dijous, 22 de juliol de 2010

Santuari de Núria (17/07/2010)

El dia 17 de juliol 21 aventurers xirucaires i forquillaires dels aspres de l’Albera van encaminar-se cap al Ripollès per prendre l’aire fresc de l’alta muntanya. N’hi havia de totes les edats, des de nens de mesos a joves de més de 60 anys. La meitat van pujar amb el tren cremallera i l’altra meitat van pujar a peu pel camí vell de Núria, parcialment empedrat i amb unes vistes impressionants.
El desnivell de la ruta a peu era d’uns 800 metres (Queralbs, 1 200m i Núria, 2 000m) i uns 7 km de distància i de pujada.
El primer tram va ser molt calorós, ja que vam sortir de Queralbs cap a les 10:45h, però al cap d’una hora el temps va canviar i va refrescar un xic fins ben bé l’arribada a Núria, cap a les 14:30h.







Com que no hi havia en Xicu, vam esmorzar una mica més tard, a la vora del pont del Cremal, a 1500m. Des d’allà un grup de xirucaires més atrevits es va avançar i un altre va anar més a polit, pujant xino xano, observant “les cascades”. Per cert dins aquesta zona de salts d’aigua vam trobar molts de corredors preparant-se per la cursa del diumenge a la zona de Núria “la cursa de l’olla”, entre aquests corredors podem destacar la presència d’en Kilian Jornet actual campió del món en curses de muntanya – a continuació us passem un link amb el reportatge de tv3 sobre aquesta cursa http://www.tv3.cat/videos/3022170 -.







El grup forquillaire va estar al santuari prenent la fresca i atenent la mainada. Per dinar vam prendre la mala opció de menjar al self-service de Núria, que a la majoria ens va semblar car i de poca qualitat, per no dir donar més detalls del desequilibri en la relació qualitat-preu. Ja ho sabem per un altre dia.
La baixada va ser més tranquil·la, ja que tots vam baixar amb el cremallera i cap a les 18h ja érem altre cop a Queralbs.
Per veure més fotos: http://picasaweb.google.es/xirucaiforquilla/VallDeNuria?feat=directlink




UNA MICA D'HISTÒRIA.

El poble de Queralbs (156 h el 2005) es troba a 1 236 m d’altitud, al S del terme, en un replà del vessant dret del Freser, més amunt del torrent d’Estremera o de Toses.
Les muntanyes d’aquest municipi amaguen un seguit de comes, solanes i jaces on tradicionalment, des de la història més remota, han pasturat els ramats dels grans monestirs, dels naturals del país i de gent de les terres baixes, que enviaven els seus ramats a estiuejar a muntanya i a hivernar a la plana, a través d’antigues carrerades que anaven fins a l’Empordà per Besalú, i fins al Vallès i el Penedès per Osona. A Queralbs, com a la resta dels Pirineus, els prats dominen fins a altituds d’uns 1 800-2 000 m.
La vall de Núria, centrada al N del terme municipal, va del Puigmal fins al pic de Nou creus (2 799m) formant un conjunt de valls glacials i torrenteres, com les de l’Embut, de Finestrelles (2 827 m), d’Eina (2 794 m), de Noufonts (2 864 m) i de Mulleres, que desemboquen al pla de Núria. És una vall de formació glaciar, i queda tancada per les carenes secundàries que arrenquen del puig de Fontnegre i el Puigmal (2 913 m) i convergeixen a la Creu d’en Riba, per on s’escola el riu de Núria, que a partir d’aquest punt segueix en fort pendent per les espectaculars gorges de Núria seguint el que en èpoques glaciars era una llengua de gel. A la sortida d’aquestes gorges conflueix amb el Freser, en el paratge de Daió (1 200 m ).
L’anomenat “camí vell” de Núria és un camí empedrat bastant ben conservat que travessa pràcticament tot l’extens municipi de Queralbs. Com a únic camí natural d’accés a l’alta vall de Núria és, sens dubte, molt antic, i els seus origens es perden amb els dels primers pobladors d’aquestes valls.






