dimecres, 13 de juny del 2012

Anem per primera vegada a buscar la Flama del Canigó.

HISTÒRIA DE LA FLAMA DEL CANIGÓ
L’any 1955 Francesc Pujades, vilatà d’Artes de Tec (Vallespir, Catalunya Nord), portat pel seu entusiasme pel Canigó i inspirat pel poema de mossèn Cinto Verdaguer, tingué la iniciativa d’encendre els Focs de Sant Joan en la pica d’aquesta muntanya i des d’allà repartir la seva flama per totes les contrades de la nostra terra. S’iniciava així la renovació d’aquesta mil•lenària tradició; de nou les fogueres prenien un sentit col•lectiu.
El nou costum pren una gran força en poc temps, de tal forma que avui és pràcticament impossible trobar una sola foguera a Catalunya Nord que no sigui encesa amb la Flama del Canigó. L’any 1966 el foc creua per primera vegada la duana i arriba a Vic. Són èpoques ben difícils, sovint de clandestinitat. A poc a poc la xarxa es va estenent i el foc, escampat per tot el Principat, ja arriba al País Valencià.
El 22 de juny, com cada any, un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà agafarà el foc que des de 1955 resta encès al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà i pujaran al cim del Canigó; passaran la nit vetllant la Flama i, a trenc d’alba, iniciaran el descens perquè la Flama arribi a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans a temps d’encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.
No hem d’oblidar que el diumenge abans de sant Joan se celebra l’aplec del Canigó, trobada que té per finalitat pujar al cim del Canigó (2.784 metres) feixos de llenya portats per gent de les més diverses contrades del nostre país. Aquests feixos serviran per encendre la foguera que, la nit de sant Joan, cremarà dalt del cim, de la qual s’agafarà foc nou per ser retornat al Museu de la Casa Pairal.
La Flama del Canigó és rebuda pel Parlament de Catalunya, ajuntaments, consells comarcals i entitats culturals i esportives.
Cal, doncs, que aquesta Flama del Canigó arribi i es mantingui arreu dels Països Catalans, i que aquest Foc de Sant Joan perduri com a símbol d’esperança i de germanor d’una comunitat que vol i necessita recuperar plenament el seu sentit de Pàtria, socialment justa, políticament lliure, econòmicament pròspera i culturalment digna.