i una curta però intensa tartera. Després d’un breu descans i una mica de visita a l’ermita, ens tornàrem a dirigir un altre cop cap el coll de Santa Caterina i d’aquí destí Torroella.

Ermita de Santa Caterina

Per finalitzar bé la jornada ens desplaçàrem a Bellcaire d’Empordà lloc on varem fer un bon tiberi en el Centre Cívic d’aquesta bonica població.
Església de Sant Joan a Bellcaire d'Empordà

Esgésia de Sant Joan a Bellcaire d'Empordà


Castell de Montgrí
 El castell de Montgrí s’alça a 303 metres d’altitud damunt la plana de l’Empordà i es troba situat en el serrat que pren el nom de massís del Montgrí i que està alineada de ponent a llevant fins a connectar amb la muntanya de Rocamaura a tocar de la línia de costa. La seva situació és del tot privilegiada a banda i banda, nord i sud, tractant-se d’un terreny calcari molt castigat pels incendis fins arribar a fer desaparèixer gairebé del tot qualsevol rastre de vegetació arbòria. Les primeres referències sobre l’arrel etimològica de Montgrí la trobem en el segle IX quan hom parla d’una muntanya anomenada Monte Grinio, un segle més tard el nom s’ha convertit en Monte Grinoi el 1209 amb Montgrin.


El castell fou manat construir pel rei Jaume II i la primera notícia documental data del 28 de maig de 1294, quan el monarca disposà que Bernat de Llevià, veí de Torruella i procurador reial, es fes càrrec de l’administració i de la direcció de les obres. Quan estigué acabat encarregà al mateix Bernat de Llevià la custòdia del castell amb l’obligació de tenir-hi a la seva disposició deu homes d’armes, una bèstia de càrrega i dos mastins. El fet de preveure els dos mastins es deu probablement a la previsió de futures caceres per part del monarca. La construcció d’aquest castell va respondre sens dubte al desig reial de posar a ratlla els comtes d’Empúries que sovint s’oposaven al rei. Els senyors d’Empúries van veure amb mals ulls l’edificació d’aquest castell i van posar traves a la corona com fou la prohibició d´ús de la moneda reial en el seu comtat, l’augment del preu de la sal de Castelló «als homes del senyor Rey o de l’Esgleya» i fins i tot la desviació d’un tram del riu Ter. La tibantor afectà greument els vassalls del comte i els veïns de Torroella, partidaris del rei.


Vers l’any 1392 fou construïda, en una fondalada propera al castell, la capella de Santa Caterina, i amb l’annexió del comtat d’Empúries a la corona, l’any 1402, desaparegué la principal funció defensiva que havia originat la construcció d’aquest castell i la darrera notícia que ens parla d’ell data del 1413 quan davant el rei Ferran d’Antequera prestà homenatge Bernat Sureda, en qualitat de procurador de Ramon de Llevià, fill i hereu universal de Pere de Llevià, per la guarda i comanda del castell de Montgrí. L’edifici es tracta d’una construcció colossal certament desproporcionada per a l’ús que se n’havia de fer. L’edifici és de planta quadrada de grans dimensions completament clos i amb uns murs notablement alts, que arriben als 13 metres, amb una silueta molt visible des de tot l’Empordà esdevenint, fins i tot, un autèntic far per a les embarcacions que feien port des de l’Estartit fins al Cap de Begur. De fet, és una construcció que té tot l’aire d’un castell inacabat sense fossat i amb una porta poc protegida. Hi ha hagut alguns propòsits de restauració com el de l’any 1897 quan el marquès de Robert gestionà prop del president del consell de ministres d’Espanya (Cánovas del Castillo) la declaració de monument nacional per al castell de Montgrí, sense arribar a fer-se efectiva. L’any 1950 el Servei del Patrimoni Artístic Nacional va destinar uns diners a la instal•lació d’un parallamps per evitar un deteriorament de les parets que ja es començava a detectar. Actualment s’ha instal•lat una escala de caragol per poder pujar a les parts altes dels murs i s’ha fet una mica de neteja a l’interior.