Origen del Santuari
L’origen de Núria és un enigma, com el de tants altres santuaris. S’ha suposat que podia ser, com de fet era els primers temps, un hospital o lloc destinat a hostal i recollida dels pastors de la muntanya. De fet, durant els segles XIII i XIV és documentat sempre com un hospital a cura de donats i d un prevere o capellà de Núria. Des de la fi del segle XIII en endavant hi ha notícies de deixes de terres i llegats a l’hospici o hospital i capella de Núria. Com sempre, allò que la història no sap ho explica fil per randa la tradició i la llegenda. Sant Gil, nascut a Atenes, arribà a Núria buscant en les seves solitàries valls el recolliment necessari per a practicar la vida eremita i restà en aquests paratges tres o quatre anys fent oració i predicant l’evangeli entre els pastors que durant l’estiu feien estada en aquestes valls pasturant els seus ramats. La talla de la Mare de Déu és atribuïda a aquest sant, el qual en el moment de marxar a causa de les persecucions, la deixà amagada junt amb la creu que presidia les seves predicacions, l’olla que emprava per a fer les sopes dels pastors, i la campana amb què els convocava cada vespre. Vers el 1072 arribà a Núria un pelegrí de nom Amadeu que procedia de Dalmàcia, i que per una aparició divina buscava la imatge de la Verge amagada en aquesta vall. Ajudat pels pastors construí una humil capella, on començà a acollir als primers devots que ja iniciaven les anades a Núria. Amadeu se n’anà sense trobar la preuada imatge, i fou l’any 1079 que a causa de la insistència amb què un bou gratava en un determinat lloc, els pastors descobriren la imatge de la Verge, junt amb la creu, l’olla i la campana. Tots els objectes sagrats foren dipositats en la petita capella, on el 8 de setembre d’aquell mateix any el rector de Queralbs celebrà la primera missa amb presència de la majoria del poble. A partir d’aquest moment es devia iniciar el santuari marià i la veneració dels objectes deixats per sant Gil que, si bé han estat renovats a causa de les destrosses de les guerres, especialment la de 1936-39, encara es veneren a Núria. Era tradicional que les dones que volien ésser mares posessin el cap dintre l’olla i toquessin la campana. Cada toc, es deia, representava un fill que es demanava a la Mare de Déu.



Descripció de la talla escultòrica de la verge.
La Mare de Déu de Núria és una talla policromada, de factura popular, que exagera expressionísticament els seus trets; l’obra es deu segurament a un pastor. La imatge és sedent i presenta la Verge entronitzada en un setial de respatller acabat amb dues boles. La Mare aguanta l’Infant —assegut al genoll esquerre— amb les dues mans, pel pit amb la dreta i amb l’esquerra l’espatlla. El Nen recolza la mà esquerra en el genoll i alça l’altra beneint. Tots dos vesteixen túnica i mantell. La restauració duta a terme darrerament pujà una mica massa els tons dominants de la policromia, el grisós, el daurat, i sobretot el vermell dels mantells, que és el predominant. El seu color bru originari li valgué l’apel·latiu de Moreneta del Pirineu, però en realitat no es tracta d’una verge negra, sinó que la tonalitat es deu als anys d’exposició als efectes de les llànties, dels ciris i de la humitat. La Mare de Déu de Núria és la patrona dels pastors, i amb motiu del 75 aniversari de l’esquí català, el 10 d’abril de 1983, fou proclamada també patrona dels esquiadors catalans.





Flora
Els prats i pastures de la Vall acullen una gran riquesa i varietat biològica. En aquestes muntanyes apareixen cobertes d'extenses àrees boscoses, essent el roure i el pi les varietats més difoses. El Marcòlic groc s'ha convertit per la seva singularitat i antiguitat en un dels símbols que identifiquen la vall. Encara que neix a moltes vessants de les nostres muntanyes és associat sovint amb la Vall de Núria, també se'l coneix pel nom de "consolta". Les seves flors que neixen capbaixes tenen 6 tèpals recorbats de color groc amb taques brunes. Les fulles de forma oval se superposen en grups de 5 a 10 al llarg de la tija. HABITAT: Viu als herbassars i prats herbosos entre els 1500 i 2000 metres FLORACIÓ: Juny-Juliol.




2 comentaris:

Xavier ha dit...

Es nota que no va venir en Xicu; vam esmorzar a quarts de dotze llargs.

Ah! Una apreciació..., no hi va haver la foto de grup, crec que és la primera vegada que passa...(quina llàstima el lloc era ideal ); ja tenia raó la Marta quan deia que érem el grup dels empanats.

Albert Campsolinas ha dit...

Molt guapes les fotos. I la propera vegada que hi pugem, "picniquem" segur, eh??
Si aneu a Picasa a veure la resta de fotos, hi veureu una d'una flor blava. És la Tora blava, també anomenada Matallops, considerada la planta més tòxica d'Europa. Fins i tot s'emprava antigament per enverinar les puntes de les fletxes....o sigui que mentre passegem per muntanya, al tantu amb les herbetes que ens posem a la boca....apa, ja he fotut el rotllo....