Ermita de Santa Caterina 
L’ermita de Santa Caterina, enclavada al bell mig del massís del Montgrí, fou fundada cap a l’any 1392, pels frares de Montserrat Bartomeu Cabotes, Pere Trasió i Berenguer Desguell, en honor a Santa Caterina d'Alexandria, co-patrona de Torroella de Montgrí Durant els S.XVII i XVIII, la fam, guerres i pestes converteixen Santa Caterina en un lloc excel•lent de devoció popular; és per això que el dia 25 de novembre, diada de la Santa, s’hi celebra un aplec en honor seu, a qui s’atribueix la salvació del poble de Torroella de Montgrí d’aquests estralls. Un element molt popular de l’ermita es el pou, que es troba al pati del darrera; la tradició popular explica que els nens provenen del fons de les seves aigües. L’ermita és de propietat municipal i fins l’any 1972 hi residien ermitans que hi vivien tot l’any. A partir de llavors, se’n fan càrrec els administradors nomenats per l’ajuntament , que són els que tenen cura del manteniment de l’ermita i les seves activitats.


Si voleu veure més fotos cliqueu aquí.

divendres, 2 de novembre de 2012

Cova d'en Xuliman (14/10/2012)


Passeig d’octubre: camins i carrerades

A la resposta d’una demanda per guiar una excursió, i després de diversos aplaçaments en el calendari inicial, ens disposàrem a emprendre una aventura i un breu, però intens, viatge per les rodalies del nucli de Cantallops. Finalment, el segon diumenge d’octubre fou l’escenari cronològic en el qual transitàrem per camins antics i carrerades oblidades, combinant visites efímeres per restes constructives i industrials. Unes traces que denoten una forta activitat humana d’un passat llunyà, per descuidat, però a poca distància en l’espai i, a voltes, íntim i immediat. Indrets de calma, paisatges de pau. Abans però, no fa més de mig segle que la vida i el record emergeix en aquest paratge, abans de la decadència del món agrícola i rural. Després, esdevingué escenari de jocs infantils, cabanyes, excursions i caceres.



El lloc de trobada? La Societat. La ruta és curta. Comencem en el camí del cementiri per prendre el camí d’Abellars i Santa Llúcia, la strada vetula, el camí vell. Arribat al punt, just passat un dels còrrecs que baixa de la zona d’Abellars, trenquem direcció sud camí de la pedrera i la cova d’en Xuliman, una poderosa esllavissada de grans blocs granítics que deixen escletxes i cavitats, aprofitades amb finalitats funeràries en el bronze antic.  Just al costat, la pedrera, una explotació de gran importància en la primera meitat de segle vint. Des d’aquest indret es té gran domini del planer del terme i de la plana de l’Empordà.  Acabada la visita, i els descans, tornàrem sobre les nostres passes per retrocedir uns quants metres per prendre el camí ramader del «còrrec del Salt», un via de gran amplitud que comença en forma d’embut i que, des d’aquí, es dirigeix cap al citat afluent i el poble.




 Aquestes vies, destinades al trànsit de bestiar, sobretot d’ovelles, són camins de domini públic i disposen d’un marc legal propi i especial amb la Llei 3/1995 de vies pecuàries. Aquesta normativa, en l’article 1.2, estableix que «se entiende por vías pecuarias las rutas o itinerarios por donde discurre o ha venido discurriendo tradicionalmente el tránsito ganadero». Així mateix són reconegudes a l’article 570 del codi civil espanyol i, en el passat, foren reglamentades pel Reial decret de 13 d’agost de 1892. Com a indispensables per la conservació i el trànsit de la ramaderia, aquestes vies, són de naturalesa imprescriptible i tingueren com a principals defensors l’antiga «Asociación General de Ganaderos». Cal tenir en compte també les parades, returades o mallades com a indrets de descans dels ramats. 

 Retornàrem a Cantallops passant per can Xiquet, pel camí públic o antiga carretera de Cantallops a La Jonquera. Aquí, visitàrem les trinxeres que hi just davant l’actual hotel. Després, vam pujar al serrat Capell on férem una ràpida visita a algunes trinxeres, corresponents, al mateix complex defensiu construït en la postguerra. En  arribar a port, els improvisats argonautes dominicals, recalàrem a la Societat La Concòrdia on ens vam refrescar i retrobar amb el pols del present. Fou una jornada de reconeixement d’un patrimoni cultural que cal posar en valor, conèixer i defensar. Una societat respectuosa amb el seu patrimoni és una societat avançada i preparada per al futur, sempre i quan les lectures siguin ajustades a les nomenclatures de cada temps. L’Albera és un territori, excepcional i únic, que guarda un patrimoni cultural extraordinari i clau pel desenvolupament social i l’esdevenidor més immediat. 
                                                                                                                                           Lluís Serrano


Enllaços relacionats.
 bronze antichttp://www.raco.cat/index.php/Cypsela/article/view/119388/236665

Per veure l'àlbum, cliqueu aquí.